LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Fa molt poc que ja hem acabat els exàmens i ja estic una mica menys estressat, però durant l’època d’exàmens vaig arribar a estar molt estressat i poc valorat. A ser poc valorat em refereixo a que, per exemple, t’esforcis molt en un examen i no trobis una recompensa. Però fa poc un amic meu em va ensenyar una historia que ell va trobar per Internet, i que realment vaig trobar força interessant:
“Un home se sent abatut i desanimat per les incerteses que aguaiten la seva vida. Una amiga, tracta d’aixecar-li l’ànim:
– Et dono aquest bitllet de 500€, li diu ella. Què et sembla? Ho agafaries?
– Clar!, respon ell sorprès.
Abans de donar-li-ho, ella ho arruga, ho tira al sòl, ho trepitja, li dóna una puntada, ho torna a trepitjar. Per fi ho agafa i l’hi lliura.
– Ho agafaries ara, brut i trepitjat?
– Per descomptat! Afirma ell.
– Bé, doncs l’important és que sàpigues quant vals en realitat, i no el copejat per la vida que puguis estar en un moment determinat.”
En realitat vals el que tu mateix vols valer, i si et sents trepitjat i colpejat per la vida, pots fer dues coses: pensar que no vals res, o pots decidir creure en tu mateix. El teu gran potencial està dintre teu i només has de saber com treure-ho. Però si decideixes creure en un mateix sabràs que aquells cops només eren trampolins que t’han servit per millorar, aprendre i entendre realment el que significa ser una gran persona.
En definitiva, aquells cops significaven un impuls a la vida i a l’acció. Un nou aprenentatge per a la teva evolució com a ésser humà.
Ara digues, quant creus realment quant vals? O, per tant, quant decideixes realment quant vals?

Guillem

Avui dia, a casa nostra, gairebé tothom celebra el Nadal, tingui o no creences religioses. Cadascú ho celebra a la seva manera: és una festa popular.Per a una gran majoria de persones ha perdut el seu sentit religiós, però els sentiments que ens descobreix ens ajuden com a persones. És cert també que a l’altre plat de la balança, trobem el Nadal del consum, de la desmesura, el Nadal de l’opulència i mercantilisme. De nosaltres dependrà cap a quin costat decantem la balança.

El Nadal és sobretot una festa cultural, de valors i de tradicions. Els valors comuns serien la família, la generositat, i segurament, la il·lusió. Ara bé, el fet de traduir aquests valors en uns símbols ja és propi d’uns i no d’altres, encara que tothom reconeix el seu origen religiós.

El Nadal simbolitza la llum, l’esperança per un món millor, la pau, l’apropament a l’altre, la força de la maternitat, la festa per retrobar-nos, les tradicions viscudes i compartides per avis, pares, fills… El Nadal és també alegria, joia, és amor. És pensar en els altres, és regalar estimació.

I si de regalar es tracta, recorda que fins i tot una abraçada pot ser el millor regal que puguis fer.

Andreu Ruf

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

Va parar el despertador a la tercera repetició, com sempre. Va desfer-se del llençol de la mandra i va aixecar-se davant d’un nou dia. Decidida a esmorzar, amb la cara encara somnolenta, va obrir la nevera i va observar el seu contingut. Tristesa i alegria. “Mmmm … avui toca alegria, que caduca aviat! La tristesa per un altre dia, que no té data de caducitat “, va pensar. Després de l’últim glop de vitalitat i de l’última mossegada al bocata de la maduresa, va anar al lavabo i va entrar a la dutxa. L’aigua la va sorprendre de cop amb la fredor i sense cap mena d’avís, va obrir l’aixeta de la dolçor i va aconseguir la temperatura perfecta. Amb el sabó de la sinceritat es va netejar l’enveja i la falsedat i es va assecar amb la suau tovallola de la delicadesa. Es va dirigir despullada, sense cap tipus de pudor, cap a la seva habitació per vestir-se. Roba interior alegre, pantalons texans i camisa verda esperança. Es va calçar amb les sabates de la valentia i va adonar-se’n que ja no li venien grans. Va veure que arribava tard després de mirar el rellotge, que tant es menja el temps que desaprofitem. Va anar una vegada més al lavabo per pentinar-se el seu llarg cabell ros amb una mica de pressa. Es va maquillar, com sempre, tapant algunes de les imperfeccions que, al cap i a la fi, tots tenim. Va sortir corrents i va agafar al vol la jaqueta vermella. Va tancar amb doble volta la porta de l’amor i va córrer enèrgicament per l’escala de la vida. Un cop al vestíbul, va obrir de bat a bat la porta de les grans esperances i va tancar la dels somnis trencats i promeses oblidades. Ella, tan maca, tan viva, tan dona. Disposada, un dia més, a menjar-se el maleït món.

Jade

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

A la Xina s’ha obert un debat a internet sobre la falta de solidaritat de la població cap a les persones accidentades. A la ciutat de Foshan el cap de setmana passat van atropellar tres vegades una nena de dos anys i ni els conductors ni la dotzena de transeünts que van passar vora el cos no van fer res. Fins que una escombriaire va alertar del fet i van avisar els seus pares van passar set minuts.

Des que les imatges corren per internet molts xinesos senten vergonya d’ells mateixos i diuen que han d’aprendre a no actuar com a rates i no pensar només en guanyar diners.

Aquest país gran i perfecte comença a dubtar dels seus valors.

Pau

Ens endinsem al mon de les formigues i trobem una estructura perfecta, en la que trobem éssers molt semblants però a l’hora molt diferents: el color, el tamany i la seva tasca dins del formiguer. Però tenen una organització perfecta. Totes treballen a l’hora per poder aconseguir un bon funcionament en el seu entorn.

I aquí es quan jo em pregunto: com es que una espècie tan “inferior” a la nostra, pot tindre una organització tan bona? Per que les formigues no es maten entre elles? Com es que elles no han creat una bomba nuclear? Potser no tenen la necessitat de crear coses que nomes les perjudiquen?. Tanta tecnologia no ens serveix de res, ens estem tornant tontos!
Només sabem matar-nos entre nosaltres per aconseguir el que volem. I no ens importa fer patir la gent que hi ha al nostre voltant, ni la que hi ha a l’altre punta del mon, perquè l’avarícia ens consumeix.

Podem crear una màquina que ens substitueixi a la feina, i fer fora 300 treballadors de la fàbrica perquè ja son innecessaris i el cap s’estalvia la pasta que hauria de pagar a aquests treballadors. No ens adonem que cada cop tenim na qualitat de vida mes baixa perquè intentem estalviar-nos feina amb les màquines. No son una eina, són les que fan tot el treball.

Però vivim amb masses coses, que fan que cada cop li donem menys valor a el que realment importa. I potser, si no creguéssim que som tan superiors i ens paréssim a observar als éssers que hi ha al nostre voltant, trobaríem una forma d’organitzar-nos i de fer que tots visquéssim amb allò bàsic, però això no importa, ja que no interessa que tothom tingui de tot. Les formigues viuran tranquil·les i nosaltres acabarem matant-nos sense remei.

Clara

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte