LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A vegades em paro a pensar en què, és possible que només siguem els únics que vivim en aquest univers?
Jo no ho crec, en tot l’univers, en les milers de galàxies que existeixen i sistemes, que nosaltres en el nostre sistema solar, com l’anomenen, siguem els únics éssers vius que visquem en l’univers.
Han fet molts reportatges i documentals on es veu a gent que ha vist ovnis o coses estranyes,on es veuen imatges amb objectes no existents a la Terra. Els que no viuen a la Terra, els anomenats extraterrestres, poden existir, poden tenir una civilització més avançada o més endarrerida que nosaltres. Segurament si descobreixen alguna cosa, nosaltres no estarem aquí, però jo hi confio. Potser és molt imaginatiu i us direu que estic boja, però jo no canviaré d’opinió.
Si us pareu a pensar, creieu que som els únics a viure en aquest univers?

Salomé

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

Les pel·lícules i novel·les que parlen sobre els extraterrestres sempre en parlen d’ells com una raça superior, una raça que si trobés el nostre petit món anomenat terra, l’invadiria i el destruiria sense cap complexació.

Jo moltes vegades m’he parat a pensar, que en tot l’univers no hi pot haver vida més enllà del nostre planeta, però després penso que clar, si l’univers és infinit tal com diuen alguns científics el més normal seria que hi hagués més vida no? I en el cas de què hi hagués vida, per què han d’estar més avançats que nosaltres?

L’univers ens amaga moltes coses, com és possible que l’univers sigui infinit? Mai en tota la meva vida m’he arribat a explicar com és possible que existeixi l’infinit, tampoc m’he explicat mai que fan els forats negres, tampoc perquè vam tenir tanta sort de caure en aquest planeta.

Un altre tema, que mai no se per què el relaciono amb l’espai és la mort, veig l’espai i la mort com una relació, quan mors deu ser com que ja no existeixes, no ets res, és inimaginable, com l’univers. Moltes vegades he somiat que moria, però no parava d’existir, em reencarnava en un nadó, aleshores penso, potser el cristianisme s’equivoca amb què quan mors vas a un núvol que flota enmig de vés a saber on, penso que el cristianisme és una gran estafa, creada per a que la gent no li tingui por a la mort.

Parlar sobre l’espai, i la mort que penso que són dos temes relacionats, em posa els pèls de punta.

Pau

Hoy en día, sabemos que más allá de nuestro planeta hay un universo densamente poblado, inmenso y virtualmente imposible de limitar. Pero todo existe. Todo está ahí afuera. Excepto por el vacío. El vacío es un concepto muy abstracto y confuso, ya que verdaderamente no existe, por lo cual solamente podemos considerarlo como “la total ausencia del todo”. Entonces, el vacío es, efectivamente, la nada total, y como la Nada Total, no tiene absolutamente ningún limite. Analicemos entonces este hecho: El universo es básicamente un patrón de cuerpos astrales separados por el vacío. No es un vacío perfecto, porque hay gran cantidad de partículas, conocidas como “polvo estelar”. Sin embargo, cuando nos alejamos lo suficiente de una galaxia, entramos en un vacío perfecto y sin límites. Si el universo es un espacio con materia, donde no llega la materia hay vacío, y como ya dijimos, el vacío no tiene límites, y por tanto es infinito. Tomando en cuenta este concepto, podemos efectivamente asumir que el universo es infinito. Infinitamente vacío, pero al mismo tiempo infinitamente lleno. Es una oscilación infinita entre la nada y la existencia, y este concepto ha sido adoptado por incontables filósofos a lo largo de la historia.

Manel