LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc a quart de l’ESO i quan acabi aquest curs, haig de decidir què fer, és a dir, si faig móduls o bé batxillerat.

He escollit l’itinerari tecnològic, que era el que em cridava més l’atenció, però en aquestes tres setmanas estic canviant d’opinió, ja que no m’acaba d’agradar gaire. Per saber què vull fer, ho decidiré a partir de com m’ensurti aquest curs; si trec bones notes, entre sisos i sets, passaré a batxillerat, però si no, seria preferible anar a móduls, ja que si trec menys d’un sis a les asignatures, voldrà dir que a batxillerat segurament no m’anirà molt bé. Per les meves observacions d’aquests últims dies, han sigut una mica dolentes, ja que han estat més díficils del que em pensava, i trobo que encara no m’he adaptat del tot. Però estic agafant el ritme.

En conclusió el que trec d’aquest raonament, és que ara mateix no tinc cap idea sobre el meu futur i del que faré, encara que els meus familiars diguin que encara sóc massa jove, però en veritat nomès tinc aquest any per decidir, i espero trobar-hi la solució.

Pablo

Allò que ens ha de passar, d’aquí uns segons, hores , dies o anys. A vegades el triem, però d’altres és inevitable. Potser les coses ens passen per una raó, podria ser que el nostre destí ja estigués predestinat. Però qui sap.  Això és el que creien els grecs. Segons ells no podies fugir del teu destí. Les històries en que intentaven fugir-ne, eren les tragèdies.

Però ara, estem en aquella edat de trànsit d’un passat infantil a un futur adult. Ara tot són preguntes sobre el nostre avenir: Què estudiaràs? De què treballaràs? Què faràs amb la teva vida? Tothom ho pregunta. I jo no sé quina resposta donar a tants interrogants. Primerament et fan triar entre lletres, ciències o tecnologia. Un cop tries un, es divideixen en moltes més branques. Faràs alguna carrera? Quina? N’hi ha tantes! Que si biologia, magisteri, enginyeries, programació, telecomunicacions, …. I finalment, la feina.  Un dia vull ser cirurgiana (cardiòloga, traumatòloga, dermatòloga,…?), l’endemà enginyera (aeronàutica, industrial, de ponts i camins…?) i el dia següent física (o potser millor química?). I el pitjor de tot, quan et decideixes més o menys per una i et diuen: vols dir que té gaire sortida? No ho sé jo!

Segurament sabria de que m’agradaria treballar si estudies sobre tot. Després tindria coneixements suficients per saber que m’agrada o que no. Però com que això es gairebé impossible (per no dir totalment), em conformaré arriscant-me. Tal com deien a un anunci, si t’arrisques fins a les darreres conseqüències potser, i només potser, arribis a ser qui ets. I és que a vegades, estem tan preocupats pensant en el futur que casi ni vivim el present.

Aina Ros Alsina

Yo no sé sobre qué escribir, no tengo un tema concreto, he pensado mucho y no se me ocurren ideas o más bien no sé cómo plasmarlas.

Tengo 16 años, hago cuarto de la ESO, soy nueva en el instituto, he repetido primero, y sí , lo reconozco, podéis pensar que repetir el primer curso de secundaria es de ser tonta o, como lo llamáis, de ser ”cortita”. La verdad es que mi fuerte no es estudiar, no lo era, soy una adolescente y muchas veces he pensado que estoy en una edad difícil, de cometer mil y un errores, de tropezar con la misma piedra una vez tras otra y de salir con chicos. Nunca me paré a pensar qué sería de mi futuro.

Un día, me paré a pensar, después de muchas charlas que me daban mis padres sobre qué seria de mi vida, de mi futuro, en que si no me ponía las pilas no sería nadie. Hoy vuelvo a pensar en el tema, en todo lo que me han estado diciendo mis padres todos estos años, después de tanto tiempo… Y me doy cuenta que todo ha cambiado, que he pasado de ser una ”rebelde” a ponerme a estudiar y a sacar notas decentes, a rectificar todos mis errores y a tener segundas oportunidades en muchas cosas y aspectos, empezar a tener una relación seria con una persona maravillosa y a aprender realmente qué es querer a una persona.

Con este escrito no digo que los cambios sean inmediatos, pero si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar muchas cosas. Hay gente que dice que las personas no cambian, yo digo todo lo contrario, todo el mundo si nos lo proponemos podemos llegar a cambiar, si no, miradme a mi.

Blanca

Un dia de la festa major d’aquest any, en Jaume, un amic, es va trobar una pila de revistes “Muy interesante” i vaig agafar una de l’any 1985 per mirar el que pensaven en aquella època.
Quan la vaig començar a llegir, vaig veure que hi havia un test sobre com es pensava que seria l’any 2000 i al final es donaven les respostes que havia escollit l’Arthur C. Clarke, un científic.
Hi havia preguntes que ara poden sonar molt ridícules, i esmentaven molts cops una mena de drogues de rejoveniment.

Una de les preguntes era: en quin any creus que l’home del carrer serà capaç de conduir un vehícle espacial?
El científic va contestar que els podríem conduir a l’any 1997, estem al 2013 i encara no els conduïm.
També pensava que l’efecte hivernacle no causaria cap dany en els darrers 40 anys, segons l’Arthur, estaríem vivint a la lluna l’any 2019 i al segle XXI una aula típica seria: un grup d’alumnes en una classe escoltant a un ordinador o a un robot.

No entenc com podien pensar que en 15 anys canviarien tant les coses.
Encara que algunes respostes eren molt absurdes, el científic, sorprenentment, va encertar en unes altres, com per exemple, va encertar en quina seria la població a l’any 2000.

Marta

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina

Tot va començar quan tenia sis anys a l’escola de música de Vilassar de Dalt, però no va ser fins als set, que la professora de solfeig ens va dir que havia arribat l’hora de triar un instrument. Vam tenir un temps determinat per pensar quin seria l’instrument el qual ens acompanyaria durant anys i anys.

Un dia, els meus pares em van preguntar quin era l’instrument que em feia més gràcia, tampoc hi vaig pensar gaire, però el que em feia més il·lusió era: el tambor. Cada vegada que m’ho preguntaven jo sempre els deia el mateix, fins que un dia em van dir que no podia tocar el tambor. Jo, decebuda, vaig haver de pensar-ne un altre fins que el fet de que el meu pare toqués el piano i en tinguéssim un a casa, em va ajudar decidir que aquell seria el meu instrument.

Va arribar un dia que la meva etapa a l’escola de música a Vilassar de Dalt es va acabar, i en vaig iniciar una altra, que és l’actual, a Premià de Mar. Recordo quan era petita, em van dir que quan acabés el quart curs i últim a l’escola de Vilassar em portarien a Premià, vaig estar tot el dia plorant perquè no ho volia. A Vilassar era tot tan familiar i on havia anat sempre, que no em podia imaginar haver de canviar, però al cap d’uns anys ho vaig anar assumint i al final em venia de gust i tot. L’escola de Premià tampoc és gaire gran, i m’ho he passat molt bé, a vegades sembla mentida que dos pobles veïns siguin tan diferents. El problema és, que aquesta etapa, també s’acaba.

Porto des de l’any passat tenint clar què vull ser de gran, vull ser professora de música. És la professió que em fa més il·lusió de totes i el que em surt millor, a vegades busco altres opcions, però no se me’n acut cap. Però el “problema” no és això, sinó que amb la meva professora de piano vam parlar sobre aquest tema, i una opció és fer el batxillerat musical a l’Oriol Martorell. Tot anava bé, fins que vaig descobrir com és de complicada la prova d’accés. Aquest any serà un any molt dur ja que hauré de tocar sis peces que són més altes que el meu nivell, i tot el que em falta de teoria que no és poc. La veritat és que cada vegada veig menys clar si hi entraré, però això si, m’hi esforçaré al màxim.

Anna

A los 5 años, nos preguntan que qué queremos ser de mayor y contestábamos cosas como astronautas, policia, profesora, o en mi caso “princesa”.

A los 10 años, nos lo volvieron a preguntar, y respondimos, estrellas de rock, actriz, o en mi caso “reina”. Pero ahora que somos mayores creo que la respuesta que diríamos sería… ¿Quién lo sabe?…

No es momento de tomar decisiones rápidas. Es momento de cometer errores, de subirse al tren equivocado y perderse, de enamorarse… por supuesto de cambiar de idea y volver a cambiar porque no hay nada seguro.

Así que cometer todos los errores posibles y algún día cuando nos pregunten, que queremos ser, no tendremos que adivinarlo… Lo sabremos….

Emma

Es principio de septiembre, quedan solo 11 días para empezar de nuevo el instituto. Bachillerato.

Llevo cuatro años en la ESO, acostumbrada a cosas relativamente fáciles, con muchas ayudas y resumiendo, cuatro años ligeritos. Pero en menos de dos semanas empiezo dos años donde tengo que dar lo mejor de mí, esforzarme al máximo todo el tiempo y yendo a por el excelente en cada examen que haga. Porque todas estas valoraciones sirven para el día de mañana poder entrar en la carrera que desee, ya que tendré que trabajar de ello el resto de mi vida.

Ahora es cuando empiezo a mentalizarme de que se han acabado las tonterías, llega el momento de tomárselo en serio, hacer los deberes, estudiar y ser constante en todo.
Si algo me voy a repetir durante estos dos cursos es: Todo esfuerzo tiene su recompensa.

¡Yo puedo!

Laura

Imagina que mañana se acaba todo, que ya no hubiese mañana. ¿No desearías hacer mil locuras? Decirle cuatro cosas a la flipada de turno, decirle a tu madre que empezaste a beber y a fumar muy pronto, a dormir con la persona más especial del mundo, decirle que lo quieres…¿Por qué solo nos arriesgamos cuando creemos que ya no hay más tiempo? ¿por qué nos guardamos todo dentro hasta que explotamos? ¿Y si viviéramos el día a día como si fuera el último? ¿No sería increíble?

Emma