LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

Al Projecte de Recerca, a fi d’orientar-nos, se’ns ha demanat que planifiquem el que ens agradaria estudiar en el futur, per averiguar si realment sabem el que estudiarem, o simplement per a fer-nos una idea. Com a estudis a explorar aquest crèdit he escollit la comunicació Audiovisual, ja que al meu grup se li ha assignat com a tema la Tecnologia, i aquesta és l’àrea que més curiositat m’ha despertat. Bé, una de les activitats que més m’ha servit per entendre millor en que consisteix aquesta feina ha sigut l’entrevista.

L’entrevista ha estat una de les activitats més interessants, amb en David Naudín (l’entrevistat) no tenia una relació familiar molt pròxima (tot i que es cosí de la meva mare). Tot i així, no va tenir cap tipus de problema per explicar-me en què consisteix la seva feina, és més, diria que li va entusiasmar la idea de que un jove, bé un adolescent, s’interessés per la seva feina tant com ell mateix ho fa.

Finalment segueixo sense saber si vull estudiar audiovisuals, com ell, ja que, tot i que segueix interessant-me, en aquest crèdit he descobert que tinc altres inquietuds. Aquesta és una de les coses que he après, però el més important que he après en aquesta activitat és que: tenir èxit laboral (que és el que en el fons jo, i tots busquem) , no es només cobrar un gran sou i dirigir unes quantes persones, sinó tenir una feina que t’ompli, que s’adeqüi a tu, i que t’apassioni com a ell. De fet no és cap cosa que no m’haguessin dit mai, però entrevistant a en David he pogut comprovar que és totalment cert. I encara que si em posés a concretar en què consisteix la seva feina molts pensarien que no val la pena, ja que en aspectes econòmics per exemple és molt irregular, o perquè s’ha de viatjar molt, jo puc assegurar a tots aquests que sí que la val, i només cal parlar uns minuts amb ell per adonar-te’n.

M’agradaria tindre una feina que signifiqués per a mi el mateix que significa la feina d’en David per a ell.

Lluís

Aquest divendres 4 d’abril, tinc una entrevista a la Monlau de Barcelona. Aquesta entrevista que haig de fer serveix per qualificar-me i saber si sóc o no apte per entrar en aquella escola.

No us mentiré, la veritat és que estic una mica nerviós, això de l’entrevista no em fa molta gràcia, ja que no és una d’aquelles normals. En aquesta et parlen en anglès, has de muntar y desmuntar motors, intentar muntar una moto sencera, des de “l’esquelet” fins al “cor”, i també posar-li les carcasses.

La meva mare m’ha dit que no em preocupi, que segur que ho aconsegueixo, però la veritat és que és inevitable posar-se de nervós, ja que estàs parlant amb una persona que no coneixes en un altre idioma i a més a més has de fer veure les teves habilitats.

De moment encara estic de nerviós, però jo crec i espero ser apte, ja que a part d’obrir-me moltes portes al futur, és el que de veritat m’apassiona, m’omple, em podria passar hores i hores treballant d’aquesta feina.

Pablo

El meu pare és majorista de flor tallada i plantes. Treballa amb el seu pare, la seva mare i els seus tres germans. L’única de la seva família que no s’hi dedica és la seva germana. Treballen en un magatzem, on hi ha una oficina, una càmera, la zona dels camions i el lloc on tenen els carros, les galledes i les taules. Haig de dir que normalment el terra està ple de fulles, pètals i caps de flors. Quan era petita, amb les flors que hi havia per terra feia rams, i després els regalava a la meva mare o els deixava a l’oficina, però com que eren flors fetes malbé, no duraven gens.

A mi m’encanta la feina del meu pare. Per molt que faci moltíssimes hores, que hagi de carregar moltes galledes i que a vegades s’hagi de llevar a les cinc del matí per anar a repartir, crec que té una de les millors feines del món. Quan entres a la càmera, amb tantes i tantes galledes i capses de flors és difícil estar trist o deprimit. La barreja de flors té un aroma característic, que s’aprecia perfectament al mercat de la flor. Més d’un cop per setmana hi van a buscar gènere. Allà xerren amb els pagesos i altres majoristes, ja que tothom es coneix. Carreguen els carros, després els camions i tornem al magatzem. A més treballar amb la família és un luxe, perquè per molt que t’hi discuteixis sempre serà la teva família, i saps que sempre t’ajudaran. I que la mare els porti el berenar cada dia, també és un luxe.

A més a més, importen flors d’allò més exòtiques de països llunyans, i gràcies això coneixem gent de fora. Fins i tot ens han invitat a veure algun cultiu de Colòmbia, Equador, Kenia, Costa Rica, Holanda, etc.  La feina del meu pare et permet conèixer molta gent, tant d’aquí com de fora. Molts cops, quan anem d’excursió, el meus pares es troben gent que coneixen gràcies a la feina. I si entrem a una floristeria de seguida fem relació gràcies al sector.

Jo sempre que puc vaig a ajudar-lo. Intento aprendre’m tots els noms de les flors, fulles i plantes, però n’hi ha tants! Liciantum, limonium, paniculata, gerbera, clavell, clavell mini, clavell poeta, rosa freedom, rosa aqua, eucalipto, longuiflorum, agaphantus, alstromelia, anthurium, dàlia, frèsia, gladiols, liatris,… Per acabar-ho d’arreglar, de cada tipus de flor hi poden haver diferents tipus i diverses mides. No sé com s’ho fa, però el meu pare se sap tots els noms. Encara que sempre n’hi ha de nous.

Les flors noves es fan hibridant-les. Per exemple, per fer un tipus nou de rosa es  col·loquen els pistils d’una rosa a els estams d’una altra i es tapa perquè els borinots no embrutin amb un altre pol·len. Un cop madurades, el calze s’infla i en surten les llavors de la nova rosa. La meva família materna també es dedicava a les flors, concretament a les roses. El meu avi va crear una rosa nova quan jo vaig néixer, i per això la va anomenar Aina.

Per mi és una verdadera sort que el meu pare s’hi dediqui, ja que puc disfrutar d’aquest plaer sempre que vull. Potser m’agrada perquè tota la meva família s’hi ha dedicat, qui sap. Sigui com sigui, la feina del meu pare és una de les millors, sense cap dubte.

Aina

Fa dos o tres anys els meus pares em van dir que m’enviarien un temps a Anglaterra per millorar i controlar més l’anglès. Jo sempre ho negava, no me’n volia anar i estar allunyada de la meva família perquè pensava que em sentiria sola i sense l’ajuda de ningú, hora d’espavilar-se.

Ara el meu pensament sobre això ha canviat. Fa un any que he començat a anar a una acadèmia d’anglès i ara controlo millor l’idioma. Costa combinar els estudis amb l’anglès, però la majoria de vegades me’n acabo ensortint.

A l’estiu de l’any que ve m’agradaria anar a Anglaterra o als Estats Units, ja que és l’idioma en que es comuniquen la majoria dels turistes quan van de visita. Tinc amigues que cada estiu se’n van de colònies a l’estranger i s’ho passen la mar de bé, així que per què no intentar-ho?

Aquest canvi d’opinió se’m va passar pel cap quan vaig veure que gent coneguda se n’anava o se’n va a l’estranger a estudiar o a treballar, sigui on sigui.

Després d’acabar els estudis, possiblement no hi hagi feina enlloc, i una de les possibilitats sigui anar a treballar a un altre país.

Alba

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

Com que necessito una moto i els Reis Mags no me la portaran, segurament aquest estiu treballaré a la Illa Fantasia. Deixant a part que l’estiu és la meva estació preferida i que odio els compromisos, el que més detesto de treballar és no poder passar les vacances de cada any amb uns amics molt especials, amb els que convisc 24 hores durant quinze dies d’agost. Ja us podeu imaginar com uneix això, és com Gran Hermano però a un càmping, i a més a més, sense cap tipus de vigilància. Perquè el fet de treballar en sí no m’importa, m’han ensenyat que les coses costen un esforç i és lògic que si vull una moto hagi d’esforçar-me per aconseguir-la. Però el problema és que no la vull, la necessito. I si la necessito representa que hauria de voler-la no? Doncs no, no em fa cap mena d’il·lusió perquè comparada amb tot el que sacrifico per tenir-la es queda en res.

Llavors, haver de treballar per una cosa que no em fa il·lusió m’entristeix, ja que em sembla molt dur perdre’m el que desitjo que arribi cada any, a sobre, estaré lligada i influïda per un horari. Tot i que em concentraré per atraure energia positiva perquè em donin el de matí: així podré veure les postes de sol al vespre.

Malgrat tot, he trobat una part positiva. He vist més que mai que més em val dedicar-me a treballar en una feina que m’agradi perquè em passaré mitja vida fent-ho. El meu objectiu serà gaudir de tot el temps sense distingir les hores de oci amb les de treball. I com diu la meva àvia: “Para la abeja laboriosa no hay tiempo de estar triste”.

Maria

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

Cada dia m’avorreixo més durant el temps lliure. Normalment jugo bastant a la playstation però m’estic començant  a avorrir. Amb tot el temps lliure que tinc, podria estudiar més però no m’entusiasma gaire, nomes m’agraden les ciències

Vaig pensar en trobar alguna cosa a fer i definitivament la vaig trobar. Des de fa uns mesos, cada dimarts i dijous ajudo al meu pare al basquet. Sóc el segon entrenador d’un grup de nens amb moltes ganes de jugar. Veritablement,  jo no faig gran cosa però ells s’ho passen bé amb mi i jo amb ells perquè els faig riure o em penjo de l’aro, i això a ells els hi agrada. El meu pare és qui fa la feina dura, els renya si no es porten bé o els ensenya  coses que per la seva edat són difícils.

Estic orgullós de fer aquesta mini feina perquè m’ho passo bé ensenyant i la veritat és que és molt satisfactori.

En definitiva, recomano no deixar passar el temps perquè ens n’acabarem penedint, és molt millor aprofitar-lo i passar-s’ho el millor possible .

Xavi