LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 Si utilitzés els temps verbals per fer un nou escrit reflectint el pas del temps, començaria amb l’imperfet. Recordant els moments d’infantesa, tot allò que ja ha quedat enrere. L’anada a l’escola agafada de la mà dels pares, els quaderns de cal·ligrafia, els estius a Tordera, les llargues hores al menjador de l’escola, la caiguda de la primera dent. El primer dia d’institut, conèixer a tota aquella gent nova, les llargues tardes amb les amigues…

Amb el perifràstic, aquests últims mesos. La festa major, el viatge a Tenerife. Tot l’esforç i estudi d’aquestes ultimes setmanes, els nervis, les previsions de l’estiu i les ganes de poder dir “això ja està”.
L’avui, amb el present. La felicitat d’haver acabat una etapa, notar l’estiu, tot i que el temps no acompanyi. Despertar-se tard ja que és festa i estar amb l’avi que ens ha fet una visita.

I el demà? El meu futur millor que sigui expressat en condicional, ja que de moment només sé que seré lluny de Vilassar. Però no sé ben bé ni on, ni amb qui, a qui coneixeré, com em trobaré… Tot i així, aquest futur no em fa por, ja que és el que vull i el que he triat. Per això com ja heu dit alguns; Bon estiu a tots i a totes, ens tornarem a veure l’estiu del 2012. I espero retrobar-nos sense haver de fer servir el condicional compost…

Maria

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura

Aquesta setmana passada, era l’última per fer la preinscripció als cicles formatius de grau mitjà. Per això vaig pensar que havia de començar a demanar informació a les diferents escoles que volia anar el curs següent. A Calella n’hi havia una i per tant el dimecres, en acabar les classes, dos amics em van acompanyar cap allà.

Vam agafar el tren de Vilassar de Mar fins a Blanes que tenia una parada a Calella. Com que anàvem acompanyats no se’ns va fer gens llarg el trajecte però si que vam haver d’esperar una estona a que arribés el tren ja que el que va en direcció a Blanes passa cada mitja hora. Tot just arribar a Calella vam preguntar a una persona si sabia per on quedava l’escola Bisbe Sivilla. No ens va ajudar gaire la seva ajuda ja que ens va dir que anéssim fins a l’hospital i que allà al davant veuríem l’escola. El cas es que no havíem anat mai a Calella i tampoc sabíem per on quedava l’hospital. Així que de tant en tant anàvem preguntant a la gent. Al final vam arribar a l’institut, i vaig entrar a secretaria a demanar informació sobre el mòdul que m’agradaria fer. El primer que em va dir, va ser que el mòdul d’esports era l’ultim any que l’ensenyaven en aquest centre i que l’any següent el traspassaven a l’institut de Pineda.

Com que ja eren les 6 de la tarda i no ens donava temps d’anar fins a Pineda vam quedar-nos a la platja per matar la tarda. Abans de tornar a agafar el tren vam anar a sopar a un McDonals que hi havia allà al costat.

El darrer divendres em va tocar anar a Pineda però també em van acompanyar uns altres dos amics i així vam tornar a passar un altre dia diferent i entretingut.

Marc

Un futur proper ens va arribant a la vida. Van passant els anys, i cada cop queda menys temps. Com ens explicava l’Altés a les classes d’ètica, sempre hem de triar per cada pas que fem, vulguem o no, estem escollint. S’ha d’aprendre a triar, des de les coses menys importants, a les que més.

No sé si a vosaltres també us passa però a mi, cada vegada que em pregunten “què vols ser de gran? A què t’agradaria dedicar-te? Quin itinerari vols agafar?”, se’m fa un nus a l’estómac.Tinc por de no servir per a res en el futur, de no poder trobar una bona feina.

La veritat és que no crec que a la nostra edat tinguem prou consciència per poder triar el començament d’una nova etapa. En aquests moments m’agradaria ser una d’aquelles persones que tenen clar el camí que volen agafar.

Clara

Escoger un buen futuro es una tarea difícil, mas cuando uno es joven y aun no se tienen claras las metas que quieres en la vida, esta decisión es muy importante para todas las personas que aun no hayan tomado un rumbo y no saben cuál es el mejor camino a seguir.

Yo personalmente sé o creo saber a lo que me quiero dedicar, aunque siempre existe ese miedo de si escogeré mal o bien, o si serviré para ese futuro próximo. Esta elección tiene que estar basada en las cosas que a uno le gusta o que le puedan hacer feliz, al menos es lo que me han dicho la mayoría de personas y supongo que si todo el mundo me lo dice es por algo…

Por otro lado apetece enfrentarse a esa prueba de madurez, que a veces conllevará lágrimas y otras veces sonrisas, pero al fin y al cabo es la meta que uno se propone.

Muchos jóvenes nos planteamos el objetivo y el significado de nuestro futuro, tratamos de encontrarle sentido desde diversos ángulos, a veces sin darnos cuenta que lo que realmente nos hará feliz puede ser aquello que en apariencia sea más simple, porque las cosas sencillas de la vida, son las que nos enriquecen por dentro

Jesús Solís

S’acaba el curs, però no un curs qualsevol sinó quart de l’ESO. Amb això vull dir que normalment l’últim curs de l’ESO és el decisiu i un curs en el qual la gent es separa per motius d’estudis o laborals.

Bé en el meu cas quart d’ESO és el meu últim curs en aquest institut ja que l’any que ve marxo a Barcelona a estudiar, no sabeu les ganes que tinc de perdre de vista a certa gent però a la mateixa vegada sense allunyar-me dels meus, de les meves amigues de veritat, dels pesats de la classe que sempre et treuen un somriure i sobretot de la persona que més estimo.

Espero que tothom comenci un nou curs amb moltes ganes i amb las piles carregades com jo.

Ariadna.

Aquest dissabte, em vaig llevar perquè tenia molta calor. La finestra estava oberta i entrava tota la claror. Quan vaig acabar d’esmorzar, em vaig posar a prendre el sol a la terrassa; eren les deu i mitja del matí i ja no es podia estar a fora perquè donava tot el sol de ple. Però com de costum, sobre les tres de la tarda el cel es va començar a ennuvolar. Quan ho vaig veure, li vaig comentar a la meva mare que era la cinquena setmana consecutiva que passava el mateix. Cap a les sis i mitja de la tarda, es van sentir trons i seguidament va caure un xàfec important; i així fins la matinada. Diumenge, en llevar-me, vaig mirar al cel i com si no hagués passat res, el sol brillava amb intensitat i feia calor.

No sé si és perquè estem al mes de maig, i com diu la dita ‘cada dia un raig’, o perquè el temps s’està tornant boig de veritat. Realment els humans estem destruint la capa d’Ozó.

Alba

Quin serà el nostre futur? Veritablement, se’ns fa impossible saber quin és el nostre futur, però podem donar la nostra opinió del que creiem que serà. El món esta evolucionant de forma esfereïdora , i el nostre futur penja d’un fil.

Per començar hauríem de fixar-nos en el món laboral el qual està molt magre, els treballs que ofereixen, són pocs i la majoria d’aquests són treballs temporals, amb un sou baix, i alguns amb pèssimes condicions de treball. Com podrem els joves d’avui dia accedir a un habitatge digne? Si tenen aquest preu tan elevat fins i tot ara amb la crisi i hi ha tant poques ajudes per accedir-hi. Com podrem viure en un món, que amb el ritme que portem de consum i contaminació, acabarà amb els recursos primaris i la fauna. Per sort alguns països com Dinamarca i Alemanya estan prenent la difícil decisió d’apostar fortament per las energies renovables, el futur que necessitem per poder sobreviure en aquest planeta. Però les grans inversions de recursos i energia per poder fabricar aquests sofisticats sistemes d’energies renovables són els aspectes negatius que s’haurien de llimar.

Per tant jo crec que el futur que ens espera en aquest món és difícil de predir, però l’únic del que estic segur és que haurem de fer un gran canvi en la nostra manera de pensar si hi volem sobreviure. És difícil saber quin és el canvi que necessitem però és fàcil saber quina mena de canvis o costums no necessitem: no necessitem més empreses que només pensin en guanyar diners i tinguin els treballadors explotats, sinó treballadors que treballin per què els hi agrada i que pensin en els seus clients; tampoc hauríem de pensar en canviar de mòbil cada cop que surt un de nou, si no que hauríem de comprar-ne un de nou en el cas de que s’espatllés i es tornès inútil. Aquests, són l’estil de canvis que jo proposo per a un món millor.

Raul