LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna

A los 5 años, nos preguntan que qué queremos ser de mayor y contestábamos cosas como astronautas, policia, profesora, o en mi caso “princesa”.

A los 10 años, nos lo volvieron a preguntar, y respondimos, estrellas de rock, actriz, o en mi caso “reina”. Pero ahora que somos mayores creo que la respuesta que diríamos sería… ¿Quién lo sabe?…

No es momento de tomar decisiones rápidas. Es momento de cometer errores, de subirse al tren equivocado y perderse, de enamorarse… por supuesto de cambiar de idea y volver a cambiar porque no hay nada seguro.

Así que cometer todos los errores posibles y algún día cuando nos pregunten, que queremos ser, no tendremos que adivinarlo… Lo sabremos….

Emma

Es principio de septiembre, quedan solo 11 días para empezar de nuevo el instituto. Bachillerato.

Llevo cuatro años en la ESO, acostumbrada a cosas relativamente fáciles, con muchas ayudas y resumiendo, cuatro años ligeritos. Pero en menos de dos semanas empiezo dos años donde tengo que dar lo mejor de mí, esforzarme al máximo todo el tiempo y yendo a por el excelente en cada examen que haga. Porque todas estas valoraciones sirven para el día de mañana poder entrar en la carrera que desee, ya que tendré que trabajar de ello el resto de mi vida.

Ahora es cuando empiezo a mentalizarme de que se han acabado las tonterías, llega el momento de tomárselo en serio, hacer los deberes, estudiar y ser constante en todo.
Si algo me voy a repetir durante estos dos cursos es: Todo esfuerzo tiene su recompensa.

¡Yo puedo!

Laura

Imagina que mañana se acaba todo, que ya no hubiese mañana. ¿No desearías hacer mil locuras? Decirle cuatro cosas a la flipada de turno, decirle a tu madre que empezaste a beber y a fumar muy pronto, a dormir con la persona más especial del mundo, decirle que lo quieres…¿Por qué solo nos arriesgamos cuando creemos que ya no hay más tiempo? ¿por qué nos guardamos todo dentro hasta que explotamos? ¿Y si viviéramos el día a día como si fuera el último? ¿No sería increíble?

Emma

Mai es fàcil prendre una decisió, suposo que per por al que pugui venir després d’això, per por a que no surti tot tal com esperes o simplement perquè tens varies opcions al cap del que et pot passar i òbviament no tot és bo.

Jo, ara mateix tinc aquest problema. Em trobo en una situació o millor dit en diverses situacions on haig d’escollir o una cosa o una altra, però tiri per on tiri trobo bastants obstacles i bastants moments de tristesa i temo passar per això. Però per una altra banda també veig alegries i moments que ara per ara no puc viure.

Al final acabo pensant que es millor no pensar, actuar i deixar-te fluir per la vida sense pensar en el que vindrà després.

Només em falta posar-ho en pràctica…

Carla

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Avui, un dijous com qualsevol altre he hagut d’aixecar-me a les 7:30, per a preparar-me l’esmorzar i la motxilla. Després d’això, m’he posat de camí al institut amb la meva moto i tota la pesca. Després de sis interminables hores entre les quals hi havia un control de matemàtiques, que la veritat no m’ha anat gens malament, m’he hagut de quedar amb la Júlia Montagut Mogas, una companya de classe, a assajar l’escena IX de l’obra que estem preparant a quart, tot i que a la fi no l’hem pogut assajar perquè faltava molta gent. Després hem anat a dinar la Julia i jo fora de l’institut per a poder respirar una mica, i hem tornat a entrar per fer l’assaig musical. La veritat és que aquest últim no ha sigut gaire avorrit però s’ha fet força pesat esperar a la gent per a que assagés i esperar el meu torn. Quan he sortit a la fi he anat al gimnàs i m’he esforçat tot el possible, amb l’ajuda d’un company. Me dutxat i me’n he anat cap a casa.

Després de tot aquest embolic ja tocava sopar a casa amb la família i parlar una mica amb ells, que si el meu pare m’explicava que li havia fet falta la meva ajuda avui per a fer una mudança, que ma mare havia tingut molt treball a la tenda…

I per fi després de tota aquesta moguda m’he posat a escriure aquest escrit per a fer temps abans d’anar a dormir i així poder-hi anar amb la consciència ben tranquila.

Àlex

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.