LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Segur que alguna vegada ens ha passat que ens fem a nosaltres mateixos la pregunta de “per què estudiem? “Doncs bé, des que érem petits segur que els pares i professors ens han dit que si no estudiem no ens podríem guanyar la vida o alguna cosa semblant, és per això que la majoria de vegades tenim l’obligació personal de fer-ho. Però, si ens aturem a pensar, veurem que sovint estudiem coses que no ens agraden o no ens interessen. Matèries que no se’ns donen bé, però que les hem de fer obligatòriament per tal d’aprovar l’examen.

Tot i que molts complim amb les nostres “obligacions” ens seguim preguntant per a què ens serviran alguns d’aquests estudis que considerem moltes vegades innecessaris pel futur; sobretot ara que ja estem acabant 4rt d’ESO i hem de començar a decidir què volem estudiar. Segurament, en aquest últim any i els dos pròxims veurem quins dels coneixements que hem après fins ara ens seran útils pel que volem fer en aquest futur pròxim i quins no tant. Tot hi això, hem de ser conscients que mai és dolent saber més coses del que necessitem.

Sandra

La companyia Audi ha dissenyat una bicicleta eléctrica capaç de conectar-se a Internet anomenada e-bike Wörthersee.

Audi està apostant pel futur i la seva prioritat per ara és desenvolupar la tecnología en els seus vehicles, com el “cotxe pilotat”, que localitza llocs per aparcar i, amb el telèfon móvil, pots donar-li l’ordre d’aparcar; o l’anomenada “recarga inalàmbrica” on el desplaçament del cotxe genera l’electricitat que el permetrà seguir rodant sense haver d’utilitzar gasolina. Aquests tipus de vehicles anirien molt bé per reduir la contaminació.

L’e-bike Wörthersee està inspirada en les motocicletes de competició i és molt lleugera, a causa dels materials de fibra de carboni. Per mi, el més sorprenent de la bicicleta és la connexió a Internet. A través del telèfon móvil pots controlar un gran número de funcions, com la connexió a Internet a través del WI-FI que porta integrat, o usar una sèrie de programes per establir competicions en línia amb gent que tingui la mateixa bici, a través d’una pantalla táctil que porta incorporada, Té tres tipus de pedaleig: amb les pedalades de la persona, la força del motor i, la tercera, exclusivament amb la força del motor.

Aquesta bicicleta l’han presentat aquests dies a una ciutat austríaca, davant el públic i els mitjans de comunicació.

Penso que Audi està fent un molt bon treball; volent incorporar vehicles totalment elèctrics al mercat perquè així es reduira molt la contaminació, però, per l’altra banda, trobo que no fa falta que tingui tants detalls com la connexió a Internet o amb els telèfons mòvils perquè no fa falta. No m’estranyaria en uns quants anys veure molts cotxes elèctrics, sobretot a les ciutats amb molta població i contaminació. Però, perquè això passi haurien de baixar molt els preus d’aquests vehicles perquè en aquests moments amb la crisi econòmica, moltes famílies no es poden gastar tants diners en un cotxe tant car.

Pau

Hay veces que la gente no mide sus palabras, a lo que me quiero referir es que a veces las personas no pensamos lo que decimos ni la repercusión que puede causar en esa otra persona. Todos alguna vez hemos dicho alguna cosa de la cual nos hemos arrepentido de haber-la dicho, solo por estar en caliente y haberla dicho sin pensar. Todo esto viene a que hay gente que te dice tu no puedes hacer esto, tu no puedes dedicarte a esta otra cosa o tu no deberías hacer esta otra cosa, etc. Sé que hay gente que lo único que pretende es ayudarnos o incluso aconsejarnos, pero en realidad nosotros somos los únicos que podemos decidir si queremos hacer esa cosa o no.

Podemos equivocarnos, pero también podemos acertar con esa elección, si nos hemos equivocado ya encontraremos solución a ese error. A mi me gustaría después de haber hecho esta explicación poner un ejemplo que en este caso es sobre los estudios que uno quiere hacer o no sabe si quiere hacer. Por ejemplo hay personas que no están seguras de hacer bachillerato o no, ya que sus resultados a lo largo de la ESO o sobre cuarto no son los más idóneos. Pero yo creo que esas personas si se esfuerzan, si ponen muchas más horas de estudio y cambian sus métodos de estudio sí que pueden hacer bachillerato, eso sí, a lo mejor no les será tan fácil como a las otras personas que a lo largo de la ESO esos estudios han sido muy buenos. Puede ser que a esos alumnos se les sugiera no hacer el bachillerato y hacer un módulo de lo que más le guste, pero también a esas persona si se les dice es mejor que hagas un módulo a un bachillerato, a esa persona la estás cohibiendo, reprimiendo e incluso la están haciendo que tenga miedo a cambiar esa opinión que a lo mejor antes dudada de escogerla. Sé que todo el mundo quiere lo mejor para nosotros pero como he dicho antes, hay veces que los demás no pensamos cómo le puede afectar a una persona lo que le dices o cómo se lo dices.

Para acabar me gustaría decir que, si uno quiere, puede hacerlo pero eso si con mucho esfuerzo y ganas, porque si uno no tiene ganas de hacerlo por más que lo intente el resultado no será el esperado. También quiero decir que lo que he explicado o expresado se puede aplicar a cualquier otra cosa.

Rosa

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

Aquest mati he anat a Santa Maria de Palautordera, un poble on el meu tiet té una casa enorme, a jugar amb els meus cosins petits i també a celebrar el dia de la mare. Allà mentre llegia el diari “La Vanguardia” m’ha cridat l’atenció un article sobre un forat negre a 2000 anys llum de la nostra galàxia, que s’havia cruspit literalment una estrella gegant vermella.

La part interessant d’aquest article és que aquest futur serà més o menys el mateix per la nostra estrella acabant així amb tota la vida possible de la terra. Serà el mateix perquè el Sol està format d’Hidrogen però a poc a poc aquest combustiona transformant-se així en heli i fent que el nucli augmenti fins al punt d’ampliar el seu radi milions de kilòmetres. Això em fa pensar molt sobre quan passarà, si sentirem alguna cosa etc…

Són preguntes sense resposta. Preguntes sobre les quals, algun dia, les futures generacions, per mala sort, sabran respondre.

Xavi

Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu.  Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…

Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.

Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…

Jennifer