LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia a classe el professor d’ètica ens va dir que havíem d’escriure sobre temes que volguéssim per penjar-los en un bloc, anomenat “La tertúlia del quart pis”. Aquesta pàgina està feta pels alumnes de 4rt d’ESO de l’institut Jaume Almera, encara que hi pot entrar qui vulgui a xafardejar.

La tertúlia del quart pis ens dóna l’oportunitat d’expressar el que pensem, sentiments, coses que ens inquieten, comentaris, anècdotes, coses que ens han passat, problemes que ens angoixen… Jo en un principi estava nerviosa, em preguntava si seria capaç d’escriure un article adequat per no quedar malament davant de tothom, de gent desconeguda d’arreu del món. Mica en mica, amb pràctica penso que me’n vaig en sortint.

Ara reconec que és molt bona idea escriure en aquesta pàgina perquè m’agrada molt llegir els escrits dels altres companys, per saber com pensen, les diferents opinions, i també, per conèixer les persones amb què no tinc tanta relació, o que aparenten ser d’una manera i són d’una altra, o inclòs per llegir coses divertides i infinitat de temes variats. Hi ha escrits que m’han sorprès per la sinceritat i les emocions que s’hi han expressat.

Com que veig que la gent escriu el que pensa, em fa tenir més seguretat i dir el que sento o penso, ara ja no tinc la inquietud d’escriure que tenia al principi.

Maria

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer