LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El futur és el temps que està per venir, el demà. La humanitat s’ha esforçat des de temps immemorials a descobrir el que esdevindrà. Per què tenim aquesta necessitat de saber que ens passarà en un futur? Pot ser la necessitat característica de molts animals, la curiositat. O per una altra banda potser es tracti de que tenim por al que ens pugui arribar a passar. Per exemple, a l’antiguitat els grans guerrers recorrien a un oracle per a saber que els passaria a ells i al seu regnat després d’una guerra que encara devien emprendre, per així poder influir sobre el futur i el que els passaria. Però si sapiguèssim el futur, el recorregut fins arribar-hi seria d’alguna importància? Algunes persones creuen que el futur no pot canviar i que per tant el que fessin elles no servirà de res. Alguns altres per la seva part, diuen que el futur se’l construeix un mateix, però si hi ha un futur ja escrit no podem fer-hi res per aturar-ho, no? Per tant, no podem decidir el nostre futur, som els seus esclaus? Personalment crec que el futur no és pas res escrit, ja que el temps no s’atura mai i per tant no podem viatjar fins el futur, donar una ullada i dir que dintre de 20 anys seré una cosa o m’agradarà una d’altra .El que em refereixo és que el temps no es pot ni aturar, ni trencar, ni fer-hi una escletxa, per tant el futur és una cosa subjectiva, i de la qual no s’hi pot dir res per davant. Clar que si tinguéssim en compte tots els factors possibles que poden passar, una facultat molt limitada per a qualsevol, llavors sí que podríem dir que podem endevinar el futur.

Àlex

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

T’imagines aixecar-te cada dia, i transformar tot amb només prémer un botó, i que la teva casa passi a ser el teu gimnàs o la teva oficina? Bé, en uns anys més aquest tipus de situacions seran molt comuns en la vida quotidiana de cada persona.

Tot això es va analitzar en el fòrum Emtech Spain, organitzat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, reunint diversos investigadors i experts en diversos camps tecnològics, com són el disseny de ciutats intel·ligents, Internet, els videojocs, la robòtica i la nanotecnologia.

Tots ells van posar el seu punt de vista de com serà el món en algunes dècades i van indicar, per exemple, que les ciutats seran més intel·ligents, on hi haurà vehicles elèctrics de diferents tipus, com cotxes, motocicletes, o bicicletes que cada usuari podrà optar depenent de les circumstàncies.

Internet no es queda enrere en els canvis, i les xarxes socials que coneixem avui dia, es transformaran en alguna cosa més tridimensional, el que permetrà, entre altres coses, l’educació a distància i individualitzada.

Els avions robots també seran molt comuns en les vides de les persones “del futur”. El director executiu de la NASA, Khalid Al-Ali, va assenyalar que “la robòtica està en objectes intel·ligents que volen i aterren en forma automàtica”.

Laura

L’any que ve, si no em queda cap assignatura passaré a batxillerat. Aquest pas és molt important ja que es fa portant-te una mica cap al sector que vols treballar. A l’Ins Jaume Almera et donen a escollir entre dues modalitats diferents per cursar: humanitats i ciències socials i ciències i tecnologies. En altres institus també oferten altres tipus de batxillerats que al Jaime Almera no donen, com per exemple l’artístic.

Jo he decidit triar el batxillerat social i humanístic i anar-me per la branca del social ja que vull estudiar empresarials. El més segur és que trïi les matèries opcionals relacionades amb aquest treball encara que puguin ser més dificils que les altres ja que vull estar preparat per al futur.

He triat el batxillerat per poder fer una carrera universitària que m’agradi, però per a això m’he d’esforçar en treure bones notes perquè, a diferència de l’ESO, les notes de batxillerat si que es tenen en compte a l’hora de intentar entrar a una universitat o altra.

David

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.