LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ja fa uns anys, quan els meus pares, familiars, amics, professors em pregunten què vull ser de gran jo ja ho tinc clar.

El futur que a mi m’agradaria fer és un cicle formatiu de grau mitjà d’informàtica i més endavant fer-ne un de grau superior d’animació 3D, jocs i entorns interactius. Finalment acabar els meus estudis en una carrera universitària per ampliar els meus coneixements. La raó què vulgui anar per aquest camí i no per batxillerat, en la meva opinió, és perquè la informàtica i tot aquest entorn es faria de manera molt per sobre en el batxillerat, és a dir, molt en general i jo el que vull és fer el que m’agrada d’una manera més específica i detallada. A més a més, una altra raó de què opti per un cicle formatiu és que em dóna l’opció de fer pràctiques laborals en una empresa, mentre estudies. Encara que també penso que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat hauria de fer un estudi per replantejar-se si algunes de les assignatures de les quals s’imparteixen encara a batxillerat haurien d’adaptar-se a la societat d’avui en dia.

Després dels estudis, m’agradaria treballar a l’estranger, en una empresa de videojocs, de cinema o d’ordinadors, ja que les millors o les que venen més avui dia són fora de Catalunya, però el lloc on vulgui treballar, ja veurem on serà. Potser d’aquí a uns anys, les empreses canvien i tenim més oportunitats en el nostre propi país.

Pol

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario

Porten des que som petits preguntant-nos què volem ser de grans. De petits responíem coses com astronauta, princesa, perruquera, medallista d’or…, però ara que som més grans volen una resposta seria. No és una pregunta fàcil de contestar, perquè has de fer una professió que a tu t’agradi, et sentis còmode, que et faci feliç.

Tot i això, jo tinc més o menys clar el que escolliré, sempre he volgut ajudar a la gent, fer alguna cosa de cara a la gent, per això he decidit que vull estudiar infermeria. Crec que és un bon treball i que estaria a gust fent-lo, al principi vaig pensar de fer una altra cosa que no fos de salut, perquè sóc molt aprensiva a la sang. Però després, em vaig adonar que això es pot superar, si un vol.

Estic bastant segura del que vull escollir i espero arribar-hi i, així, aconseguir ser allò que m’agradaria, superant tots els obstacles que em pugui trobar pel camí amb alegria i il·lusió.

Maria

Hem arribat ja a quart de l’ESO i això vol dir que també ha arribat el moment de decidir a què ens volem dedicar. Jo tinc clar que mai he sigut de lletres, però tampoc de números (malgrat que si només tens aquestes dues opcions, em decantaria per la física i les matemàtiques sens dubte) llavors, de què sóc jo? El meu pare sempre m’ha remarcat que la creativitat és el meu fort i gràcies a ell vaig arribar a la conclusió que m’hauria de dedicar al màrqueting.

Per fer-me entendre, el màrqueting és un procés que engloba la creació d’un producte o servei fins a l’última fase de postvenda, aquest procés pot estar constituït per moltíssimes etapes, tot depèn de la persona. La definició més correcta que he sigut capaç de trobar a internet ha sigut la d’un director de màrqueting, Alex Serrano, aquesta és la seva definició: “El marketing es un proceso donde la propuesta de valor se encuentra en la diferenciacion, que és percibida como un beneficio único para el cliente“.

Jo opino que és una manera de manipular a les persones, sé que sona una mica impactant però és la veritat. Fa un temps vaig veure un vídeo en el qual tots els possibles compradors que entraven a una mateixa botiga feien, pràcticament, el mateix recorregut. Aquestes imatges em van impactar perquè vaig poder comprovar que una col·locació determinada dels objectes és capaç de manipular els nostres moviments i, el que és “pitjor”, nosaltres no ens n’adonem.

També crec que és interessant la publicitat, perquè et pot arribar a transmetre sentiments. El més buscat entre els publicistes és el de necessitat, la necessitat de posseir el producte que ens estan anunciant, perquè al cap i a la fi, el que pretenem amb la publicitat és convèncer a algú de què no hi ha res que sigui millor que el nostre.

Tots tenim objectius i aquest és el meu, ser capaç de treballar del que jo més desitjo: El màrqueting

Mariona Vilà

Dicen que el tiempo es la cura de las heridas ¿será eso cierto? en cierto modo sí. Bueno, con eso me refiero a que no te puedes olvidar de las cosas que más te afectan aunque en ese momento es lo que más deseas, pero puedes elegir pensar en ello o no.

En la vida muchas veces sufrimos dando demasiada importancia a los problemas y no consiguimos sacarlos de nuestra mente, pensando qué habría pasado si hubiéramos actuado de manera diferente en ese momento. El daño ya está hecho y no podemos retroceder en el tiempo, porque eso es lo único que no se recupera. Así que antes de tomar decisiones, de hablar o de actuar, piensa. Piensa bien lo que vas a decir ya que te puedes arrepentir.

Puede que alguna vez te vengan a la mente  recuerdos de esos momentos con alguna persona que haya sido especial para ti y ahí te des cuenta la importancia que tenía en tu vida y desees volver a estar con él. Ya sabes el dicho: “No sabes lo que tienes hasta que lo pierdes”. Solo tu recuerdas esa conexión que había entre ambos, esas noches en vela que pasabais hablando, y después de tanto tiempo sigues sonriendo cuando escuchas hablar de él y sabes que le echas de menos. Sigues muriéndote de ganas de mantener una conversación con él, saber qué habrá sido de su vida, dónde habrá llegado, si habrá conseguido alguno de sus sueños… Lo único que deseas es haber elegido el camino correcto y, al saber que no lo has hecho, significa que el tuyo y el de él ya se separaron y nunca más se volverán a unir.

Somos humanos pero no perfectos, los errores son buenos porque de ellos se aprende, no te aferres al pasado vive el presente como si no hubiera futuro…

Dunia

Aquesta és una de les preguntes que últimament escoltem amb més freqüència.

Jo, encara no ho tinc del tot clar, però m’agradaria estudiar alguna carrera relacionada amb ADE (Administració i Direcció d’Empreses), o bé, allò que relaciona amb un treball social. En part, m’agradaria poder treballar en una empresa i formar part de l’equip directiu. Però també, poder dedicar el meu temps professional a ajudar a la gent necessitada. Poder pensar que gràcies a tu han sobreviscut, seria molt gratificant.

Respecte a l’ADE, seria necessària la matèria d’economia. Sempre m’ha agradat, encara que no és el meu punt fort. Crec que amb una mica d’esforç puc aconseguir treure-m’ho amb bona nota. Si fes aquesta carrera, podria tenir la satisfacció de desenvolupar un projecte propi a la meva empresa. D’altra banda, si escollís un treball social, podria treballar amb nens, ajudar a gent, treballar en el que m’agrada i em fa sentir bé.

Els inconvenients que tindria treballar en una empresa, podrien ser que en certes ocasions, pot arribar a ser un treball estressant i/o aclaparant, són més freqüents els problemes de comunicació entre els treballadors, etc. En canvi, els inconvenients de dedicar-me a ser una treballadora social, és que hi ha cops que veus la gent al carrer sense res que pors fer i tampoc pots aportar-li cap mena d’ajuda, doncs aquesta sensació, et produeix pena.

Encara tinc temps per rumiar-m’ho bé, i no atabalar-me. No puc tardar gaire més a acabar de decidir-me però, la meva elecció ha de ser la correcta per què pugui arribar a tenir el futur que sempre he volgut tenir.

Lidia Calvet

Moltes vegades ens han preguntat quina ens agradaria que fos la nostra professió. No és una pregunta simple de contestar perquè has de fer el que a tu t’agradi de veritat. Quan era petita i m’ho preguntaven jo sempre deia que volia ser perruquera perquè sempre pentinava a les nines i m’ho passava d’allò més bé, o veterinària perquè m’encantaven els animals.

La vida ha anat passant i els meus pensaments són molt diferents. A aquesta edat hi ha gent que encara no sap que li agradaria ser però jo tinc la sort de saber-ho. M’agradaria molt ser professora d’educació infantil. Per mi és una cosa especial, ja que tinc un cert afecte per als nens petits.

Alguns del avantatges que té ser professora és que treballes amb nens, jugues amb ells, es diverteixen, però sobretot aprenen i això és el que m’il·lusiona a mi, poder ensenyar moltes coses. Realment no només aprenen els nens sinó que els professors també aprenen valors i aprenen a estar amb gent de tot tipus.

Alguns dels inconvenients de ser professora de nens petits és que t’has de fer cura d’ells i si estan malalts i vomiten ho has de netejar, si es fan pipi o caca els has de canviar o si es porten malament, els has de cridar l’atenció i pot ser que et sigui una cosa difícil perquè et pots sentir malament per haver-lo cridat.

Realment tampoc sé si en un futur canviaré d’opinió i la meva vida anirà cap a un altre camí però encara tinc temps per pensar cap a quins estudis em decantaré i la feina que trobaré.

Elisenda

Era 12 de setembre de 2003, el primer dia de P3. Molts dels meus companys de classe havien anat a una guarderia fins aleshores, i es coneixien una mica, però jo no. Havia viscut a Premià de Mar fins al moment, i no coneixia a ningú. Estava molt nerviosa, com tots els nens petits, no volia separar-me de la mare, no volia anar a l’escola. Tots teníem por, i no sabíem cap on anar, per nosaltres tot allò era nou i molt estrany.

Després d’aquell dia van passar tres anys més, fins que vam acabar parvulari. A finals de P5, vam anar de colònies per primera vegada. Era el primer cop que passàvem unes nits fora sense els pares, i estàvem nerviosos i impacients per saber com aniria tot. Tot va anar molt bé, vam dormir en habitacions molts grans, i per tant, tots estàvem junts a la nit i ens passàvem molta estona parlant i jugant fins que ens adormíem. Vam fer molts jocs i ens ho vam passar molt bé, tot i que trobàvem una mica a faltar els nostres pares.

Quan vam acabar P5, vam canviar-nos d’edifici, fins ara havíem anat a l’escola de Parvulari, i l’any següent passàvem a l’escola de primària. Vam passar 1r, 2n, 3r i 4t allà. A mitjans de curs, després de bastant de temps de construcció, ens vam canviar d’edifici. Vam anar a un edifici nou, molt gran i més modern que l’altre. Però no vam passar-hi massa temps allà, ja que només ens quedaven dos anys i mig per anar a l’institut.
Finalment, va arribar el dia del comiat. Érem els més grans de l’escola, i ens feien un gran comiat pel fet que era l’últim dia d’escola, i l’any vinent aniríem a l’institut.

Aquell dia, vaig posar-me a pensar en tots els anys al Francesc Macià, en tots els companys que havien marxat, tots els professors que havia tingut, les amistats de tota la vida, aquells amics que l’any que vinent marxaven a un altre institut, i que no veuria més. Estava una mica trista en pensar en tot això, però alhora, també estava impacient per saber com era l’institut.

Van donar-nos el barret de graduació, i ens cridaven d’un en un perquè anéssim a recollir un diploma, una carpeta coberta amb dibuixos de nens de tots els cursos que contenia dibuixos i treballs que nosaltres havíem fet des de P3, i un pòster molt gran amb les cares de tots els de la classe. Ens assèiem en unes cadires al davant de tothom (pares, mares, familiars, nens de parvulari, nens de primària, professors…) i molts de nosaltres vàrem acabar plorant.

Ara, ja estem a 4t ESO, a punt d’acabar una etapa més de la nostra vida. L’any que ve, molts companys i amics amb els quals hem anat junts a classe tota la vida, marxaran; uns faran mòduls, uns altres, batxillerat al Jaume Almera, d’altres marxaran a fer batxillerat a un altre institut, etc. És l’últim any que tenim per centrar-nos en el que realment volem ser, en què volem fer en un futur. I a partir de l’any que ve, res tornarà a ser com aquell 12 de setembre de 2003.

Laia Casero

No ens adonem compte però el temps passa molt ràpid. Volem fer moltes coses, volem viure la vida el millor possible, però realment ho fem?

Sempre ens diuen: No deixis per demà el que pots fer avui. Però a vegades no li fem ni el mínim cas a aquesta frase perquè creiem que tot pot esperar i que sempre podrem dir: -Ja ho faré demà-. Però demà? Mai se sap si les coses poden canviar en un dia, no saps si després ja serà massa tard per poder fer allò que havies de fer ahir. Jo penso que no hauríem de fer les coses d’aquesta manera perquè sempre ens acabem arrepentim d’aquets actes.

Jo especialment tinc una experiència que em sembla que a quasi tothom li passa, sempre pensem: -He d’anar a veure els meus avis, però ja hi aniré demà- i així consecutivament. Però realment, jo no se si ells demà encara estaran, jo no se que passarà demà ni tampoc puc parar el temps, llavors això et fa obrir els ulls i et fa pensar que realment has de fer les coses al moment i no deixar-les per un altre dia perquè potser aquest dia que t’hagis decidit per fi a fer allò que volies fer, ja serà massa tard i res serà igual i això a tu interiorment et farà molt de mal perquè ja no podràs tornar el temps enredera i pensaràs:

-Per què? -Per què no ho vaig fer en el seu moment?

No t’hauria agradat poder-te acomiadar d’ells?

Tot en aquesta vida compte i la vida passa més ràpida del que ens creiem i de vida només en tenim una i hem de fer les coses bé i aprofitar el dia com si fos l’últim, fer tot allò que ens agradaria fer sense cap mania ni ganduleria, ja que en un futur val la pena fer les coses ben fetes i esforçar-se.

Marta Morató

Cuando era pequeña, siempre me iba a dormir temprano para levantarme con fuerzas, tenia ilusión de ir al colegio con mis amigos. Después, esperaba con muchísimas ganas que fuera la hora de salir, para poder ir al parque y jugar, muchas veces con amigos de mi misma clase, pero otras veces eran niños totalmente desconocidos, pero me ponía a jugar con ellos como si fueran de toda la vida. Os acordáis de los cuadernos de colores y de nuestros padres haciendo el avión a la hora de comer? Hay veces en que quisiera volver a esa época. A la vez que iba creciendo me iba juntando más con mis amigas, con las que pasaba las clases pintando con ellas y en la hora del patio hacía los castillos de arena junto a ellas. Pero de todas ellas siempre estaba más con una, la cual me pasaba las tardes en su casa, y por ella era por la que lloraba si mi madre ese día no me dejaba ir a su casa por cualquier motivo. Fue pasando el tiempo y todo iba cambiando. El colegio ya no me gustaba tanto como años atrás, se acabaron los cuadernos y los colores, todo iba subiendo de nivel ya eran libros con sumas y todo lo demás. También me di cuenta de que existía aquella palabra tan oída por mis padres, el amor. Bueno, el amor de momento seguía siendo a mi manera. Ningún problema podía conmigo, ya que no me daba cuenta de ellos, para mi no existían. Podía pasarme horas y horas jugando a cabañas, o con una simple muñeca. ¿Llorar? En aquella etapa lloraba si perdía un peluche, discutía con mis padres o me peleaba con una amiga por la misma muñeca. Llorar para mi era simplemente para conseguir lo que quería. Pasaron los años y todo se fue complicando, nada era como antes. Ya no era aquella niña que se pasaba las horas jugando o en el parque, aquella que conseguía todo llorando, ni aquella que no entendía nada.

Celia