LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El treball de recerca serà un dels treballs més importants que segurament arribarem a fer al llarg de la nostra vida.

Tothom li te por, m’inclueixo, és un treball difícil, ja que, la nota que treguis és molt important, però crec, que al triar nosaltres el tema podem disfrutar i gaudir de la realització del mateix.

Jo tinc diferents idees però la que m’agrada més és sobre la proporció àurea . Aquest tema m’encanta perquè tracta d’un fet natural que es compleix a molts objectes, com el espiral nautilus o fins i tot a l’esser humà, de manera involuntària

La naturalesa considero que és magnífica, ja que, crea aquesta proporció extraordinària només pel fet de poder sobreviure millor.

Quan cada dia penso el que fa la naturalesa per nosaltres m’avergonyeixo del que els humans li estem fent i el mes preocupant és que quan destrossem la naturalesa directament ens estem destrossant a nosaltres.

Xavi

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

Farà ja uns mesos, en aquest bloc, vaig escriure sobre els meus propòsits de cara a la segona avaluació. Ja que d’aquí poc ens donaran les notes m’agradaria tornar a parlar-ne….

A la primera avaluació vaig suspendre vuit assignatures, cosa que em va desanimar i portar molts problemes, tant dins com fora de casa. Seguidament, gràcies al meu esforç he aconseguit complir els meus “propòsits”. Tot i així estic molt nerviós ja que mai se sap el que pot passar i m’agradaria saber que tot el meu treball al llarg del trimestre ha servit d’alguna cosa. Quan vaig parlar de propòsits no només parlava de resultats escolars, sinó del meu comportament
en general tant a casa com a l’institut.

En fi, ara tinc una bona relació amb la meva mare i n’estic molt orgullós perquè crec que he fet un gran canvi. Aquest canvi em servirà molt al llarg de la vida, perquè dels errors s’aprèn…

Que potser suspendré una assignatura? Pot ser, però jo estaré igual de feliç amb mi mateix perquè de d’una a vuit hi ha un canvi important…

David

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

Fa molts anys que la producció mundial està creixent gràcies a les noves tecnologies. Però, malauradament, això té una greu conseqüència; molts treballadors perden la seva feina al ser substituïts per les màquines i queden parats a l’atur. Aquest fet té una altra conseqüència directa que afecta a l’economia mundial; els antics treballadors ara ja no tenen diners per a consumir i el sistema comença a fallar. Penso que aquest és un dels molts detonants que han fet esclatar aquesta crisi econòmica.

Fa anys, van enganyar als nostre pares assegurant que a partir del segle XXI (“200” (2001)) les màquines farien gairebé tota la feina dels homes, reduint les hores de treball i deixant així temps de lleure i per a l’estudi i la formació i enriquiment personals, creant una societat del benestar. La realitat és molt diferent de com l’havien explicat. A més de no ser real tot el que els van explicar, ara es plantegen de donar un pas enrere i augmentar el nombre d’hores de treball.

Hi ha una teoria que potser realment milloraria la qualitat de vida. Es basa en, en lloc d’augmentar la jornada laboral, reduir-la a la meitat i seguint cobrant el mateix sou. D’aquesta manera, els milers de “sense-feina” que hi ha al món podrien ocupar un lloc de treball fent l’altra meitat de jornada i cobrant el mateix sou. Penseu que és impossible?, que les empreses no podrien pagar als seus treballadors? Doncs seria possible ja que, segons aquesta teoria, tots els antics parats ara cobrarien un sou que gastarien contribuint al consum. En conseqüència els guanys de les empreses augmentarien, igual que la demanda. Per tant, la producció també hauria d’augmentar creant així nous llocs de treball. D’aquesta manera no existirien els parats i la gent podria dedicar-se a altres coses més humanament enriquidores portant-nos a una societat del benestar.

Tot això només és una teoria, s’hauria de veure com funcionaria a la pràctica.

Joana Pelegrin

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

Moltes vegades hem vist pel·lícules en que es veia una persona que arribava molt lluny en la seva activitat professional perquè l’han “enxufat” i d’altres persones que potser han estudiat i treballat molt més per aconseguir-ho i no han arribat tan lluny.

Les pel·lícules són un reflex de la realitat.

Hi ha persones que els seus estudis els orienten cap a una professió que econòmicament sigui molt remunerada, altres prefereixen uns estudis que els reportin una professió de prestigi, d’altres es conformen en uns estudis que la seva feina sigui assegurada de per vida, altres orienten els estudis cap a la vocació de la seva vida, d’altres no es posen cap meta i prefereixen aventurar-se al que els porti la situació del moment, altres les circumstàncies de la vida els porten cap on mai es podien imaginar i d’altres senzillament són “enxufats”.

Pots tenir molts diners sense que hagis hagut de molt d’esforç en la teva vida, perquè senzillament has estat “enxufat” en la teva professió sense tenir gaires coneixements. D’altres persones que no han tingut una vida tan fàcil econòmicament però en canvi s’han esforçat i estudiat molt, ara tenen un coneixement important sobre el que han estudiat. Aquestes persones són les que realment hem de valorar.

Pau Barba

Avui dilluns, dia de festa, m’he quedat a casa, ja que he tingut un cap de setmana bastant mogut. Pràcticament no he tingut temps per mirar la TV i estar a l’ordinador perquè he hagut defer tots els deures que, en teoria, havia de haver fet entre dissabte i diumenge.

I és que va bé tenir un dia per descansar després d’un cap de setmana frenètic, ja que, sempre és el mateix, estàs tota la setmana esperant a que arribi dissabte i, quan arriba, se’t passa volant i no tens temps per descansar per que ja torna a començar la setmana i has d’anar a l’’institut.

Clar que, mirat d’una altra manera, tenir una jornada sense anar al ”cole”, per algunes persones, en les que jo m’incloc, fa que ens tornem més mandroses i, a l’hora de fer els deures, no ens hi posem fins a l’últim dia. Tenim la idea de que, si dilluns no hi ha institut, tenim més tranquil·litat per fer els deures però, mai acaba sent així. Sempre diem allò de: -¡Bah! Ja els faré dema! I llavors van passant les hores fins que arriba el dilluns i ho has de fer tot a corre-cuita.

Per tot això, crec que haurien de deixar de ficar jornades de festa els dies següents a un cap de setmana i posar-los els divendres, per el bé dels estudiants!

Marc Riera

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara