LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan

El dijous 12 de març, tots els alumnes de 4rt ESO han anat al Saló de l’Ensenyament, on hi havia aparadors amb totes les formacions professionals disponibles. Allà, una persona mostrava i donava la informació per accedir-hi tan per la Universitat com pel Grau Mitjà.

Les informacions que m’han donat m’ha ajudat molt a entendre millor la professió que vull fer, fins i tot perquè jo ja tinc unes idees clares. També m’han explicat el que jo estudiaré i el que he de fer per anar a un centre.

He fet l’autoconeixement i va sortit justament el que jo volia. Apartir d’ara estudiaré encara més i buscaré centres que facin Grau Mitjà de la professió que vull per fer la inscripció.

Penso que estic prenent una bona decisió per a què pugui treure el millor coneixement possible, ser la millor en el meu camp i trobar una bona feina.

Carla

El jueves de la semana pasada los profesores nos sacaron a pasear por Barcelona, más concretamente por el Salón del Enseñamiento, donde según ellos “resolveríamos cualquier duda sobre nuestro futuro académico”, pues bien, salí de ese sitio con más dudas que respuestas.

Hice un test algo extraño para saber cuál era la profesión o estudios más idóneos para mí. Empresariales, empezábamos bien. A mí lo que realmente me gusta es el arte, pero claro, a no ser que seas un Salvador Dalí o un Pablo Picasso, mucho dinero no es que vaya a ganar, y sinceramente, con los tiempos que corren, prefiero hacer un trabajo que no me guste y tener suficiente dinero para poder vivir, que no hacer algo que me guste y vivir debajo de un puente.

Fui a ese salón con las ideas muy claras; mirar información sobre empresariales, ADE o arte y a ver cuál era la que tenía mejor pinta. Pero me empezaron a decir que si no sé qué de Derecho, que si no sé qué de bachillerato, que si no sé qué de matemáticas…  Aún no había pasado ni media hora que habíamos llegado y ya tenía la moral por los suelos, eso sí, tenía un bolígrafo, un cubo de rubik, un colgante para las llaves, y una bolsa verde de la Universidad de Barcelona.

Creo que lo hacían a propósito, nos remueven el cerebro con palabras de mayores tales como, compra-venda, marketing,  y luego nos dan bolis. Muchas gracias por ese boli, con él apuntaré mi nombre en la cola del paro.

Había entrado con tres opciones, y salí con mil y una. Que si azafata de vuelo, que si peluquera, que si periodista, que si suicidarme… Ciertamente lo de azafata me convenció, no sé si sería por el uniforme azul marino con el pañuelo rojo a juego con los tacones, pero me lo planteé seriamente. Pero al final, creo que estudiaré ADE ( Administración y Dirección de Empresas), ya sé que hay mucha gente que ha estudiado eso, y que si ellos no tienen empleo tampoco lo voy a tener yo, pero al menos es algo.

Con lo fácil que era todo cuando teníamos 6 años… tu única preocupación era de qué color pintar la cara y los brazos de una persona cuando no tenías color carne;  ¿naranja, o rosa? Yo siempre lo dejaba de color blanco, ¿para que iba a complicarme la vida?

Y ahora, sin darnos cuenta, se nos está complicando todo muy rápidamente, y si no cambiamos el chip, lo tendremos crudo.

Cristina

Ara que estic fent quart d’ESO tinc una gran indecisió envers que faré l’any que ve i amb què em vull guanyar la vida com la majoria de gent de la meva edat. El gran problema es que no tinc ganes de fer res i cap assignatura m’agrada especialment perquè les decisions del que m’agrada i el que no varien massa depenent del professor, per exemple, sempre m’havia agradat molt biologia però aquest any no m’està agradant gens i al contrari passa amb matemàtiques, portava tota la vida odiant-les i fa dos anys que és de les assignatures que més m’agraden encara que aquest any és bastant difícil i tampoc és que m’apassioni.

Quan era petit i anava a l’escola tenia molt clar el que volia ser quan fos gran, no era una professió típica dels nens com pot ser astronauta o futbolista sinó alguna cosa més real: advocat. Perquè? Doncs molt fàcil, perquè la meva mare ho era i jo encara que no sabés molt bé el que era sabia que estava bastant relacionat amb ajudar a la gent i volia que la meva mare estigués orgullosa de mi. Em vaig anar fent gran i vaig veure que dret no era el que m’agradaria estudiar realment i em vaig començar a decantar més per medicina o alguna carrera relacionada amb la tecnologia ja que m’agradaven molt els ordinadors. El temps va anar passant i ara ja no tinc res clar, no sé si m’agrada tant medicina com per treure molt bones notes a la selectivitat i informàtica ho tinc casi descartat del tot perquè el meu pare portava tota la vida sent informàtic i costa molt guanyar-se la vida.

Fa uns dies en Josep Maria ens va demanar que entréssim a una pàgina d’Internet i que féssim una enquesta en la que quan acabes et diu més o menys que podries estudiar tenint en compte les teves aptituds i aquestes coses i em va sortir el mateix per el que m’havia interessat però al final això no m’acaba d’aclarir res així que de moment faré el batxillerat (segurament científic) i intentaré decantar-me per el que més m’agradi intentant treure bones notes per tenir les màximes portes obertes de cara al futur.

Guillem

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Poques vegades faig servir el llapis per a fer treballs de l’escola però l’altre dia, fent un mural, el vaig utilitzar. Em vaig equivocar en la paraula “serralada” i em vaig adonar que no tenia una goma d’esborrar. És estrany pensar que un objecte tan insignificant com una goma em causes tanta angoixa.

Sempre que ens equivoquem, ens veiem obligats a amagar l’error d’una manera o altra. Sense anar més lluny, a l’institut, o bé utilitzem el Tipp-Ex, o bé tatxem o simplement, utilitzem la goma d’esborrar. Però moltes vegades somio: i si tingués una goma que pogués esborrar tot allò que no m’agrada o em fa mal? I és que no és només quan prenem apunts, tenim un examen o fem un treball, el cert es que a la vida real ens agradaria poder canviar coses que no han sortit tal i com desitjaríem. I seria fantàstic anar a la llibreria més propera i demanar una goma que pogués canviar allò que li vaig dir a la noia que m’agradava, aquella paraulota enmig de classe i moltes altres coses que voldríem que no haguessin passat.

Però com bé sabeu, quan has esborrat un parell de cops amb la goma, ja no esborra, sinó que embruta. Això em fa pensar que a la vida, no hem d’intentar canviar el passat, ni mirar enrere, simplement hem de alçar el cap i mirar el futur, mirar endavant. Perquè potser intentem canviar alguna cosa i ho aconseguim, però moltes vegades, acabem embrutant el paper. Crec que el més important no és tenir una goma per esborrar, sinó poder tenir un llapis per anar traçant el camí de la vida, i una maquineta de fer punta al costat, perquè aquesta vida sigui el més llarga i bonica possible.

Pau

Yo acostumbraba a dejar las cosas para hacerlas mañana. Pero ¿Si no hubiese mañana? Entonces me di cuenta que no podemos perder las oportunidades. Y tenemos que aprovechar el tiempo, porque los días pasan.

Por ejemplo: Te está pasando o te irá pasar alguna cosa. Tú te planteas ¿Debo hacerlo o no? Te quedas com la duda, porque si no lo haces quedarás con ganas de saber lo que pasaría. Y si lo haces, mejor, pues te has decidido y no te arepentirás de no haber rechazado para quedarte sin saber lo que ocurriría.

Nunca dejes nada para mañana si puedes hacer hoy. Puede que mañana no venga, porque mañana es un misterio que ninguno de nosotros podemos adivinar.

” Hoy es el mañana sobre el cual tú preocupaste ayer”.

Carla

El futur és el temps que està per venir, el demà. La humanitat s’ha esforçat des de temps immemorials a descobrir el que esdevindrà. Per què tenim aquesta necessitat de saber que ens passarà en un futur? Pot ser la necessitat característica de molts animals, la curiositat. O per una altra banda potser es tracti de que tenim por al que ens pugui arribar a passar. Per exemple, a l’antiguitat els grans guerrers recorrien a un oracle per a saber que els passaria a ells i al seu regnat després d’una guerra que encara devien emprendre, per així poder influir sobre el futur i el que els passaria. Però si sapiguèssim el futur, el recorregut fins arribar-hi seria d’alguna importància? Algunes persones creuen que el futur no pot canviar i que per tant el que fessin elles no servirà de res. Alguns altres per la seva part, diuen que el futur se’l construeix un mateix, però si hi ha un futur ja escrit no podem fer-hi res per aturar-ho, no? Per tant, no podem decidir el nostre futur, som els seus esclaus? Personalment crec que el futur no és pas res escrit, ja que el temps no s’atura mai i per tant no podem viatjar fins el futur, donar una ullada i dir que dintre de 20 anys seré una cosa o m’agradarà una d’altra .El que em refereixo és que el temps no es pot ni aturar, ni trencar, ni fer-hi una escletxa, per tant el futur és una cosa subjectiva, i de la qual no s’hi pot dir res per davant. Clar que si tinguéssim en compte tots els factors possibles que poden passar, una facultat molt limitada per a qualsevol, llavors sí que podríem dir que podem endevinar el futur.

Àlex