LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades llegim els diaris, mirem les notícies o bé escoltem la ràdio i sovint, dubtem si allò que llegim o escoltem és del tot cert o fins a quin punt pot arribar ser veritat.

Normalment quan obrim un diari i el comencem a llegir, de seguida pots esbrinar del que parlarà i tu mateix decideixes si vols continuar llegint o simplement no t’interessa aquell tema. El mateix passa amb la televisió, ells t’expliquen algunes de les notícies més recents que els ha arribat, però són del tot veritat o poden afegir-hi informacions perquè la notícia sigui més impactant?

En aquest cas hi haurà lectors que s’ho creuran o d’altres que no, sovint les notícies més vistes són aquelles que tracten sobre la violència, crims, robatoris… I poques vegades hi ha noticies que parlin sobre descobriments o simplement bones notícies. Pel meu punt de vista, potser per això tinc l’instint de quan escolto la paraula “noticia” ho relaciona amb fets tristos o coses dolentes. Segurament perquè li he posat aquesta etiqueta i ara és difícil canviar la teva mentalitat.

De fet, sempre ha estat així, hem viscut enganyats sense saber mai quina part de veritat i quina de mentida hi ha a qualsevol notícia. Molt sovint les dades que donen no coincideixen amb altres dades que has vist en un altre mitjà de comunicació. Però realment aquest problema no interessa o potser nosaltres immediatament ens ho creiem sense dubtar-ho?

Anna

La verdad es dura, incómoda y muchas veces desconocida. Otras veces se presenta como algo positivo. Algo común en todos los casos, sean buenos o malos, es que la gente dice querer conocerla. Pero, ¿es eso realmente cierto?

Algunas personas prefieren vivir engañadas en su propio mundo antes que conocer la verdad, sobre todo cuando saben que les afectará. Es aquí cuando creamos historias; historias llenas de magia e ilusión, historias sin ningún fallo, historias maravillosas.

Cada persona ve las cosas a su manera y reflexiona sobre ellas según su forma de pensar. Hasta que choca con la realidad y aparece la verdad. Esta última no es necesariamente mala sino que activa un mecanismo que produce un cambio.

Xènia Caballero

No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta.

Pel simple fet de què vull fer-ho tot bé a vegades m’equivoco. El meu pare diu que equivocar-se és de savis. Hi ha vegades que una equivocació no té importància però hi ha vegades que en té molta. Quan ja has comés un error no val la pena lamentar-se, s’ha de buscar la millor solució per afrontar-lo.

Sempre m’ha costat reconèixer els errors que faig, encara no entenc per què mentim, i potser no ho entendré mai. Jo sé que mentir no està be, i sé les conseqüències que això comporta però tot i això menteixo, però el que està clar és que les mentides no porten enlloc.

Tan debò existís una màquina especial per tornar enrere i no cometre estupideses que després et puguis penedir. Hi ha ocasions que quan t’equivoques les coses no s’arreglen amb un simple “Ho sento”, tan sols són paraules. Recuperar la confiança d’algú a qui has fallat és difícil però no impossible perquè l’afecte i l’amor cap a una persona val més que mil paraules.

Ainoa

La veritat és un tema difícil de tractar. La veritat es que aquest tema se m’ha acudit pensant en la pel·lícula de Truman. Nosaltres entenem que quan algú menteix no és de fiar, no és una bona persona. En canvi quan es diu la veritat es pot fer més mal que mentint. O sigui que és millor dir-li a una mare que el seu fill ha mort dignament (suposant que és una mentida), o que ha mort per traïdor. Jo crec que la primera opció es la més adequada.

Al que vull arribar és que les mentides no s’han de dir per salvar-te d’algun mal moment, sinó que s’han de fer servir per ajudar a la gent, per no fer patir. Però la veritat és que jo menteixo més per salvar-me a mi. Tant si es en el per què he arribat tard a casa, si he suspès algun examen o si he recollit la casa…

A la història d’en Truman es dóna a entendre que tota la seva vida és una mentida i ell esta lluitant constantment per saber la veritat. La nostra societat es beneficia molt més de la mentida que de la veritat. Això es veu en la política, marketing, comerç… Gràcies a la nostra capacitat per creure’ns les mentides, els polítics poden fer la seva feina, els comerciants la seva… És a dir ara mateix no sé què seriem sense mentides.

Gerard

Les 7.30 del matí. Et regires agònica entre els llençols i t’arrossegues a les palpentes. Tens la sensació de no haver aclucat l’ull en tota la nit, tot i això, acabes aconseguint un estat d’enteresa uniforme per mitjà d’un raig d’aigua i un esmorzar fugaç; i així, comences de nou el cicle rutinari del dia a dia, dèbilment resignada a reprendre el rol que et pertoca reproduir de per vida.

Ho saps, però. És un rol insignificant i silenciós que t’assignaren per naixement. Una escena constantment repetida: l’existència precària, al servei dels teus carcellers. I l’apatia et defineix, t’estreny, fent de mordassa i barrots a la vegada. Una presó ben quotidiana.

En pocs minuts, probablement seuràs davant la pantalla, l’informatiu en marxa i les orelles que et xiulen davant l’allau instantània d’imatges: morts, radicals infames i pactes internacionals; violències, veneracions i misèries vàries, acompanyades sempre de la immaculada innocència i heroïcitat d’algun cos policial, exèrcit o ministre.

Potser no de bon matí, però tard o d’hora, t’assetjarà el ritual diari d’ésser informat pels grans mèdia. Mitjançant la televisió, la premsa escrita o les ones radiofòniques, aquests propaguen pel món sencer quelcom anomenat “informació plural i contrastada”.

Una forma ben curiosa d’anomenar-ho, la veritat. Si en fessis un detingut anàlisi probablement toparies amb un seguit de realitats que, subtilment enllaçades, resultarien ser coincidències massa evidents. Veuries, doncs, que històricament parlant, els mitjans de comunicació no són un cas excepcional en l’evolució de la societat durant aquests dos últims segles; de la mateixa manera que la petita empresa familiar a mitjan s.XIX esdevenia corporativa i entrava al joc de l’especulació financera i concentració del capital; cent anys després, les publicacions de premsa, diaris i programes radiofònics van seguir el mateix procés, esdevenint en conjunt els “mass mèdia” – és a dir, el conjunt d’estructures i tecnologies utilitzades per la informació i comunicació de les masses, i les organitzacions que les controlen-.

Indiferent, però, continues palplantada, amb un regueró de saliva que se t’escapa dessota el llavi. Potser et caldrà filar més prim. Planteja-t’ho així doncs: <<Qui prodest?>> Altrament dit, qui se’n beneficia d’aquesta transformació social i econòmica de la premsa?

Mirant una mica més enllà, podràs discernir certes conseqüències que es deriven d’aquests processos de corporativització. En primer lloc, sorgiren càrtels i trusts del sector. Els càrtels, trusts, holdings i viceversa eren tècniques econòmiques liberals, nascudes al si del capitalisme salvatge de les revolucions industrials, que consistien en aglomerar gran part de les empreses d’un mateix ram concret en un sola corporació, amb l’objectiu d’eliminar la competència i controlar el mercat.

Després d’implantar aquestes unions, al món de la premsa naixeren grans empreses transnacionals que van aconseguir controlar la difusió a través de tots els mitjans possibles( ràdio, televisió, premsa, internet, etc…), guanyant un gran poder d’influència sobre l’opinió pública.

Gràcies a això, aquestes empreses fixaren uns costos de producció i distribució tan alts que els guanys en ventes acabaren sent ni de bon tros suficients per finançar un diari, canal televisiu o qualsevol altre tipus de mitjà. Aprofitant l’avinentesa, entren en escena grans bancs, entitats financeres, altres empreses privades i l’Estat; els quals, a base de subsidis, la publicitat i l’adquisició directe dels mitjans a través de la compra d’accions, aconsegueixen que la premsa, i conseqüentment la circulació de la informació generada, esdevingui dependent d’ells.

La culminació d’aquesta estratègia és el panorama informatiu del que gaudim actualment: 4 agències multinacionals controlen el 80% de la informació que corre pel món, agències de propietat americana o europea, per descomptat.

Aquestes són l’Associated Press, una agència nord-americana creada al 1900 que poseeix més 1.700 publicacions de premsa i 6.000 canals de televisió i radio, distribuint així informació a més de 15.000 empreses del la comunicació situades a 112 països diferents; l’Agence France Presse, d’origen francès com el nom indica i fundada durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Aquesta compta amb més de 2000 assalariats i té presència al flux informatiu de 165 estats. La DPA (alemanya), la xarxa d’informació de la qual s’estén per més de 100 països, i té una facturació anual d’uns aproximats 106’6 milions d’euros. Per últim, trobem el grup Reuters, que controla l’oligopoli del la informació financera a nivell mundial, amb uns 2000 treballadors i presència a 175 països.

El 20% restant, però, no creguis que el formen empreses gaire alternatives o independents, són simplement el mateix tipus d’agència que les quatre anteriors, tot i tenir menys poder econòmic.

Un exemple curiós l’és la cadena de capital espanyol EFE, que actua a Llatinoamèrica i fou fundada l’any 1939. El seu nom ( F) va ser proposat en honor a la victòria d’aquell mateix any del general Francisco Franco.

L’origen dels mitjans de comunicació d’avui dia i l’evident control econòmic que exerceixen sobre ells els lobbys de poder mundial ( estats, l’empresa privada, organismes internacionals, etc..) ens fa qüestionar la “pluralitat i contrast” que s’atribueixen a si mateixos.

Que és el que ens mostren realment? Fins a quin punt la informació que ens arriba no ha estat limitada? Ens arriben els fets retocats, de manera que no sabem gaire més d’allò que ells volen que sapiguem?

Joseph Goebbels, ministre de propaganda del règim nazi alemany, va fer una extravagant afirmació: ”Una mentida repetida mil cops esdevé veritat”. Tal frase ens pot semblar altament contradictòria, però el fet és que aquest home va aconseguir convèncer a tota la població alemanya de la necessitat, moral i física, d’assassinar 6.000.000 milions de jueus, pel bé i la prosperitat del 3er Reich.

De ben segur que la majoria deu creure que avui en dia quelcom així no seria possible, però res més lluny de realitat, no som pas gaire més immunes a la propaganda ara que durant la 2na Guerra Mundial; tot el contrari, si alguna cosa ha quedat palesa amb les dades presentades anteriorment és la immensa capacitat d’influència dels mitjans. Ara per ara, l’espectre dels continguts de la informació que ens bombardegen es extensament ampli: Des difondre la por i la desconfiança amb notícies de guerres, morts i l’avanç de l’Islam ( notícies que guarden una certa i preocupant semblança amb les “conspiracions judaiques per acabar amb la humanitat “ que destapava l’aparell de propaganda nazi) fins a programes destinats directament a estovar la matèria grisa de l’espectador i reproduint la cultura mitjaval del “Pa i circ”- em refereixo a la premsa rosa, etc…-.

Potser ara, esbatanant els ulls davant el xoc que suposen tantes revelacions seguides, comprens que no ets ni molt menys lliure. Els amos del poder, polític i econòmic coneixen la formula perfecte per conciliar els seus interessos amb els nostres: redreçar al seu gust la nostra consciència individual i col·lectiva. Mentre nosaltres, el poble, creiem ser amos i senyors de tot, ignorem que ens manca el control del propi pensament. Ja podem ufanosos, adorar el millor sistema del món, i considerar-nos-en sobirans. Rere el teló audaçment teixit que ens esborrona la vista, l’oïda i la raó seguirem sempre sent mers esclaus.

I, malgrat tot, allà t’estàs, immòbil, passiva; la teva capacitat d’indignar-te, de protestar, queda aixafada. L’han alterat, redirigint-la cap objectius fútils , i d’aquesta manera, la teva consciència queda ofegada. Sembla que així, no et digui gaire res aquest canvi en els mitjans de comunicació al llarg de la història. A més, a hores d’ara, sota els efectes narcotitzants d’un monòleg de l’entrenador de l’equip X ja has oblidat l’intent de veure més enllà de tot el que et diu un televisor. Tanmateix, la discussió entre aquell i aquest altre retransmesa en directe, continua deixant-vos prou atònits a tots. Es veu que aquest vespre hi ha partit.

Que pots fer, doncs, davant d’una agressió constant i sense treva; davant l’implacable acció dels mitjans?

L’autodefensa és la resposta! No és qüestió de renegar de la civilització i anar-se’n a viure entre els arbres, de cap manera. Actuar així seria equivalent a rendir-se, a cedir sota la pressió, a involucionar rebaixant-se a una condició de bèstia salvatge. Has de ser ferma, crítica i perseverant. Existeixen corrents d’informació independents, són molt minoritaris, però; i sovint poc objectius. Reforça’ls, participa-hi. Juntes podem bastir un corrent d’informació seriós i contrastat, que circuli i sigui generada sense filtres o límits.

El pensament, col·lectiu i individual, és la clau de la nostra llibertat, defensa’l, aprèn i enforteix-lo constantment; si n’ets l’amo seràs un individu lliure, i amb d’altres com tu conformareu una societat lliure. La qüestió és: ara per ara, n’ets realment l’amo?

*Deixo la direcció web d’alguns mitjans un pèl diferents al que estareu acostumats, no són perfectes, però són una alternativa:

• L’Accent: http://www.laccent.cat/

• La Directa: http://www.setmanaridirecta.info/

• Gara: http://www.gara.net/

• Indymedia (independent media center): http://www.indymedia.org

• La Fàbrica: http://fabrica.cat/

• Rebelión.org: http://www.rebelion-org
  

Alexander

Se m’escapen moltes coses de les mans, les mans les tinc calentes, després humides, després una suor freda… ¡agost em tambaleges! Calor intensa, humitat sufocant.

Al compàs de la música que sona combatem l’espera del temps lliure. El ritme ve donat pel soroll del gel als gots, l’alcohol acompanya les nits, és l’única forma que tenim de viatjar lluny sense moure’ns d’aquí. La matinada amiga i confessora, secrets guardats en l’alba, la clau no entra al pany: ens espera un dia de ressaca. Vaig dir massa coses, sempre passa quan tens aquesta sensació estranya de falsa llibertat, tot importa menys, tot és una mica més igual. Ara…! ja és molt tard !

I que busques en les meves paraules? el recolzament de la veritat… en l’alcohol tot és fals. T’ho explico amb un somriure i va ser vertaderament amarg. Els secrets volen i van deixant rastre, a cadascú li toca una paraula i amb ella fa la seva pròpia imatge. No t’ho creguis, no em creguis, deixem-ho de costat. Un altra ronda, ¿A qui li toca pagar?

David

Estàs a sobre d’un vehicle de dues rodes, saps que has d’anar en compte per no tenir un accident, ja que el teu cos és el que es dóna tots els cops. Sents l’aire, la velocitat i de sobte veus a aquella persona que et crida l’atenció et distreus i per una pedreta caus. Estàs al terra desconcertada, amb dolor, i dos o tres persones apropant-se per veure què t’ha passat.
Uns mesos enrere aquella persona em va dir que m’estimava i jo l’estimava més que a ningú havia estimat. Vaig passar uns mesos extravagants al seu costat. De sobte un dia sense cap raó em diu que m’oblidi d’ell que ja no vol parlar amb mi. L’única raó d’aquest fet, és que no n’hi ha. Jo encara em pregunto per què ho va fer, però no trobo cap resposta.
Avui, anava a casa després de l’institut amb la moto tranquil•lament. Vaig per un carrer, giro a l’esquerre, baixo i em trobo la meva distracció. El miro, em salto l’ stop, freno, rellisco, i en una mil•lèsima de segon i sense adonar-me, estava al terra amb un tall a la mà esquerra i amb rascades. Desconcertada veig a unes quantes persones venint fins a mi per veure què em passava. Entre aquelles persones estava ell, la meva distracció. Ve, em mira, es queda 30 segons sense preguntar-me si estic bé, i se’n va.
Sincerament, aquelles paraules eren mentida. Jo no em puc explicar com algunes persones poden ser tan falses. Li surten les paraules de la boca, sense cap sinceritat. Ell sap que t’ho creus, i a tu t’arriben al cor fins que t’enamores. La teva vida al seu costat és preciosa. Fins que arriben tres miserables paraules, ‘’et deixo,adéu’’. La teva primera reacció és plorar, i ell t’observa, et veu plorar i es queda igual. Això no és amor, és falsedat absoluta.
Vull sinceritat i res més.
Clàudia Gómez Sillero

Missatges de text, correus electrònics, xarxes socials… Elements cada vegada més presents en les nostres vides. Elements que estan substituint altres elements com les cartes o un de molt important, la comunicació cara a cara. Potser això passa perquè ens és més fàcil comunicar-nos escrivint que no pas parlant, no ho sé.

El exemple més clar per mi de que la comunicació oral cada vegada és menys utilitzada és el de les xarxes socials com Facebook. Actualment, és utilitzat per comunicar-nos amb els amics i per conèixer gent nova. Això està molt bé, però sovint ens oblidem de certs aspectes. A través de les xarxes socials coneixem gent nova però realment la coneixem tal com és? Crec que no. Mitjançant la forma d’expressar-se i d’escriure de la gent podem fer-nos una petita idea de com és, però mai saber el seu vertader caràcter i personalitat. La pantalla de l’ordinador amaga moltes coses. Els textos poden ser mal interpretats molt fàcilment i crear mal entesos innecessaris. A més, si no veiem la cara de la persona amb la qual ens estem comunicant no podem saber les seves intencions o les seves reaccions. Darrere la pantalla s’amaguen molts sentiments.

Amb tot això el que vull dir és que no es poden formar grans amistats a través d’una pantalla. Podem conèixer la faceta d’una persona però fins que no parlem amb ella en persona no la podrem conèixer realment. Tampoc vull dir que em de ser desconfiats, però sí tenir precaució per evitar possibles decepcions.

Laura

Sovint quan faig alguna cosa malament em pregunto: “Haig de dir-ho als pares o bé amagar-ho?” “Què passarà si els ho explico?” Precisament aquesta darrera pregunta és la que em fa dubtar a l’hora de decidir-me.

Em fa por que reaccionin malament i em castiguin, però també hi ha la possibilitat que si se n’adonen ells sols s’enfadin i el càstig sigui més gran.

Cada vegada que haig de prendre aquesta decisió em costa decidir-me, però al final els acabo explicant la veritat. No sé perquè prenc aquesta decisió, el que sí que sé és que quan ho faig em quedo més tranquil·la. De moment, sempre m’ha anat bé explicar la veritat. Sempre ho han entès i mai m’han castigat pel simple fet d’haver-los-hi explicat. Això sí, no m’escapo d’una llarga xerrada amb ells.

En la meva opinió, és millor dir la veritat. Ja no em refereixo només al cas que acabo d’explicar, sinó a tots els casos en general. Crec que si ets sincer i ho expliques, et quedes més tranquil i et treus un pes de sobre important. Ara bé, no sempre surt bé, però al cap i a la fi cadascú és responsable del que fa i de les conseqüències que això comporta.

Laura

Entro a la pàgina web d’un diari esportiu i es veu un titular amb lletres grans “ALBERTO CONTADOR DA POSITIVO POR CLEMBUTEROL“. La gent que només llegeix els titulars de les notícies ja es queda am la idea de que en Contador s’ha dopat, però a mi em va estranyar la noticia i vaig clicar per llegir-la sencera.

Llegint la notícia sencera vaig esbrinar que en realitat només li havia donat un 0,00000005 de positiu en clembuterol, per tant no es podia dir que s’havia dopat.

Dies després vaig veure a la televisió unes declaracions en què el ciclista deia que la premsa li havia faltat al respecte per la manera de tractar la notícia. Jo estic totalment d’acord amb ell. Em poso en la seva pell i jo estaria indignat, perquè s’ha esforçat molt per arribar a on està i uns quants periodistes en uns dies han embrutat el seu nom.

M’agradaria saber per què la premsa manipula les notícies d’aquesta manera. Potser atreu més gent, però com poden ser capaços d’intervenir en la carrera professional d’alguna persona només per vendre uns diaris de més? Els governs haurien de crear lleis perquè la premsa sigui objectiva i real i castigar aquells diaris que no les complissin.

Tan de bo la gent algun dia veiés la manipulació de les notícies i deixés de comprar diaris i veure les notícies a la televisió fins que les notícies fossin clares i entenedores. Fins que això no passi, per desgràcia, la premsa ens influenciarà molt en les nostres vides.

Roger Martínez