LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La vida de l’estudiant es resumeix en: durant cinc dels set dies de la setmana anar pels matins a l’escola, i passar-te les tardes o bé estudiant o fent deures, i els altres dos dies de la setmana, que en teoria són per descansar, te’ls passes igual que la resta.

Se suposa que quan ets adolescent és quan costa més formar una vida social, però com voleu que ho fem si ens hem de passar totes les setmanes tancats a casa estudiant. Hi ha gent a qui això no li importa i no surten de casa, jo penso que això no és normal, la vida és per disfrutar-la, no passar-te mes de vint anys d’ella tancat a casa.

Finalment jo penso que sí que s’ha d’estudiar quan ets adolescent, però també penso que no ens podem passar tots la nostra infància i adolescència tancats a casa.

Pau Comas

El meu escrit és per parlar-vos de la noció del temps.

Quan som de vacances desconnectem completament de la rutina, no sabem si estem a dimarts o a dijous. Això s’anomena perdre la noció del temps. Es curiós perquè quan comencem les vacances és com si entréssim en un món completament diferent, on no tinguéssim un horari i poguéssim fer el que ens plagui.

Jo personalment, aquestes vacances he desconnectat completament, no sabia a quin dia estàvem i què havia de fer. De fet havia de presentar un escrit, i des de quan vaig començar les vacances fins quan les vaig acabar no em va passar pel cap que havia de fer l’escrit.

En definitiva, quan som de vacances només penem en passar-nos- ho bé, i no pas en continuar fen la mateixa rutina de cada dia.

Pau

Aquell núvol gris que veia quan pensava amb el què vull ser de gran es va esvaint a poc a poc. Crec que cada dia veig més clar què vull estudiar i per què ho vull estudiar.

A dia d´avui, m’agradaria estudiar medicina, per algun dia ser capaç d’ajudar les persones. Aquesta és una professió que crec que em pot satisfer moltíssim, ja que m’agrada ajudar a la gent a l’hora que se li presenta un problema i crec que l’esperança i la satisfacció de poder salvar una vida pot ser inexplicable, i en el pitjor dels casos, tenir la consciència tranquil·la de que he fet tot allò que estava al meu abast, és a dir, ser una bona metgessa.

A vegades quan em pregunten què vull estudiar i els hi dic medicina em comencen a retreure que és una carrera molt complicada, que s’ha d’estudiar molts anys, que se’t poden morir persones, etc., però aquests inconvenients no em fan fer un pas enrere i fer-me pensar dues vegades que si estic segura o no.

D’altra banda penso que hauré de fer una sèrie de sacrificis però sé que, al llarg del temps, seran el fruit d’un bon resultat i sé que hauran valgut la pena perquè hauré aconseguit un dels objectius més grans que pots assolir en la vida, que és dedicar-te al que realment t’agrada, ja que ho seràs la resta de la teva vida.

Eva

Jo em pregunto, de què treballaré quan sigui gran?

Aquest any, estic a 4t, i he triat el científic. Estic fent física i química, i no se’m dona gaire bé, per no dir gens.

Fa 3 setmanes, li vaig demanar a la meva tutora que em canviés al social, on s’està fent llatí. En aquests instants, estic decidint que fer, si batxillerat científic, o batxillerat social. Per una part, prefereixo fer el científic, ja que tinc més sortides que el social. Si em pogués treure el científic, faria el curs d’INEF, que és un títol per poder treballar sobre els esports (un d’ells el futbol).

Per altra part, si faig el batxillerat social, és més fàcil per aprovar, ja que no sóc una persona molt treballadora, ni tampoc trec bones notes.

L’única opció que tinc al cap per veure què puc fer, és l’INEF; ja que m’haig de treure el científic clar. Una altra opció, és deixar la física i la química, i anar al llatí. Per tant, el que vull fer és treure’m la ESO i anar a un mòdul d’esports.

Estic dubitatiu, no sé que fer!

Sergi Sánchez Jurado

A finals del curs passat ens van explicar a la classe que a quart havíem de triar si volíem fer quart científic, tecnològic o humanístic i que podia ser el batxillerat que triéssim o no. Jo vaig tenir molt clar que volia fer el científic, des de feia un temps ja sabia més o menys què volia estudiar i que per fer allò havia d’estudiar aquest batxillerat.
Ara que ha passat el primer trimestre de 4t ja no tinc tan clar el que vull fer, ja que veient com em va física no crec que faci el batxillerat científic, encara que pel que vull estudiar el segueixo necessitant. Fa poc em van explicar que tenia una altra opció, que és estudiar una cosa molt semblant i que no es necessita el científic per fer-ho sino que es pot fer amb qualsevol batxillerat, he pensat que segurament faré això però tampoc estic del tot segura, ja que acostumo a canviar d’opinió sobre el que vull estudiar cada dos per tres. Sort que encara queda temps per triar.

Marta

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

Quina mania li teniu al futur? Veig que us fa molta gràcia parlar del tema i filosofar sobre el futur. Suposo que deu ser perquè ja teniu les idees clares, o simplement us uniu al corrent migratori per no desvariar. Bé, el cas és que, per què parlar d’un temps que no coneixem ni podem controlar, podent seure, agafar unes crispetes i rebobinar la nostra pròpia i edulcorada pel·lícula?

El passat, amics meus, aquells moments viscuts, bons o dolents que ens defineixen com som… Cada moment és una pinzellada en l’autoretrat de la nostra vida, una pinzellada inesborrable. Tot i així, la meravellosa ment humana s’encarrega de ensucrar els bons moments i de gravar a foc els dolents. Per tant, quan pensem en el passat, no estem fent res més que veure una pel·lícula que no és fidel a la novel·la original, això sí, té uns efectes especials boníssims.

I doncs amb què em quedo? Amb el present senyores i senyors. Perquè el qui té la vista fixada en el futur, no fa res més que perseguir un diamant penjat de la seva pròpia esquena, i qui només mira enrere té moltes possibilitats de donar-se un bon cop contra un fanal, així que oblida el passat, fixa un ull cap al futur i amb l’altre mira i gaudeix de la teva vida. Carpe diem.

Narcís

Segur que més d’una vegada has tingut el desig de tornar enrere en el temps i canviar alguna cosa, per molt petita que sigui. Estic convençuda que al llarg de la vida n’has volgut modificar moltes, de coses: des d’una pregunta d’un examen que sabies però que, a l’hora de la veritat, falles per culpa dels nervis; fins a un rumor que ha anat passant de boca en boca i t’ha fet perdre la teva millor amiga. En aquestes situacions tindries ganes de tornar enrere per repassar l’examen dues vegades i no explicar a ningú aquella notícia que va enfadar tant a la teva amiga.

I és que a mi m’ha passat moltes vegades això de voler tornar al passat, però ho veig una mica impossible. Primer perquè no tenim cap màquina ni coet capacitat per fer-ho, i després, perquè si tornéssim al passat cada cop que tinguéssim un problema, la vida no tindria sentit. Seria una vida programada i molt avorrida, en la qual escolliríem tot el que voldríem que esdevingués. En aquesta vida no hi haurien problemes ni dificultats ja que, quan ens passés alguna cosa que no desitgéssim, tornaríem enrere per arreglar-la. Sabríem fàcilment la causa de les coses i escriuríem una biografia al nostre gust, sense imprevistos.

Després de pensar en tot això he arribat a la conclusió de que la vida és com és i ningú no la pot canviar. Hem de viure el dia a dia actuant el millor que puguem i cometent els mínims errors possibles, però sense tornar enrere. No podem perdre el temps lamentant-nos pel que no ens ha sortit bé o pel que no ens ha agradat, sinó que, cada caiguda ens ha de servir per agafar més força i tornar-nos a aixecar. Cal viure el present i no pensar en el passat, tingues en compte que ni tu ni ningú el podrà canviar.

Marina

Em dic Pau Comas i faig 4rt de la ESO, l’any passat, ens van venir a parlar sobre el nostre futur, ens van explicar que a 4rt ja hauríem de prendre decisions sobre el nostre futur. Jo des de ben petit que sé el què vull fer, vull fer INEF.
Sempre he pensat que hauria de passar pel batxillerat científic, no estava molt segur de si ho podria fer, tal i com m’havien explicat, per la seva dificultat. Quan va arribar l’hora de triar l’itinerari no vaig tenir altra opció que triar el científic tal de preparar-me per l’any que ve, però fa unes setmanes em van explicar que hi havia la possibilitat d’accedir a INEF sense haver de fer el batxillerat científic, existeix un mòdul especialitzat, un mòdul perfecte per a mi.

Moltes persones em critiquen pel simple fet de no voler estudiar batxillerat, però si no el faig es perquè penso que aquest mòdul serà el millor per a mi. Tinc ganes d’entrar en aquest mòdul per poder fer el que de veritat m’agrada i m’apassiona, per poder arribar a tenir un bon futur.

Pau

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta