LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vull un estiu inoblidable. Bàsicament l’ESO ja esta acabada, només falta un mes per anar al viatge de fi de curs. Estic nerviosa i il·lusionadíssima. Aquest any he après moltes coses, he fet amigues, he tingut decepcions, però també, moltes alegries. Aquest any he madurat, però em falta molt per aprendre.

Com que ja fa calor i estem pràcticament a l’estiu, m’he començat a plantejar com seria el meu estiu perfecte. Estar amb les amigues, anar a la platja, viatjar, anar al poble dels meus avis, no tocar ni un llibre (això serà gairebé impossible, ja que potser me’n queda alguna), bàsicament, no fer res, relaxar-me i gaudir del millor estiu.

Just farà un o dos mesos que els meus tiets em van convidar a passar una setmana a un veler amb amics d’ells i nens de totes les edats. Jo estic molt il·lusionada, penso que serà una gran experiència i que m’ho passaré genial. Ahir vam tenir una reunió i ens han dit tot el que hem de portar, i els encarregats de les tasques i de les guàrdies. El meu pare m’ha dit que si em queda mes d’una assignatura no hi aniré, encara que ja tingui el bitllet d’avió, jo em vaig enfadar moltíssim amb ell. Però, després, vaig reflexionar i vaig decidir que aquest mes que queda havia de concentrar-me al màxim, posar tota la voluntat que pugui, entregar els deures i estudiar molt, per així poder gaudir del meu estiu perfecte tan esperat.

Maria

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

Els meus dos pobles estan situats en el mig de la comarca dels ports de Beceite, molt a prop d’un poble fortalesa que es diu Morella, situat a la província de Castelló de la plana, que està a mil metres d’alçada.

Els pobles on vaig estan a 10 kilòmetres, aproximadament, de Morella. Un és el del meu avi, que és diu Todolella i l’altre, el de la meva àvia, que és diu Xiva. Em trobo molt a gust en aquests dos pobles, l’aire és fresc i sec.

A Xiva, només tenen casa els meus pares, ja que la resta de la família la tenen a Todolella. Xiva és un poble petit, on a l’hivern no hi viu ningú i, a l’estiu, hi ha estiuejants d’arreu del país. No hi ha cobertura, per tant, la gent passa el temps lliure fent excursions a la muntanya. A l’entrada del bar hi ha molts nens enganxats amb el mòbil, ja que allà hi ha WI-FI. A mi, no m’agrada estar al bar perquè és on es concentra la gent. Jo sempre vaig a un lloc de la muntanya per trobar cobertura i, així, poder parlar amb els meus amics.

El poble del meu avi és on sempre vull acabar anant, i sempre em quedo allà gairebé tot l’estiu, bàsicament, perquè hi ha més gent i més festa. Todolella té alguna cosa especial. Quan hi ha festes, t’ho passes d’allò més bé. Allà, hi tinc tots els meus cosins i tota la meva família, a part d’amics. Cada estiu, quan haig de tornar a Vilassar penso en tots els bons moments que he viscut i en com trobaré a faltar aquells dos petits pobles.

Maria

Les meves vacances de setmana santa d’aquest 2015 han estat un no parar d’entrenar. El dia 28 de març van començar els dies de festa, però per a mi la diferència és que no havia d’anar a l’institut i no s’havia d’estudiar, perquè gairebé no he tingut temps de descansar.

El diumenge vaig jugar un partit de lliga de volei pista contra Esplugues que van les primeres i nosaltres anem segones en la classificació; vam perdre per poquíssim. Seguidament, d’aquell diumenge fins al divendres dia 3 no parava d’estudiar i llegir el llibre titulat “Don Quijote de la Mancha” escrit per Miguel de Cervantes. Quan va arribar el divendres havia d’anar a entrenar volei platja de les onze del matí fins a les dotze i mitja amb la meva nova parella de joc i així ho vaig fer. A la tarda vam tornar a entrenar a ple sol i, personalment, m’he endut una molt bona sensació d’aquells entrenaments amb ella. L’endemà ens tocava anar a un torneig disputat a Arenys de Mar, ja que anteriorment ens havíem apuntat. Després d’aquell torneig tan intens contra perdones molt més grans que jo i que la meva parella, estava derrotada i vaig anar cap a casa per estar a punt pel torneig de l’endemà. El diumenge vam tornar a jugar, cada cop ens enteníem més entre nosaltres, llavors m’agradava més jugar i competir.

Tots aquests dies entrenant i competint han estat per preparar-nos per a les fases del campionat de Catalunya que es disputaran d’aquí molt poc.

Marina

Este año hemos decidido ir a Aguadulce a pasar la semana santa. Allí viven mi abuela, mi tía y mi primo. Hacía un año y medio que no los veía. Por esta razón esta visita es muy especial para mí. El viaje de Barcelona-Aguadulce dura unas ocho horas en coche. Es un viaje largo en el cual pasas por cuatro comunidades autónomas: Cataluña, Valencia, Murcia y Andalucía. Nosotros hemos parado para descansar cuarenta minutos en la zona de Albacete. Allí almorcé un donut con un zumo de piña. Mi padre un bocadillo de tortilla y mi hermano un bocadillo de salchichón. Aunque el viaje sea largo merece la pena la recompensa.

Aguadulce es una localidad española de la provincia de Almería. Este pueblo se encuentra a escasos metros del mar, por este motivo en verano se puede llegar a multiplicar por tres su población. El origen de su topónimo se lo debe Aguadulce a los manantiales de agua dulce que brotaban hasta 2010 cerca de la orilla del mar en una zona cercana al actual puerto deportivo. Estos manantiales desaparecieron debido a las construcciones de la zona. Uno de los aspectos que me ha llamado más la atención es el calor sofocante que hace. Sin exagerar tenemos una temperatura unos diez grados más alta que en Vilassar de Dalt. Otro factor que me gusta mucho es la gastronomía. En Almería es típico ir de tapas, yo en los dos días que llevo aquí ya he ido y me he comido una tapa de morcilla picante muy buena.

En conclusión, invito a todo el mundo a venir a Aguadulce a pasar las vacaciones porque es un lugar muy tranquilo, cerca del mar y con una gastronomía muy buena y exquisita. También espero disfrutar de los días que me quedan de vacaciones antes de volver a la rutina diaria.

Víctor

Durant un mes aquest estiu, he viscut en un vaixell “Brigantine“, bàsicament és un barco de pirata, navegant pels grans llacs de Canadà i els Estats Units. Tota la gent abord eren adolescents de 13 a 18 anys, menys el capità que en aquest cas en tenia 29.

Tothom conviu en un vaixell de 23 metres, alguns tot l’estiu, altres només una setmana. Treballem junts, rentant els plats, netejant, ordenant el barco en general, i sobretot naveguem el vaixell. Hi ha diferents classificacions i diferents posicions que la gent pot ocupar.

La classificació més baixa és el dels “Trainees“, o sigui, els que no saben res de navegar o que no s’han pogut presentar al programa d’hivern per convertir-se en una classificació més alta. Després hi ha els “Petty Officers” als quals se’ls-hi assigna un grup de “trainees” per dirigir i ensenyar. Els “Watch Officers” vénen a continuació i cadascun vigila un dels “Petty Officers” i s’encarreguen de tot el que pertany en el grup de situació en els mapes i la direcció del vaixell. El “Executive Officer” vigila tot en general i si veu algun problema informa el Capità.

I finalment, la persona més important del vaixell, es podria dir, és el cuiner. Es desperta a les cinc del matí per preparar el menjar de 20 persones, es baralla amb un obrellaunes horrible, es passa la vida ratllant formatge, fregint ous i tallant verdura per tal d’alimentar la massa de gent “morint-se de gana”.

L’última setmana, vaig ser jo la cuinera, i va ser una experiència interessant però que no la tornaria a repetir. Això de cuinar no es cosa meva, i menys tres àpats al dia per a vint persones.

Tot i això m’ho vaig passar genial i tinc moltes ganes de tornar-hi l’any que ve.

Danielle

El passat dia 15 va ser l’inici de curs, fou un día molt llarg i esgotador, estava molt nerviosa perquè no sabia amb què em trobaria. Aquest curs de quart d’eso és l’últim que em queda en aquest institut i penso aprofitar-lo al máxim.

És molt dur tornar a la rutina després d’estar tres mesos de vacances, això de llevar-me tan aviat no és gaire agradable, el dia se’m fa etern, però és el que hi ha: els estudis són el passaport per tenir un bon futur. Encara a hores d’ara em costa dormir pel costum de desvetllar-me. En realitat no sabia si tenia ganes d’acabar aquesta etapa i posar-hi fi per siempre o seguir de vacances…

Però bé ja hem começat i amb moltes ganes, espero seguir tenint-les al llarg del curs, i que s’acabi aviat. Ja l’any que vé aniré a fer mòduls d’admistració d’empreses, ja que és una bona sortida. Cada dia falta menys per aconseguir-ho…

Dúnia

Des de que sóc petita que anem de vacances a Esterri, és el lloc perfecte per desconnectar. Allà hi tenim un pis petit però a l’hivern es fa molt acollidor. M’agrada molt pujar-hi ja que quan fa fred i neva, és quan de veritat em crec que estem a l’hivern. Per sortir al carrer t’has de carregar de roba, i més quan es fa de nit. Cap al vespre tot és molt bonic, els fanals s’encenen amb una llum càlida, a vegades la neu va caient i la gent que passeja pel Carrer Major, els surten bafarades d’aire.
Quan està tot nevat no es poden fer excursions gaire llargues ja que la neu no ens deixa continuar, però quan comença la primavera, es comença a desfer. Encara que, per molta calor que faci, en els pics més alts sempre hi haurà neu, per tant, ens limitem a no anar gaire amunt.

La primavera és una de les estacions més maques del Pirineu. La neu desapareix de les parts més baixes i ens torna a deixar veure les diferents tonalitats de verd que hi ha a la muntanya.
Una de les típiques excursions que fem i de les que m’agraden més, és anar a Montgarri. És un recorregut curt i bastant pla, de fet està en el Pla de Beret. Durant tot el tros es va veu una vista magnífica, fins que al final hi ha l’església “Mair de Diu”, amb una esplanada dividida per un riu on la nostre tradició, és dinar-hi.

Tot el mes d’Agost també el passem als Pirineus. Durant l’estiu fa molta calor, i es llavors quan et poses dels nervis que el pis sigui petit ja que et topes amb tothom. La millor manera de passar els dies és anar a la piscina o fer excursions. De petites, teníem un pacte amb els nostres pares: un dia tocava piscina, un altre anar d’excursió. Però a mesura que han anat passant els anys, ara prefereixo anar d’excursió. A la piscina al final es fa una mica avorrit, tot és sempre el mateix. En canvi quan es va a fer un pic, tens una meta i quan arribes a dalt i hi ha unes vistes espectaculars. Els dies acostumen a passar ràpid, i no hi ha aquell nervi tant empipador que et diu que has de fer deures, és l’estiu i no hi ha preocupacions.

Però l’estació que mai m’havia agradat i s’està convertint en una de les meves preferides és la tardor. Tots els arbres canvien de color. És la temporada en que cauen les fulles i els boscos agafen una tonalitat càlida, el taronja i el vermell dominen sobre el verd. Normalment hi estem poc durant aquesta època, però això fa que cada cop que ho sigui, sigui més especial!

Moltes vegades em fa mandra pujar, ja que potser em ve més de gust quedar-me per aquí Vilassar, però la veritat és que quan estic allà també em fa mandra tornar. A Esterri sóc més lliure, és un lloc on puc ser més jo i al cap i a la fi, això m’agrada molt!

Anna Xaubet

Queden aproximadament tres setmanes de curs i pels passadissos de l’institut comença a fer olor d’estiu. Tinc el pressentiment que aquestes últimes tres setmanes se’m faran eternes, sobretot si hi afegim que, com a mínim, hi ha cinc exàmens en cadascuna. Fins que no arribi el divendres abans de marxar de viatge i soni el timbre de les tres menys quart no estaré tranquil·la. Ja puc imaginar aquell moment: tothom sortint de les classes amb cara de felicitat mentre una sensació d’alliberament i alegria ens envaeix per dins. A banda d’estar feliços per haver acabat el curs, ho estarem perquè s’acosta el viatge a Amsterdam, la revetlla de Sant Joan, les vacances… quin gran moment, de veritat!

Tot això és molt bonic però ara cal pensar en el present. Amb aquests últims exàmens molta gent s’està jugant aprovar o no en algunes matèries. Fins i tot els que ho han aprovat tot s’hi juguen molt, així que cal concentrar-se al màxim aquests darrers dies per tenir una bona recompensa a final de curs. De moment no cal pensar massa en el viatge o el que vindrà després. Almenys a mi em passa que, si penso en les coses bones del futur, el present em sembla encara pitjor. És a dir, que si no ens volem deprimir observant la nostra agenda de les properes setmanes, millor que no pensem en l’estiu i les coses bones que comporta. Pot ser que a algú l’animi mirar més enllà d’aquests dies tan estressants, mirar cap als bons moments que ens esperen, però això ja és cosa de cadascú, és clar.

Marina

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina