LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar

Ho recordo com si fos ahir. Estava molt nerviosa i no era l’única que ho estava del vestuari. No podia parar de mossegar-me les ungles, les cames em tremolaven. Suposo que tampoc era tan estrany estar nerviosa davant de una semifinal del campionat d’Espanya. A més a més, per si fos poc, jugàvem contra el Caja Canarias, l’únic equip que havia estat imbatut des de fa anys.

Un cop acabades les instruccions d’en Màrius, el meu entrenador, varem sortir del vestuari. Els meus ulls no ho creien. Totes les grades eren de color groc, tot el públic ens recolzava i ens animava. Era increïble, tota l’afició s’havia desplaçat, ni més ni menys, que des de Mataró a Saragossa només per a poder veure aquest partit. Tot això ens van donar el triple de ganes de jugar aquest matx.

Si he de ser sincera. una mica de por si que feien, ja que la més baixeta del equip contrincant era més alta que jo. El primer quart va ser difícil de pair, igual que la segona part ja que varem marxar al descans amb una diferencia de menys 16 punts. Mirant-ho des de un altre punt de vista no estava gens malament, ja que el Caja Canárias a la mitja part acostuma a guanyar de 50 al seu adversari

El tercer quart va estar bastant millor, 3 triples consecutius ens van motivar per a seguir treballant per a una futura victòria. Un cop acabat aquest quart perdíem només de 5 i encara no ens ho creiem, tot i que les cames ens començaven a fer figa sabíem que era el moment més important per a poder posar-nos per davant i així ho varem fer. Quan només faltaven 3 minuts pel final del partit guanyàvem de 2 però les canàries no es donaven per vençudes tan fàcilment.

Faltaven 55 segons, guanyàvem de 4. Si elles haguessin anotat un triple encara es podien haver posat per davant, però no va ser així vàrem defensar com cal i vàrem fer cistella En aquest moment el pavelló va esclatar d’alegria, tothom cantava i animava però quedaven 14 segons. Per sort elles van fallar. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit vàrem cridar, vàrem saltar, vàrem cantar i vàrem plorar. Un cop més la unió de l’equip va guanyar a la qualitat del contrincant, un cop més David va guanyar Goliat. Puc descriure tot el partit punt per punt, cistella a cistella, però la sensació que vaig tenir quan el marcador va marcar 00:00 és indescriptible.

Andrea