LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La societat ens ha acostumat a fer-nos preocupar, ja des de ben petits, sobre el nostre futur. Ni tan sols ens adonem que aproximadament durant els primers quinze anys gran part de les nostres vides gira entorn el temps a venir. Però només són petites coses i molt subtils les que evidencien aquest fet. Per exemple, a tots i cadascun de nosaltres ens han fet la típica pregunta: Què voldràs ser de gran? La qual sempre és un bon tema de conversa.

Els més petits solen donar respostes clares i normalment escullen professions heroiques com per exemple bombers o astronautes. En el meu cas jo sempre havia volgut ser metge. Però realment molt pocs arribaran a complir el seu somni, encara que en aquell moment, degut a que encara no saben actuar amb més maduresa, estan convençuts del que volen arribar a ser a la vida. Els anys passen i, normalment, canviem de parer, ja sigui degut a influències externes com l’opinió dels pares o d’altres però el cas és que sol passar. Jo per exemple a dotze anys vaig pensar que estaria bé començar a rumiar què era el que m’agradava. Escriure sempre ha sigut una feina fàcil per mi per tant vaig decidir que el més apropiat seria dedicar-me al periodisme, encara que aquesta idea només era provisional, ja que no n’estava del tot segura. Però realment arriba un moment que notes que el futur el tens a les teves mans, que ja no són aquelles preguntes innocents sinó que ara realment t toca encaminar-te i prendre decisions difícils que marcaran la teva vida per sempre. Crec que aquest moment encara no m’ha arribat, però no és pas gaire lluny. Finalment, em sembla que he pres una decisió definitiva, m’agradaria estudiar una carrera mixta, dret i empresarials perquè té moltes sortides.

En conclusió, passes per moltes etapes al llarg de la teva vida, i algunes d’elles has de prendre decisions importants però jo crec que no has de ser una persona influenciable, has de decidir el que creguis convenient i no el que vulguin els altres, ja que potser te’n pots acabar penedint.

Laia

Han arribat els frenètics dies d’exàmens en els quals passem més temps enganxats al bolígraf que al mòbil (com a mínim en el meu cas). Jo, què sóc molt d’estar tot el dia pendent dels “whatsapps” i de les notificacions en les diferents xarxes socials he decidit apagar el mòbil cada dia durant 4 llargues hores (perquè són llarguíssimes) de tal manera que el meu dia queda repartit en: assistir a classes, estudiar i dormir. Per sort aquest fet només es produeix a final de trimestre.

Un dia, mentre estava esperant que el metro arribés a la parada on havia de baixar, vaig posar-me a pensar en el ritme laboral d’una persona adulta i vaig agafar com a referencia els dels meus pares: La meva mare treballa com a secretària a un hospital de Barcelona per a uns neuròlegs i la seva jornada laboral és des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, el que suposa 8 hores diàries (dues més que nosaltres, els estudiants d’ESO). El meu pare treballa d’assessor fiscal de 8:30 del matí fins a les 2:30 del migdia i les tardes de dilluns, dimecres i dijous de 4 a 7 de la tarda. Això suposa una mitja de 8 hores diàries aproximadament, altra vegada 2 hores més.

A més a més, molt treball se l’emporten a casa, també per mantenir la casa neta s’han de dedicar unes quantes hores i això els deixa sense gairebé temps per l’oci.

Realment, quan creixem, tindrem temps per viure?

Mariona

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

Hi ha una edat en què comencen a aparèixer aquest tipus de preguntes al nostre cap. Jo em vaig començar a preguntar què volia ser de gran als 14 anys o abans. La nostra tutora de quart d‘ ESO ens va dir “ha arribat l’hora de decidir què voldreu ser de grans. Heu de triar quin camí voleu seguir.”

Reconec que ja és hora de decidir què vull ser. M’agraden els números molt més que les lletres i per això he triat er el quart científic. Però encara tinc seriosos dubtes. Tinc amics i amigues que des de ben petits ja saben que voldran ser de grans.

“Què vull ser de gran? Jo què sé… Alguna cosa que em pugui fer guanyar molt bé la vida” aquesta era una de les frases que més es repetia. A mi m’agradaria fer ADE -Administració i direcció d’Empreses-, ja que sóc molt ordenada i guanyaria molta pasta. Guanyar molts diners i imaginar-te un futur amb un cotxe elegant i una casa gran amb piscina, molava. ADE és una cosa que em motiva i que em donaria molts diners. És perfecte.

Però el fet que per treballar d’això de havia de fer el batxillerat social, em va fer dubtar. Ara tinc un bon embolic al cap amb què vull ser de gran.

Però finalment m’he adonat que haig d’escollir allò que em faci feliç els set dies de la setmana i em motivi.

Marina

Crec que els joves ens trobem en una de les pitjors situacions viscudes des de fa anys, en el que el nostre futur respecta.
Aquest país porta uns quants anys perdent les millors generacions de joves emprenedors, a causa d’un país en crisi i d’un govern ple de promeses incomplertes…

Em sento molt perdut en què el futur ens ofereix als nois i noies joves d’aquest país, ja que des de la meva opinió estudiar avui en dia no va pas lligat a una bona posició laboral en un futur. Recordo els meus avis replicant contínuament sobre que he d’estudiar una bona carrera per què el dia de demà, tingui un bon treball i em pugui guanyar bé la vida. Tots aquests sermons han quedat en l’aire, i sembla que trigaran a retornar, perquè cada dia que passa veig que la situació empitjora, que cada dia més joves marxen a l’estranger a buscar-se la vida perquè en aquí ningú li dona cap oportunitat.

Finalment, que ens queda? Esforçar-nos durant els anys més complicats de la nostra adolescència, estudiant, treballant i somiant, perquè finalment acabem treballant i continuant somiant? Crec que tots els joves tenim un somni que volem arribar a fer realitat algun dia, i sóc conscient del fet que abans, qui no els feia era perquè es rendia, per la situació econòmica, o bé, per què simplement no li agradava estudiar, però ara, simplement no ens deixen arribar a complir-los.

Tinc confiança en què els joves com jo, continuem formant-nos laboralment en el que sumíem i realment ens agrada, que lluitem per arribar aconseguir els nostres somnis sense que ens influeixi gaire el que esta passant al nostre voltant, si no molt em temo que donarem per perdudes moltes joves promeses d’aquest país que es quedaran pel camí.

Per tant finalitzo opinant que després de tot el que hem vist sobre la política del nostre país, he acabat adonant-me compte que qui realment s’ha de preocupar de tot el que individualment ens passa a cadascú, som nosaltres mateixos.

Pol Pérez Canturiense

Fa aproximadament dos anys veia ma germana que es passava algunes tardes mirant series, xatejant pel mòbil i quedant amb les amigues per veure pel·lícules o sortir a la nit. Jo sempre em preguntava què tenia tot allò de divertit o especial, com li podia agradar fer tot allò? Però a poc a poc estic veient que cada dia m’assemblo més a ella, primer amb el xat que just tenir mòbil no vaig tardar gaire a aficionar-me… No molt més tard també vaig començar a quedar amb els amics i la xicota. I ara tot just fa una setmana que he començat a mirar un parell de sèries per Internet el que em fa pensar que estic seguint si fa i no fa la mateixa rutina que ella, ma germana. Això no sé si és bo o dolent perquè si no m’equivoco el següent que toca és fer la migdiada.

Ricki

No sé què punyetes està passant. Cada dia al matí, omplo la motxilla amb els llibres que toquen i al mateix moment miro l’horari i m’hi fixo amb les assignatures que pertoquen al meravellós dia. El dilluns és el pitjor dia perquè tinc assignatures d’allò més avorrides. El dimecres m’agrada més perquè no tinc ni mates ni castellà ni biologia, les meves preferides. I llavors m’hi fixo. Abans d’ahir era dilluns i avui és dimecres. Demà és dijous i demà direm que demà passat ja és dissabte. Enrrabassat però ràpid. Llavors quan intentem gaudir del cap de setmana, ja serà dilluns altre cop. Com s’explica això? Quan és dilluns, de cop és dimecres, i quan és dimecres, de cop és divendres i després diumenge. I així passen les setmanes, els mesos els anys i la vida.

Però per què tan ràpid? Fa quatre dies tenia 5 anys i ara ja en tinc 15. Ara tancaré els ulls i quan els torni a obrir ja en tindré 30. Diuen que el que més ens agrada passa ràpid. No sé si aporto res de nou o interessant en aquest text, però és veritat. Tampoc escric de res en concret, i ara us preguntareu, si no escriu de res en concret, i diu que el temps passa tan ràpid, per què ho està escrivint? Una de les respostes més indicades és que ho escric per no tenir un zero, però crec que, si més no, ho escric perquè us adoneu que la vida són quatre dies. No sé si em faig entendre, però em temo que és veritat. Sé que això de “la vida són quatre dies” sona molt poètic i tot el que vulgueu, però no sé com expressar-ho millor. Aquest curs m’ha passat d’una bufetada. Sembla ahir que vaig entrar per la porta de la classe amb pantalons curts i dient que aquest curs estudiaria molt més.

Ahir vaig néixer, avui sóc adolescent, demà serè adulta i demà passat serè vella. Durant aquets quatre dies podem fer de tot. Des d’adoptar un gos, pintar una obra d’art horrorosa, o enamorar-nos (l’amor no hi pot fallar per suposat, sempre ha d’estar pel mig). Mentre tot això em faci feliç, crec que podem arribar al cinquè dia la mar de contents.

Si som feliços avui, per què no ho podem ser demà? Així que si ha valgut la pena viure un dimecres, un dijous ho valdrà encara més.

Helena

Ara queda poc més d’un mes i mig de classes, i tot i que estic millorant en algunes assignatures, hi ha d’altres que continuo anant malament. Fa poc em van informar d’un projecte per l’any vinent, es tracta de marxar un any a la Vall d’Aran a fer un mòdul d’esports de muntanya, especialitzat en snowboard. Aquesta és una oportunitat molt bona, ja que les pràctiques són molt més constants i a més a més el nivell és més elevat.

Ara mateix, si en aquestes alçades del curs no tingués dificultats en aprovar, aquest projecte seria força possible de realitzar, però per culpa dels meus suspesos no tinc molt clar si podré fer-ho. Ara em lamento perquè només que m’hagués esforçat una mica més, i hagués estudiat, l’any vinent seria a la Vall d’Aran, fent el que realment m’agrada.

Gràcies això he aprés que tot és important, i s’ha d estar preparat per poder agafar aquelles petites oportunitats que ens dona la vida. Ara mateix tant de bo pogués tornar enrere i posar-me a estudiar de nou.

Pau Comas.