LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Després que aquest estiu hagués volat i que ja haguem tornat a l’escola, sempre estic atent al calendari, buscant aquells dies que hi ha algun pont o festes per apuntar-m’ho. La veritat és que les setmanes em passen més o menys ràpides, però igualment sempre estic desitjant que sigui divendres a l’hora d’anar-me’n a casa.

Una de les coses per la qual les classes se’m passen més ràpides que l’any passat, és el canvi d’horari . Aquest curs no anem a classe per les tardes. Tot i que fem les classes més seguides, i així més pesades, al sortir, tens tota la tarda per endavant. Encara que tinguis alguna extraescolar tens temps de fer els deures o estudiar. Al principi pensava que fer sis hores al matí se’m faria etern, però un s’acostuma, i ara m’està agradant aquest canvi.

No portem ni dos mesos d’escola, per una banda quasi ni m’he enterat, d’altra banda estic desitjant que passin aquests mesos ràpidament per poder tornar a tenir vacances. De moment s’haurà de treballar de valent i donar el màxim per aprovar totes les assignatures, i si es pot, treure notes gratificants. Però bé, seguiré contant cada dia, setmana o mes que passi.

S’ha de treballar per tenir tota recompensa. En aquest cas s’ha d’estudiar durant el curs, per tenir les vacances tranquil·les i no estudiar durant elles. Així que a estudiar!

David Egea

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

T’imagines aixecar-te cada dia, i transformar tot amb només prémer un botó, i que la teva casa passi a ser el teu gimnàs o la teva oficina? Bé, en uns anys més aquest tipus de situacions seran molt comuns en la vida quotidiana de cada persona.

Tot això es va analitzar en el fòrum Emtech Spain, organitzat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, reunint diversos investigadors i experts en diversos camps tecnològics, com són el disseny de ciutats intel·ligents, Internet, els videojocs, la robòtica i la nanotecnologia.

Tots ells van posar el seu punt de vista de com serà el món en algunes dècades i van indicar, per exemple, que les ciutats seran més intel·ligents, on hi haurà vehicles elèctrics de diferents tipus, com cotxes, motocicletes, o bicicletes que cada usuari podrà optar depenent de les circumstàncies.

Internet no es queda enrere en els canvis, i les xarxes socials que coneixem avui dia, es transformaran en alguna cosa més tridimensional, el que permetrà, entre altres coses, l’educació a distància i individualitzada.

Els avions robots també seran molt comuns en les vides de les persones “del futur”. El director executiu de la NASA, Khalid Al-Ali, va assenyalar que “la robòtica està en objectes intel·ligents que volen i aterren en forma automàtica”.

Laura

L’any que ve, si no em queda cap assignatura passaré a batxillerat. Aquest pas és molt important ja que es fa portant-te una mica cap al sector que vols treballar. A l’Ins Jaume Almera et donen a escollir entre dues modalitats diferents per cursar: humanitats i ciències socials i ciències i tecnologies. En altres institus també oferten altres tipus de batxillerats que al Jaime Almera no donen, com per exemple l’artístic.

Jo he decidit triar el batxillerat social i humanístic i anar-me per la branca del social ja que vull estudiar empresarials. El més segur és que trïi les matèries opcionals relacionades amb aquest treball encara que puguin ser més dificils que les altres ja que vull estar preparat per al futur.

He triat el batxillerat per poder fer una carrera universitària que m’agradi, però per a això m’he d’esforçar en treure bones notes perquè, a diferència de l’ESO, les notes de batxillerat si que es tenen en compte a l’hora de intentar entrar a una universitat o altra.

David