LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No ens n’adonem, però el temps passa molt ràpid, fa res vam començar el curs i ara fa poc em passat ja de la mitat del curs i queda res, tres mesos que passaran volant.

Ha arribat la fi d’una etapa de la nostra vida, l’ESO, per alguns no variarà molt, ja que aniran al mateix lloc a fer batxillerat, però altres, se’n van a fer el batxillerat a un altre lloc o, comencen a fer un mòdul de grau mitjà.

Jo, m’aniré a fer un mòdul de grau mitjà i això significa canviar de centre, però no a un a prop, el més segur és que vagi a Mataró o Barcelona, és un canvi bastant gran, ja que estem en un poble petit i l’institut no és molt gran comparant-lo amb altres centres. Però sobretot, el que més trobaré a faltar son alguns companys de la classe, aquells que m’ajuden, em fan riure, m’escolten i que m’ho fan passar molt bé aquelles estones tant avorrides entre classes.

Suposo que encara és una mica d’hora per comentar aquestes coses, però, tampoc queda tant, i per acabar només vull dir que us trobaré a faltar!

Víctor

A veces tumbada en la cama, mirando al techo, pasando el tiempo con mi música, siento que quisiera hablar cara a cara con el que está decidiendo mi futuro:

Eh tú, si, tú, ese que se hace llamar Destino. Si lees esto que sepas que no podrás conmigo, soportaré esto y mucho más, el día a día, los problemas, la rutina y la gente que parece que quiere hacerte la vida imposible. Da igual todas las piedras que me pongas en el camino, me da igual lo grandes que sean, el color, la forma y el por qué estén ahí, superaré cualquier obstáculo. Ninguno de ellos logrará que deje de intentar ser feliz, que deje de luchar por todo eso que vale la pena en mi vida, la alegría, el amor, la amistad… Y mientras haya una posibilidad, media posibilidad entre mil millones de alcanzar todo aquello que busco, no dudes que iré a por ello y lo conseguiré, soy YO quien decide mi futuro.

Cristina

Sembla mentida però sempre mirem més enllà del que tenim. És una temptació, ho fem la majoria de persones per no dir, tots. Ens passem els dies o les setmanes recriminant i queixant-nos per canviar el dia a dia o simplement anar a un altre lloc i desconnectar del que ens rodeja. Sí que és veritat que fer-ho de tant en quan ens aniria bé, però sincerament, no apreciem el que tenim fins que ho perdem.

Estaria bé que en algun moment paréssim de pensar en el passat o deixar de fer-nos il·lusions de futur. Hauríem de viure el present. De mirar el que ens rodeja. Mirar la família, aquell grup de persones que t’estimen i t’aprecien com a ningú altre i que ho donarien tot per a tu, que t’ajuden en tot el que poden i si cal, deixen de fer altres coses simplement per aconseguir la teva felicitat. Mirar, també, els amics. Són ells els que estan dia si i dia també al teu costat, per aguantar els teus mals i bons dies. Per compartir amb tu tots els moments que siguin possibles i com no, acabant-te traient, sempre, un gran somriure.

Ens queixem també del poble i sí, a vegades tenim raó, massa petit i ofegant… Però, i quan ens falti? Quan siguem grans i sortim a viure a dins d’una gran ciutat trobarem a faltar aquell racó on tothom es coneixia amb tothom, on si et passava alguna cosa dolenta, tenies mig poble al teu costat. Igual que si tenies una bona noticia, a la que sorties de casa, tothom ja se n’havia assabentat i el primer que et trobaves de seguida et felicitava.

El problema no és que el poble sigui molt petit o que ens aclapari la gent, el problema és que sempre volem més del que tenim. Sempre busquem més enllà i sense dubte, no apreciem el que tenim i en molts dels casos és més del que qualsevol altre voldria.

Gisela

Hi penso molt sovint i ho he somiat moltíssim, marxar d’aquí, agafar amb els amics una Volswagen California hippie decorar-la al nostre gust, emportar-nos les coses que més estimem, la guitarra que no hi falti i fugir d’aquí.

Fugir d’aquest poble, d’aquesta rutina que ens mata dia a dia, anar on sigui i començar pràcticament de nou, viatjar per allà on vulguem, aparcar de nit a la platja fer una foguera, cantar i riure com bojos. Ser nosaltres mateixos i conviure junts en una aventura inoblidable.

La veritat és que ho necessito, deixar tot enrere i ser feliç al costat d’aquells que més estimo.

I ho faré, per satisfer les meves necessitats. Sempre tenint en compte de que mai és tard per a res, ni per enamorar-se, ni per tornar a començar ni per somiar.

Paula

Quan vam començar el curs ens van donar a escollir tres itineraris, per orientar-nos en el que voldrem ser de grans, però jo encara no ho sé.

En el meu cas vaig escollir el tecnològic i, d’alternativa, plàstica. Al començar pensava que seria més difícil, però ara me n’adono que com són coses que m’interessen més doncs no em costen tant.

També, però la classe de física ens costa molt a tothom, però a tecnologia se’ns fa menys pesat, perquè uns dies anem a l’aula d’informàtica i uns altres dies ens ensenyen circuits pneumàtics, per saber com funcionen.

A plàstica m’ho passo d’allò més bé, perquè som només vuit persones a l’aula, i és una hora molt tranquil·la, a més no fem exàmens i quasi no hem d’estudiar.

En conclusió, estic orgullós de la meva tria, i en un futur més llunyà ja em pensaré què faré de gran.

Marcos

Un altre any que deixem enrere..

La veritat és que han canviat moltes coses en un any que ja s’ha anat per no tornar, persones que han entrat i han sortit com si res, però també persones que hi han entrat per quedar-s’hi. Molts cops, me’n recordo de bons moments quan estic caminant sola per el carrer, o abans de dormir, i somric. Pels bons moments, els bons amics, pels amors… Infinits temes que realment m’han fet sentir millor, més feliç al costat d’aquells que més estimo. Errors, molts errors que amb el temps vaig aprendre d’ells mateixos i intentaré no cometre’ls mai més, però m’han fet créixer com a persona i a valorar el que tinc.

Han estat discussions i reconciliacions, trobades i comiats, riures fins aquell punt que no pots respirar més i piques de mans, però també han estat plors, molts..

I és així, cada any és realment una experiència nova, cada any és començar de nou però en la companyia d’aquells dels amics que han estat, són i seran els teus amics i mai voldràs que solament formin una part del teu passat.

Aquest any m’ha portat noves aventures que mai oblidaré, aquest any m’ha donat moltes lliçons que sempre portaré junt amb mi però, més que res aquest any m’ha portat nous somnis, noves metes i també moltes ganes per lluitar pel que vull, perquè has de saber aixecar-te si caus, i per començar un nou any has de saber valorar realment el que importa i deixar enrere el any que ha passat.

Paula

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Vaig néixer a l’abril del 1955. Així que no és estrany que, durant bona part de la meva vida, un any amb aquesta xifra em resultés gairebé mític i impossible. Suposo que el mateix els devia passar a tots aquells que van posar títols “llunyans” a unes pel·lícules, que ara resulta que ja estan passades de moda! Han caducat. Com els productes frescos del súper, estan passades de data. Imagino que en tot això hi devia jugar un paper important el canvi de mil·lenni. Des dels seixanta o setanta del segle passat, qualsevol esdeveniment situat més enllà del dos mil resultava propi de les ficcions més agosarades.

Aleshores, dos mil significava lluny, molt lluny. Però ja fa una colla de dies que ens hem empassat el 2001 de l’Odissea a l’espai de Kubrik i ja som a punt d’empassar-nos les catàstrofes del 2012 de Ronald Emmerich. Si ens esperem una mica ens trobarem amb el 2019 del Los Ángeles tenebrós de “Blade Runner”, i amb una mica de sort podrem dir el mateix quan haguem sobrepassat el 2035 del Chicago de “Jo robot”. Tempus fugit.

Això de posar nombres als anys, xifres amb les quals ens orientem en el temps, és un recurs la mar de pràctic per assenyalar la fi d’un període i el començament d’un altre… encara que això que anomenem “temps” no té altres talls que els que hi posem nosaltres. Sigui com sigui, està bé que ens serveixin a tots plegats per desitjar-nos un “feliç any nou”. És un costum molt més saludable que el d’ignorar-nos o destruir-nos mútuament, que és el que els humans farem probablement al llarg d’aquest any que és a punt de començar.

Deixem-ho aquí, perquè m’envaeix el pessimisme. Jo tan sols volia desitjar-vos que els vostres bons desigs es facin realitat!

Josep Maria

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

La vida passa molt ràpid, per això s’ha de gaudir.

L’altre dia estava molt avorrit i vaig estirar-me al llit a reflexionar. Després d’haver pensat en moltíssimes coses, em va venir al cap, una imatge amb els amics de la classe al pati de l’escola jugant a fútbol en la nostra zona del pati.

Em recordo dels nostres partits com si fos ahir, algunes converses amb els amics més íntims, els piques amb l’altra classe i un munt de coses que podria explicar. Després, l’estiu pensant com seria l’ESO i la gent d’allà, i ara, ja no em queda res per acabar-la. El temps m’ha passat volant des d’aquests records, això és bo, perquè vol dir que aquests anys m’ho he passat molt bé (a l’escola, a l’institut, amb els amics o la família).

Espero que els pròxims anys passin tant ràpids com els anteriors.

Pau Ròdenas