LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa mes de vuit anys que jugo a bàsquet i seguiré jugant, ja que es el meu esport preferit i m’ho passo molt bé jugant encara que anem antepenúltims i nomes hem guanyat dos partits però, aquest cap de setmana vam guanyar de 14 punts contra el Sant Adrià.

Va ser un dels partits mes ben jugats d’aquesta temporada, ja que des del primer minut vam començar jugant molt fort i així vam acabar el primer quart amb un 5 a 15 a favor nostre. Cal dir que va ser una primera part molt intensa i molt esgotadora. En el segon quart vam millorar encara més i vam ampliar el nostre avantatge en el marcador i el vam acabar amb un 25 a 8 a favor nostre.

Desprès de la mitja part ens van començar a remuntar perquè ja estàvem cansats de l’esforç físic que havíem fet en els dos primers quarts i jo assegut a la banqueta, de tant mossegar-me les ungles vaig acabar sagnant, pensant en que ens remuntarien i perdríem el partit però, en l’últim quart vam tornar a jugar igual de bé que en les dues primeres parts i vam acabar guanyant amb un marcador de 24 a 48 tots vam sortir molt contents d’aquell partit.

Sergi Rubio

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

Cada any espero amb molta il·lusió que el Barça guanyi i que arribi a la final de la Champions. És la fita que es proposa el club des del començament de temporada i quan ho aconsegueixen és com un regal per a tots els culés.

El que més m’agrada és apuntar-me al sorteig de la final. Hi somio des que veig els partits del Barça i ho porto intentant des de fa uns quatre anys. Aquest any m’hi vaig apuntar per quarta vegada i la meva sort no va canviar. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i així va ser en el meu cas, perquè al cap d’un dia el meu pare em va donar la millor notícia del món. Un amic havia guardat una entrada per mi.

Vaig passar les setmanes prèvies molt il·lusionada i desitjant que arribés el gran dia.

L’avió va ser tot un espectacle. Tothom cridava i animava com mai abans havia vist.

La ciutat de Londres era culé. Els carrers estaven tenyits de blaugrana i els londinencs volien que el barça guanyés. El dia es va fer etern i només volíem que fos l’hora d’agafar el metro i arribar al camp. Vam visitar la ciutat i els nervis cada vegada anaven en augment.

Wembley era impressionant i l’ambient molt sorprenent. L’afició va estar brillant i no vam parar de cridar i cantar. El Barça va guanyar 3-1 jugant magníficament. “Us en devem una i aquests no fallen” va dir el Guardiola l’any passat. I així va ser, no van fallar i el meu somni es va fer realitat.

Anna Benítez

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi

Lo intento o no lo intento, – ¿Qué pasa si lo intento? – ¿fracasaré? – ¿triunfaré?, pero -¿y si no lo intento? -, ¡no fracasaré!, pero tampoco triunfaré.

Yo siempre en muchísimas situaciones sean cuales sean me pregunto: “Lo intento o no”. Por ejemplo en el fútbol si te toca tirar un penalty, tu puedes decir que no lo quieres tirar porque tienes miedo a fracasar, pero sin embargo nos olvidamos de que lo que queremos es triunfar en la vida, y para triunfar hay que intentar.

En la vida tendré muchísimas situaciones complicadas, en las que tendré cuestión de segundos para decidir si actuar de una manera u otra.

Normalmente nos invaden los nervios, a unas personas más que a las otras, a mí en general bastante. Cuando estas nervioso o tienes miedo a fracasar lo último que quieres es intentar (cualquier situación) ya que podrás fracasar.

Por otro lado, la mayoría de la gente quiere ser “algo” alguien importante en la vida, al igual que yo, pero ignoramos que todos aquellos que triunfan, son los que alguna vez han fracasado y “se han levantado”.

Es la misma situación como cuando por ejemplo, tenemos una enfermedad y nuestros anticuerpos generan una defensa contra ella para así vencerla y así hacernos más fuertes contra esa enfermedad, pero para eso tuvimos que pasar por ella. “La única manera de vencer el sufrimiento es pasar por él y superarlo”, tenemos que fracasar para razonar y la próxima triunfar.

Ahora me comprometo a intentar aquello que no quiero intentar por miedo a fracasar, ya que no pierdo nada, y si lo que quiero es triunfar, entonces tendré que intentar. Olvidaré mi ser interior que me distorsiona mi mente y que me provoca el miedo a fracasar. Me dominaré a mi mismo. Los chinos decían que: “Los que dominan a los demás, son poderosos, pero los que se dominan a si mismos, son invencibles”.

Por lo tanto evitare cualquier miedo que tenga a fracasar, e intentare ya que es el único camino que conduce al triunfo.

Edu