LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El futur és impossible de preveure. Però pots decidir moltes coses , que voldràs estudiar, quin estil de vida voldràs tenir, si vols compartir la vida amb algú o no ,que voldràs fer , infinitats de camins. Camins que nosaltres hem d’anar obrint.

Pocs de nosaltres sabem què volem estudiar, si el nostre camí anirà cap a la universitat, cap a mòduls o si ens decidirem per entrar al món laboral (si l’actual situació econòmica ens ho permet). Jo crec que tothom hauria d’estudiar i preparar-se bé pel seu futur. El meu pare em va ajudar a fer una reflexió, em va dir: a qui agafaran abans a un supermercat, a algú que tingui estudis o a un altre que no?.

Ho vaig pensar i vaig veure que tenia raó. Actualment al nostre país tenim una crisi molt important i molta gent no té treball però d’aquesta gent poca té estudis, el que vull dir és que penso que la crisi és molt diferent per la gent amb carrera o sense . Els estudis ens fan tenir més oportunitats, fins i tot, ens poden donar la opció d’anar a buscar el nostre camí en un altre lloc. En la meva reflexió no menyspreo ni molt menys a la gent que no té estudis, però crec que un bon nivell cultural pot ajudar-nos a triar el camí.

Personalment tinc molt clar el que vull estudiar però apart del que vull fer i ser a nivell professional m’agradaria saber moltes coses, com un humanístic, però molt més petit, no sé si m’explico.

Una de les persones que jo considero molt sàvia és l’Eduard Punset. Cada setmana miro el seu programa i em quedo al·lucinant de las reflexions que pot arribar a fer des d’un tema molt petit o irrellevant

El futur és molt important i les decisions són molt difícils però sempre has d’intentar fer el que a tu t’agrada .

Xavi

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó

Aquesta nit he tingut un somni. No recordo com era, encara que he intentat fer-ho moltes vegades, no ho he aconseguit. Només he aconseguit recordar els sentiments i les sensacions que he tingut durant aquest, ja que han sigut profundes, i he tingut cert malestar a causa d’elles.

No se què devia somiar, però he passat molta por, nervis i força estrès. Això m’ha acompanyat gran part del dia. He esperat una mala notícia, una discussió… Algun moment del dia que em fes sentir igual que el somni.

Això no ha passat. El dia ha anat rodat. Me n’alegro molt, realment, però també em sento estúpida, ja que per un somni he passat tot el dia esperant un succés dolent… Ni que tinguéssim la sort de saber gràcies als somnis les possibles desgràcies properes. Si fos així, estaríem sempre preparats, no ens doldrien tan els moments dolorosos de la vida.
Però no tenim aquesta sort. Hem d’aixecar-nos cada dia sense saber com anirà el dia. Un dia que semblava meravellós pot acabar sent un desastre, i un dia horrible pot acabar sent el millor. Tot i que realment, aquests canvis inesperats, tan els bons com els dolents, són aquells que ens fan créixer, aquells pels quals, ens enfortim i canviem poc a poc, ja que no es poden canvia, perquè precisament no te’ls diu el somni de la nit anterior, no te’ls esperes.

Jo,probablement, continuaré tenint somnis que em facin esperar el pitjor dels pitjors, i d’altres pels quals esperi un gran moment, però espero, que cada dia hi hagi sorpreses gràcies a les quals vagi creixent, amb el temps.

Marina

Aprofita el dia. Cada dia quan ens llevem pensem avui faré això, faré allò, massa coses en molt poc temps o no les podem fer totes per una de les raons de les qual ja he escrit: Mandra.

Cada dia penso “avui faré tots el deures de la setmana “ i al final acabo no fent res, potser perquè estic al sofà o estic jugant a algun joc. De vegades, penso que cada dia em costa més fer les coses, estic mes atabalat i m’agradaria estar més temps relaxat o fent les coses que més m’agraden. Parlo sobre aquesta històrica frase perquè cada dia la sento més ja sigui perquè em diuen “aprofita i fes-ho avui “ o també sento a la gent dient “no em dona temps de fer res “.

“Carpe diem” d’aquesta frase podem extreure una frase feta: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. Tots hem sentit aquesta frase i tots hem estat atabalats alguna vegada per coses més o menys importants.

En la vida perquè no et passi això, has de tenir una mica organitzat el dia a dia, saber el que has de fer, per quan ho has de fer i si et donarà temps per fer-ho, intentar no deixar la feina per a l’últim moment i així no anar atabalats ni posar-nos nerviosos.

Xavi

“Los imposibles de hoy serán posibles mañana” Konstantín Tsiolkovski, físico autor de la frase, nos refleja que lo que hoy vemos difícil o imposible de superar, en un futuro, será algo que dominemos.

Podríamos decir que antes, los ordenadores desde los que nos comunicamos, los avances en medicina, los vuelos al espacio, la robótica, la genética, y muchos otros, eran lo que en la frase se definen como los imposibles. Actualmente se han convertido en posibles, y además están muy desarrollados. Mirando atrás en la vida de una persona, podríamos decir que hubo un momento en el que aprendimos a caminar, llegamos a dominar el lenguaje y muchos otros factores que inicialmente consideramos imposibles. Delante nuestro tenemos muchas evidencias para contrarrestar las creencias negativas, o para sostener las que nos permiten lograr lo que en algún momento hemos considerado como imposible.

Supongo que os preguntareis que tiene que ver esto, en un texto que se suponía que iba a hablar de mí. De una manera indirecta he estado hablando de mi vida, además, de mis problemas. Los problemas de superación. De aquello que deseo y no poseo, de aquello que quiero evitar y no consigo o de aquello que quiero olvidar y sigue en mi mente. Sin ir mas lejos os estaba exponiendo lo que será mi tema de conversación en este articulo, aquello que quiero evitar y no consigo.

En mi vida hay varios factores que desearía excluir. Uno de ellos son las continuas broncas con toda aquella gente que me importa. Es el caso de mis amigas, aquellas personas con las que lo compartes todo. Aquellas personas que sin ir más lejos son parte de mí, y siempre, siempre, están apoyándome en todo. Se podría decir que les he fallado. Quizás esta semana pasada no he estado todo lo bien que se merecen. Hemos tenido bastantes disputas, de aquellas que me gustaría olvidar nada más pasan y aun no he podido olvidar. Puede que sea porque necesité decirles muchas cosas de las que me arrepiento. O quizás simplemente sea porque necesité disculparme y decirles todo lo importantes que son en mi vida, y que lógicamente no seria lo mismo sin el apoyo de cada una de ellas.

Así que, finalmente, aprovecho este texto para pedirles perdón. Y para que sepan que aunque a veces pueda parecer que algún tema no me importa, quizás lo retengo en mi mente, y me paso toda una tarde pensando en ello. También asegurarles que nunca más se repetirá ninguna semana como la pasada. Así que a seguir como antes, creyendo que los imposibles de hoy mañana sean posibles.

Laura

Quasi ni te n’adones del ràpid que passa els temps. Ahir acabava de començar l’institut i quan he volgut adonar-me’n ja estava en l’últim curs.
El temps és una cosa continua, en canvi pot passar de moltes maneres diferents.
Com ara si estàs fent alguna cosa que t’agrada o t’ho estàs passant bé, ni te n’adones del ràpid que passa, sembla que només hagin passat dos minuts quan en realitat poden haver passat hores i hores. Al contrari, quan estàs fent alguna cosa que no t’interessa o no et crida l’atenció o la trobes avorrida, passa etern, sembla que les agulles del rellotge no es moguin.
Això em passa a les vacances d’estiu. Fa res que les acabava de començar, tenia tres mesos per poder anar a la piscina, a la platja, estar pel carrer fins tard, sortir de festa, … I ara, ja estem a la tercera setmana d’institut. Una altra vegada a començar una rutina que es farà eterna i pesada, ja que cada tarda hauré de fer deures i quan hi hagi exàmens no podré sortir els caps de setmana. Però cada dia que passa és un dia menys que queda per acabar el curs.

Andrea

Sóc a 4rt de l’ESO. Tot el que aprengui aquest curs i les notes que tregui seran la base que tindré per anar a batxillerat. Això significa que aquest any m’hauria d’esforçar més que mai en estudiar i treure bones notes, però també penso que és l’últim any que tinc per divertir-me i passar-m’ho bé abans d’anar a batxillerat; ja que quan hi vagi, m’hauré de posar a estudiar molt més seriosament. Estic segur que faré un batxillerat científic. Vull treure molt bona nota a la selectivitat, simplement per poder escollir sense problemes el que finalment decideixi ser de gran.

La veritat és que encara no sé què vull fer. Tinc un dilema entre fer el que trobo més emocionant, que són els esports, o estudiar el que més m’interessa, que vindria a ser medicina, genètica o alguna altra branca de ciències vinculada a l’estudi de la vida. És un dilema difícil ja que no sé si prefereixo fer el que més m’agrada (la meva passió) o fer el que em diu la raó (cosa que també m’agradaria molt fer).

Als esports, tot i que és el que més m’agrada, no els hi veig gaires sortides més que acabar fent de professor d’Educació Física o dirigint alguna instal·lació esportiva. No m’agradaria fer cap d’aquestes feines perquè penso que puc aprofitar la meva vida fent alguna cosa més útil. En canvi la carrera de medicina veig que té més sortides i més possibilitats. I què hi ha més útil que salvar vides?

Quan em pregunten que vull ser de gran, jo responc: Metge… Cirurgià… perquè és el que més aviat em penso que acabarà essent la meva vida. Però la veritat és que no tinc gens clar com acabarà tot aquest assumpte, fins i tot podria acabar estudiant empresarials !

Enric

Hi ha una pregunta que sempre m’ha costat respondre: Que vols fer quan siguis gran?

Des de petita tenia una idea clara, ser professora de guarderia. M’agradaven molt els nens, havia fet de cangur als meus cosins en diverses ocasions i sempre havia pensat que això era al que em volia dedicar realment. No tenia cap dubte, estava decidida.

Quan va néixer el meu germà petit, la meva opinió va començar a canviar i em vaig adonar que potser no era el que se’m donava millor.

Ara és el temps de prendre una decisió, i sincerament, no sé què fer. Encara no tinc clar si faré batxillerat, mòduls o bé em posaré a treballar en acabar l’ESO, tot depèn de com vagi 4rt. Sempre m’ha costat estudiar i encara no sé si estic preparada per fer Batxillerat.
En tot cas, de moment, prefereixo no pensar en el futur, sinó viure el present.

Carla

Moltes vegades els pares, els professors, els familiars… et pregunten: què és el que t’agradaria ser de gran? o quins estudis són els que t’agradaria cursar? Llavors en el meu cas és aquest el moment en que hi començo a donar voltes i voltes.

La majoria de vegades un cop ja estic pensant el que m’agradaria fer, les idees prenen dos camins força diferents. Per una costat apareix la idea de, un cop acabat el batxillerat, intentar fer les proves d’accés a l’escola de policia dels mossos. I per l’altre continuar els estudis i un cop acabat l’institut, dirigir-me cap a la facultat d’història on suposo que es on hauria de triar l’especialitat a la que em vulgues dedicar dins el món de la història.

La idea de fer-me mosso em resulta força interessant, perquè dins el cos de policia pots arribar a escollir molts tipus de mosso. Uns quants d’aquests tipus són per exemple: la científica, la de trànsit, la de narcòtics, els antiavalots etc. Però per arribar a ser tot això primer s’han de passar uns exàmens per entrar a l’escola, en principi si estàs en bona forma i et prepares bé tota la resta d’exàmens, pots arribar a entrar. Però el problema són les places que hi ha, que són limitades, i a més relacionat amb això s’afegeix l’únic examen que, encara que vulguis, no te’l pots preparar. El psicològic, que pel que m’han explicat es veu que és una espècie de loteria tan pots passar-lo com no passar-lo.

L’altra idea d’estudiar historia per tal d’aconseguir ser un arqueòleg o un historiador o ves a saber que, haig d’admetre que és la que més m’atrau de totes dues idees. El que passa és que d’aquesta és de la que en sé menys coses i suposo que si a la llarga em decanto per aquest costat m’he n’hauré d’informar bé de totes les opcions per tal de no equivocar-me.

Però és clar, fins que no acabi el que estic fent ara, penso que és millor no preocupar-me tant per el futur i centrar-me en el que estic fent i sobretot fer-ho bé.

Nil

El temps… El temps hauria de ser igual per a tothom, com a lògica, un minut el percep de la mateixa manera tothom; però, realment un minut és el mateix per a qualsevol?

Si ho pensem bé, fins i tot una mateixa persona sent el temps diferent segons la situació en la que es trobi. Per exemple: quan et despertes pel matí, aquells 10 minuts en els que et quedes estirat mirant el sostre, passen extremadament ràpid; en canvi, quan falten 10 minuts per que puguis fer una cosa que t’agrada, solen ser eterns.

També percebem el temps diferent quan som petits que quan anem creixent. De petits, cada moment, sigui divertit o avorrit passa ràpidament, però notem els anys molt més llargs; i mentre ens anem fent més grans, tenim la sensació de que els anys van escurçant-se, però el dia a dia ens passa més lentament.

I no només la manera en que sentim els minuts, dies o mesos és diferent per a cada persona, sinó també els anys. No cal esforçar-se gaire per notar la gran diferència que hi ha entre com sent un nen petit els anys a com els sent el seu avi. Per a un nen de set anys, dos anys són una eternitat, en canvi, per al seu avi, pràcticament no són res.

Realment, el temps és una cosa igual per a tots, universal; però al mateix temps, cadascú el sent diferent.

Marina