LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

Ja s’acosta el final de curs i toca fer un ultim esforç, el mes gran de tots, per aixi aprovar-les totes i no haver-me de passar tot l’estiu estudiant Ara han tret les recuperacions de juny i a mi, normalment sempre em queda alguna per recuperar. Cosa que no agrada els meus pares.

Per això aquest ultim mes m’he d’esforçar molt, i aixi obtindre unes merescudes vacances començant pel viatge de fi de durs. Ja sè, que serà un últim mes etern, tambè per culpa de la pila d’examens d’ultima hora que tindrem. Però, si els aprovo tots, em podrè passar tot l’estiu divertint-me sense fer res: quedant amb els amics i sense haver de preocupar-me per si he de recuperar alguna assignatura el setembre per poder passar de curs o no.

Sergi

Ja fa uns 5 anys que cada estiu vaig de “campus”, unes colònies que organitza la Generalitat a diferents llocs de Catalunya i fins i tot de les illes Balears. Sempre hi vaig amb amics, i aquest any, com no, també. Abans de que s’acabi el curs sempre ens envien una carta amb la destinació que ens toca, i si no recordo malament la d’aquest any és a prop de Tarragona.

Les estades poden variar segons el que vulguis, però nosaltres sempre triem el mateix: o bàsquet o les “multiesportives” (diferents esports). La de Tarragona serà de diferents esports ja que molts companys estan esgotats a causa de la llarga temporada de bàsquet.

Per a tots serà un campus especial ja que és l’últim que podrem fer per culpa de l’edat. Seran uns nou dies de passar-s’ho molt bé i gaudir amb els amics. Però també ho seran per deixar-se estar de pares i de no aguantar totes les ordres que ens donen.

Així que crec que la idea dels campus està molt bé, i espero trobar entitats amb les que poder anar de campus l’any que ve.

Gerard

Ara és quan s’ ha de fer l’últim esforç, però la veritat és que em fa molta mandra. Ja només queden uns 34 dies aproximats de classes, ja que el 18 de Juny ens anem de viatge de fi de curs, a Berlin.
Tinc la sensació que el viatge serà fantàstic i que ens ho passarem d’ allò més bé. El més fomut d’ara és que aquest mes se’m farà etern, perquè com us he dit abans aquest trimestre serà el més dur i que costa més d’estudiar ja que estàs pensant tot el dia en el viatge i l’estiu.

Aquest estiu el penso aprofitar el màxim.
Penso anar cada dia a la platja ja que m’encanta el mar, sobretot la fauna marina. Amb el meu pare de ben petit sempre havíem anat a bussejar. Jo com no sabia nadar anava amb un matalàs transparent on podies recolzar la cara i veure els peixos i el meu pare em portava per tota la costa. També s’ha de dir que vaig aprendre ràpid a nedar i a diferència d’altres nens a mi el fons marítim no em feia gens de por, és a dir no temia deixar de tocar de peus a terra. Encara puc sentir l’olor d’aigua salada de la platja de Blanes on estiuejava els estius de petit…

Esperem que aquets dies passin més ràpids del que espero. Fins un altre!

Jordi

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Cada agost la meva família i jo anem de vacances a un càmping de Salou, per a mi sempre han sigut les meves vacances de cada estiu i la veritat no les canviaria per res del món. Des de ben petit que hi vaig i cada any tinc ganes de tornar-hi, ja que allà tinc amics de tot el país. Des de Burgos fins a al país Basc.

Aquest càmping està valorat com el millor d’Europa i això es nota per la quantitat de gent que hi ha de tot el món i per la varietat d’activitats que s’hi poden fer, disposa de tres piscines, pistes de tennis, futbol, bàsquet, restaurant, minigolf, supermercats i fins i tot cinema. En definitiva en els meus vint o trenta dies d’estada no surto del càmping per a res.

Amb els meus amics cada dia fem més o menys el mateix, primer anem a una de les piscines, després anem a fer una volta amb bicicleta, al cap d’una estona anem a jugar al que sigui i finalment tornem a dinar. A la tarda repetim les activitats fins que es fa fosc.

La millor part ve a la nit ja que més d’un dia ens preparem un entrepà i anem a l’amfiteatre a gaudir de l’espectacle fins que és mitja nit. Finalment el dia s’acaba i me’n vaig a dormir per recuperar forces per l’endemà.

Gerard

Aquesta setmana santa ha sigut horrible en general. No hi ha res pitjor que els teus pares et separin dels amics per vacances i que et dugin al mateix poble avorrit de cada setmana santa.

Aquesta no seria diferent de les altres i tot comença amb la impotència i la ràbia en saber la simple noticia que per aquest període de temps no seràs a casa teva per divertir-te. A continuació et lleves d’hora per embarcar-te en un viatge de dotze hores, -comptades de rellotge- amb cinc persones més i un gos que es mareja. Sort que portava la meva pròpia música, si no, no hauria sabut què fer.
Hem arribat! El poble no ha canviat des de l’última vegada que hi vam ser. Què faig ara? M’assec a la butaca i em tapo per no passar fred, engego la televisió i em passo la resta de la tarda mirant-la. El viatge ha sigut esgotador i ningú té ganes de fer res.

Al llarg de la setmana hem fet molts passejos pel camp – l’únic que m’agrada d’allà- hem anat a visitar una fàbrica de suro molt avorrida, hem visitat Portugal i les runes romanes de Mérida i res més gaire important.

Les ganes que tenia per tornar a casa van anar augmentant i la mala baba havia desaparegut en saber que divendres ens van donar una noticia que el meu germà i jo vam rebre amb molt d’entusiasme: tornem a casa abans del previst! Un altre viatge de dotze hores que cal suportar per aconseguir el que més desitjàvem. Per fi som a casa!

Maria

Hace unos años me fui de vacaciones a Ribadesella, un pueblo de Asturias. Después de el viaje fuimos a dar un paseo por un camino que había en la costa. Aún recuerdo la brisa que llegaba de las olas del mar, los viejos barcos blancos que estaban en la arena y esa ermita que se veía encima de una pequeña montaña. Un puente dividía el pequeño pueblo en dos partes, en una había casas y tiendas, y en el otro lado una urbanización con grandes hoteles. Todos eran completamente diferentes, con diversas formas y colores. La casa en la que estábamos alojados estaba en las afueras del pueblo.

Durante la semana que estuvimos allí fuimos a visitar ciudades, como Gijón y Oviedo. Y pueblos tanto de costa como de interior. También fuimos a pasar el día a muchas playas. La marea subía y bajaba, y en ocasiones se alejaba tanto que para darte un baño tenias que caminar muchos metros para llegar al agua.
Pero sin duda, lo que más me gustó de ese viaje fue el día en que fuimos a visitar un pueblo llamado Lastres. Nos dijeron que allí se rodaba una serie de antena 3 llamada Doctor Mateo. Entramos en el pueblo, y había carteles donde ponía: CASA DEL DOCTOR MATEO →. Vimos la casa, la panadería y el bar. Una mujer nos dijo que si queríamos ver a los actores y actrices nos dirigiéramos al colegio, donde estaban grabando una escena. Un hombre nos dejó pasar a mirar cómo filmaban. Nos dijeron que llevaban desde las 4 de la tarde grabando, es decir que tardaron 3 horas en rodar una escena de tan solo 5 minutos. Cuando acabaron nos dejaron hacernos una foto con las actrices. Luego también vimos el famoso faro que sale en la serie. Fue una experiencia nueva y tengo un buen recuerdo.

Paula

Todos nosotros necesitamos nuestro momento de relax, es decir desconectar de todo, ya sea para evadirse de una semana llena de exámenes, para olvidar tus problemas o incluso porque te apetece. Yo pienso que no es nada malo evadirse un rato de todo, ya que de esa manera puedes pensar más en ti y no en otros problemas absurdos o no tan importantes.

Y yo esta Semana Santa voy aprovechar para relajarme de tantos días de estrés, asimilar las notas e incluso para divertirme ya que me lo merezco. Esta semana nos va a venir bien a todos para desconectar del instituto, de las clases y de las notas.

Pero lo peor para algunos van a ser las notas, ya que aunque no quieras siempre están ahí, y suele ser un tema de conversación entre padres y hijos al finalizar el trimestre. Pero bueno, lo mejor es disfrutar de esta semana y volver con fuerzas, ya que solo nos queda el último empujón para acabar este curso.

Rosa