LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere

Arriba el Nadal i això vol dir que el primer trimestre s’ha acabat. Ha passat molt ràpid, massa crec jo. Sembla que fos ahir que ens queixàvem de la ja típica tornada a l’escola, i ara ja ens alegrem de l’arribada d’unes curtes però maques vacances. El Nadal és molt important per mi. És una època que em transmet felicitat, alegria i pau. Em sento més lliure i més feliç. És com si cridés fortament en el cim d’una muntanya, com si per fi, després d’unes llargues hores de viatge en tren, arribi al tan desitjat destí.

Però també he d’acceptar que aquest trimestre ha sigut difícil. I no em refereixo a nivell acadèmic. No és que les assignatures siguin més complicades o les classes més complexes. És més a nivell personal. Trobo que aquest curs m’ha costat molt més que els altres, o m’està costant, millor dit. No trobo ben bé el meu lloc i no em sento com abans. Suposo que seran coses meves però crec que he perdut una mica la il·lusió. Espero que tot això no sigui fruit d’una lenta maduració perquè no m’agrada. Em costa més aixecar-me pels matins, treure els llibres o fer els deures. M’és difícil esbossar un somriure i fer veure que no passa res. Perquè sé que passa alguna cosa que encara he d’esbrinar. Per això, ara que arriba Nadal, espero que s’aclareixin les coses dins el meu cap.

Malgrat tot no vull dir que no sigui feliç. Ho sóc i molt. Però em sento molt diferent respecte l’any passat i, sí, respecte tota la meva vida. És una estranya sensació. Pensar que les coses no acaben de sortir bé i no saber ben bé el motiu. A casa, a l’escola, amb els amics, amb els professors o simplement amb mi mateix, tot és diferent. I no m’acostumo a viure sent una persona que no conec. Així que aquest any, als Reis Mags no els demanaré joguines, ni videojocs ni cap cosa material, simplement, el que més desitjo, és poder tornar a somriure i tornar a tenir la confiança que sempre he tingut amb mi mateix. I espero que amb esperança i esforç aconsegueixi treure el veritable Pau que viu dins meu. Bones festes a tots!

Pau

Des del 1986 en que el govern socialista del moment va decidir que el 6 de desembre seria festiu per commemorar la constitució de 1978, els espanyols tenim un mes de desembre plagat de festes, que per a uns suposa més feina, més ingressos econòmics i per a d’altres l’oportunitat de gaudir d’uns dies de descans

Tanmateix el pont de la constitució es converteix alguns anys en un pont llarg si cau en dimecres, doncs s’ajunta amb el dia 8 de desembre, també festiu amb motiu de celebrar-se la festa religiosa de la Immaculada Concepció.

El nostre país, celebra tant festes religioses com laiques i socials. Per aquest fet, el 6 i 8 de desembre són dies festius i aleshores es torna una setmana pràcticament inhàbil per certs sectors econòmics i, en canvi, una oportunitat fantàstica per altres sectors, com seria per exemple el turisme, l’oci o la hosteleria.

El govern actual es planteja racionalitzar les festes, però per això necessita arribar a un acord amb la Conferència Episcopal, tanmateix els canvis no s’aplicaran fins l’any 2014.

Jo, donat que sóc estudiant, he gaudit de quatre dies sense escola, i els he aprofitat al màxim per avançar algunes compres de Nadal, per descansar, per estudiar i per fer esport.

En època de crisi, pels que han pogut treballar aquests dies també deu haver estat un bon regal!!

Andreu Ruf

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

Després que aquest estiu hagués volat i que ja haguem tornat a l’escola, sempre estic atent al calendari, buscant aquells dies que hi ha algun pont o festes per apuntar-m’ho. La veritat és que les setmanes em passen més o menys ràpides, però igualment sempre estic desitjant que sigui divendres a l’hora d’anar-me’n a casa.

Una de les coses per la qual les classes se’m passen més ràpides que l’any passat, és el canvi d’horari . Aquest curs no anem a classe per les tardes. Tot i que fem les classes més seguides, i així més pesades, al sortir, tens tota la tarda per endavant. Encara que tinguis alguna extraescolar tens temps de fer els deures o estudiar. Al principi pensava que fer sis hores al matí se’m faria etern, però un s’acostuma, i ara m’està agradant aquest canvi.

No portem ni dos mesos d’escola, per una banda quasi ni m’he enterat, d’altra banda estic desitjant que passin aquests mesos ràpidament per poder tornar a tenir vacances. De moment s’haurà de treballar de valent i donar el màxim per aprovar totes les assignatures, i si es pot, treure notes gratificants. Però bé, seguiré contant cada dia, setmana o mes que passi.

S’ha de treballar per tenir tota recompensa. En aquest cas s’ha d’estudiar durant el curs, per tenir les vacances tranquil·les i no estudiar durant elles. Així que a estudiar!

David Egea

Me’n recordo de l’últim dia de “cole” com si fos ahir, just quan havia acabat el crèdit de síntesi i m’estava acomiadant d’alguns companys i professors.

Ja s’havia acabat el curs i no tenia cap mena de preocupació, podria anar a la platja i a la piscina cada dia, quedar amb el amics fins tard sense haver-me de llevar d’hora al matí, podria fer tot el que em vingués de gust.

Però realment ha passat tot en un obrir i tancar d’ulls, no he tingut temps de fer tot el que volia, i a sobre ara comença un nou curs que pel que diuen és més difícil que l’anterior. I la veritat és que no en tinc gens de ganes de tornar-m’hi a ficar ni d’haver d’estudiar i fer deures cada tarda sense tenir temps de fer el que realment m’interessa.

Però una de les coses que em fa més ràbia és que aquest any no hi ha transport escolar hi he d’anar cada dia caminant de Cabrils a Vilassar amb la motxilla que pesa una bestiesa per culpa d’aquests llibres que cada any són més totxo.

En fi aquest any se’m fa molt pesat tornar a començar les classes.

Ara ja estic començant a comptar els dies que queden per a les vacances de Nadal.

Pol

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau

Després de tot el curs esperant-lo, de tot un curs d’esforços i treball, per fi arriba l’estiu. Ja només falta una setmana i mitja. El trimestre gairebé ha acabat i ja només ens queden un parell d’exàmens i el treball de recerca.

El treball de recerca ens està costant molt treball, i a més és una cosa totalment nova per a nosaltres. Això implica que hi hem de posar tota la nostra capacitat. El meu grup està fent una bona feina, i estem intentant fer-ho el millor possible. El que més por em fa és l’exposició oral, que encara que sembla fàcil, a mi em costa molt expressar-me en públic sense passar vergonya.

I això ja és l’últim que ens queda per fer. Després venen uns dies a Berlín molt merescuts per part nostra, i finalment les notes, que espero que siguin bones. Un cop passat això i acabat el curs, només ens falta passar un gran estiu molt desitjat per tots els alumnes.

Al setembre, altre cop a la rutina. Tornen a començar les classes i la monotonia de sempre. Estudiar i treballar per intentar treure la millor nota possible i preparar-se per el món laboral que cada vegada és més a prop.

Jofre

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Quedan solo dos semanas más de trabajo, catorce días ni uno más ni uno menos. Todos estamos nerviosos y con ganas de que acabe ya el instituto, por esa misma razón, estas últimas semanas estamos un poco más alterados. Empiezas a sentir el calor sobre tu piel, te estiras a descansar y en el momento en que no aguantas más te tiras a la piscina o al mar. Todo indica que el verano ya ha llegado, el tiempo libre, las vacaciones y el buen tiempo.

Este verano voy a estar muy poco por Barcelona, cuando acabe el instituto iremos una semana a Berlín como viaje de final de curso, después para iniciar el verano mis amigas y yo nos iremos a Irlanda a pasar una semana. Al volver, me iré a China durante tres semanas con unos amigos de mis padres. Al llegar de oriente estaré un par de semanas en casa para descansar, pero finalmente me iré con mi familia una semana a Cantabria y otra a una casa que tenemos en el norte de Catalunya.

Por una parte tengo ganas de irme y desconectar, pero por otra no quiero desaparecer hasta la vuelta de las vacaciones y no ver a mis amigas, ya que el año que viene cada una ira a un instituto diferente y nos distanciaremos mucho, por esa misma razón queremos irnos de camping justo antes de volver y empezar de nuevo, pero aún no sabemos si se podrá cumplir, espero que sí y de esa manera despedirnos del verano como dios manda.

Irene