LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha vegades que fas coses sense sentit o sense pensar-hi gaire, simplement perquè t’ho estàs passant bé. Però moltes vegades aquesta diversió pot acabar en desastre i la teva dignitat per terra.

Doncs bé, això em va passar l’any passat a classe, just en aquells cinc minuts que ens deixen lliures els professors per descansar i poder refrescar-nos una mica…

L’any passat, jo em portava molt bé amb una companya de la classe. Però aquest any ja no hi és perquè s’ha hagut d’anar de l’institut. Amb aquesta noia m’ho passava sempre molt bé.

Un dia, estàvem molt esverades perquè era la primera classe després del pati i ens vam inventar un joc, que ara em faria vergonya, però no en aquells moments, que no hi pensava. Es tractava de veure qui pujava abans a la classe. Era una ximpleria, però, a vegades, sense adonar-te’n, ets feliç i no t’importa estar fent el ridícul.

I aquell dia va ser diferent. Normalment arribàvem les dues alhora, però aquella vegada jo em vaig entrebancar i vaig caure. En aquells moments vaig sentir molta vergonya. No volia aixecar el cap perquè no volia veure en cap moment les mirades de la gent. No volia respondre a ningú si m’havia fet mal o no, simplement vaig sentir que la meva dignitat va caure per terra, literalment.

Sóc una persona molt vergonyosa! Això m’ha portat moltes dificultats perquè em fa ser una persona tímida i reservada. Em fa ser tancada amb la gent i perdre’m moltes aventures i molts moments de la vida.

La vergonya és difícil de controlar i difícil d’afrontar, ja que et porta molts problemes, et posa a prova contínuament davant de situacions molt diverses com: parlar davant de tothom, sortir a demanar quelcom,etc… totes aquestes coses em tanquen i em tancaran moltes portes en un futur.

Des de ben petita no m’ha agradat cridar l’atenció, sempre intento passar desapercebuda. Per això quan volia plorar m’aguantava, o si estava trista o enfadada dissimulava perquè no em diguessin res. Això no m’ha aportat res.
M’he adonat que d’ara endavant he d’aconseguir amb el meu caràcter tímid i discret, superar aquesta “barrera” i sobretot deixar a la gent que em coneguin com la persona que en veritat sóc; no la persona tímida i tancada sinó una persona alegre, carinyosa i sociable.

Iria Lorenzo

A mi, des de que era petita m’han dit que quan t’agrada una cosa, per molt difícil que sigui aconseguir-la que la persegueixi fins a obtenir-la. I jo sempre he fet tot el possible perquè allò que vulgui em faigi feliç, però aquest any he començat una cosa que tota la vida he volgut provar però que em veia incapaç, que per mi era impossible: cantar. Encara no sé exactament com ha passat però he intentat i segueixo intentant que la vergonya no em posseeixi, però a vegades és tan complicat que penso que potser no és per mi, que potser només m’agrada molt i ja està. Però tot i així segueixo mirant cap endavant sense pensar què passarà en el futur i el que la gent pensi de mi i sobretot intentar fer-ho el millor possible quan arribi l’hora de la meva primera audició.

Sobretot, no us rendiu mai, jo només espero aconseguir el que em proposo.

Alejandra