LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Imagina que mañana se acaba todo, que ya no hubiese mañana. ¿No desearías hacer mil locuras? Decirle cuatro cosas a la flipada de turno, decirle a tu madre que empezaste a beber y a fumar muy pronto, a dormir con la persona más especial del mundo, decirle que lo quieres…¿Por qué solo nos arriesgamos cuando creemos que ya no hay más tiempo? ¿por qué nos guardamos todo dentro hasta que explotamos? ¿Y si viviéramos el día a día como si fuera el último? ¿No sería increíble?

Emma

Mai es fàcil prendre una decisió, suposo que per por al que pugui venir després d’això, per por a que no surti tot tal com esperes o simplement perquè tens varies opcions al cap del que et pot passar i òbviament no tot és bo.

Jo, ara mateix tinc aquest problema. Em trobo en una situació o millor dit en diverses situacions on haig d’escollir o una cosa o una altra, però tiri per on tiri trobo bastants obstacles i bastants moments de tristesa i temo passar per això. Però per una altra banda també veig alegries i moments que ara per ara no puc viure.

Al final acabo pensant que es millor no pensar, actuar i deixar-te fluir per la vida sense pensar en el que vindrà després.

Només em falta posar-ho en pràctica…

Carla

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Moltes vegades ens agradaria borrar el passat, perdre’l de vista o simplement oblidar-lo. I sí que és veritat que tots tenim coses de les quals ens arrepentim o coses que ens persegueixen fins ara, però sense ell no formaríem part d’aquest present. El passat ens ha ajudat a créixer i a formar-nos. Si hem tingut un passat dur, ens ha servit per fer-nos forts i aprendre que hem d’estar preparats per tot el que ens queda en un futur i, en canvi, si hem tingut un bon passat seguirem amb la mateixa energia que hem tingut fins ara per seguir endavant.

Gisela

Sembla mentida però sempre mirem més enllà del que tenim. És una temptació, ho fem la majoria de persones per no dir, tots. Ens passem els dies o les setmanes recriminant i queixant-nos per canviar el dia a dia o simplement anar a un altre lloc i desconnectar del que ens rodeja. Sí que és veritat que fer-ho de tant en quan ens aniria bé, però sincerament, no apreciem el que tenim fins que ho perdem.

Estaria bé que en algun moment paréssim de pensar en el passat o deixar de fer-nos il·lusions de futur. Hauríem de viure el present. De mirar el que ens rodeja. Mirar la família, aquell grup de persones que t’estimen i t’aprecien com a ningú altre i que ho donarien tot per a tu, que t’ajuden en tot el que poden i si cal, deixen de fer altres coses simplement per aconseguir la teva felicitat. Mirar, també, els amics. Són ells els que estan dia si i dia també al teu costat, per aguantar els teus mals i bons dies. Per compartir amb tu tots els moments que siguin possibles i com no, acabant-te traient, sempre, un gran somriure.

Ens queixem també del poble i sí, a vegades tenim raó, massa petit i ofegant… Però, i quan ens falti? Quan siguem grans i sortim a viure a dins d’una gran ciutat trobarem a faltar aquell racó on tothom es coneixia amb tothom, on si et passava alguna cosa dolenta, tenies mig poble al teu costat. Igual que si tenies una bona noticia, a la que sorties de casa, tothom ja se n’havia assabentat i el primer que et trobaves de seguida et felicitava.

El problema no és que el poble sigui molt petit o que ens aclapari la gent, el problema és que sempre volem més del que tenim. Sempre busquem més enllà i sense dubte, no apreciem el que tenim i en molts dels casos és més del que qualsevol altre voldria.

Gisela