LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La setmana passada, quan vaig fer l’últim escrit, vaig esmentar que havíem de fer el treball de recerca i jo encara no ho tenia decidit.. Bé, crec que ja ho tinc casi clar, gràcies a un questionari que ens han fet fer per anar a El Saló de l’Ensenyament, per començar el treball de recerca.
En el questionari, s’hi reflectia en un gràfic el que més t’agradava o interessava, i els camps que tenien un percentatge més elevat eren el de Comunicació, el Jurídic i el de Noves Tecnologies. Tots tres m’agraden, però em decanto més per la Comunicació i el món Jurídic. En la Comunicació, podria estar rere una càmera, com ja vaig dir, o presentant un programa de televisió, però crec que té menys sortides, hauria de tenir un “enchufe”, així que, em queda el món Jurídic, que també m’agrada molt, podria anar “de traje”, com també vaig dir, sempre mudada, i ajudar a la gent a solucionar els seus problemes en un bufet. Fer tràmits, representar una empresa important.. són coses que m’interessen i espero algun dia poder fer, després d’haver estudiat.
I sentir aquella coneguda frase de: “¡Orden en la sala!”, ja sé que és probable que no la diguin en mig d’un judici, que és una frase de moltes pel·lícules americanes, però em fa gràcia.
Si la sento i aquesta web encara existeix us ho faré saber!
Espero que el dijous 24 d’aquest mes es dissipin els meus dubtes, i d’una vegada tenir-ho clar.

Nabila

Que seré de gran? Doncs no ho sé. Aviat hem de fer un treball de recerca sobre el que ens agradaria estudiar.. No tinc clar ni el que em posaré demà i ja haig de decidir-ho..

A vegades, penso: de gran, de gran vull ser.. metgessa, tot i que tinc un gran pànic a la sang, o advocada, per ajudar la gent a solucionar els seus problemes, o empresària que també m’agrada molt; fer tractes amb alts càrrecs, tancar acords importants i anar vestida sempre “de traje”.

També m’agradaria molt estudiar periodisme i publicitat, ser realitazadora, o estar rere una càmera filmant un programa de gran audiència. Fins i tot, guia turística, d’aquesta manera tindria la oportunitat de parlar varis idiomes com el català, castellà, l’àrab i altres idiomes que no domino tan com l’anglès i el francès, i sempre estar en contacte amb la cultura del lloc on estigués, a Paris, ensenyant la coneguda Tour Eiffel i el Moulin Rouge, o a Auschwitz, un dels camps de concentració més coneguts, explicant que feien a milers de persones innocents o a Marrakesh portant als turistes als ‘zocos’ i mostrar-los els llocs més secrets i interessants.

L’única cosa que tinc clara, és que he d’estudiar de valent, treure’m el batxillerat, superar la ‘sele’, fer una carrera de la que estigui ben convençuda (serà difícil, ja que tinc un embolic important, espero solucionar-lo ja) i treballar d’allò que hauré escollit. Fer alguna cosa de profit, per poder tornar-li a la meva mare tot el que fa per mi.

Nabila

La vida és l´espai de temps que transcorre des del naixement fins la mort en la qual ens desarrollem, ens reproduïm i estem en un ambient.

Aquesta és la definició del diccionari però si profunditzem ens adonem que la vida és molt més, la vida és bella, la vida és efímera, la vida és perillosa, la vida és sentiments, la vida és pensaments, la vida és amor, la vida és temps, la vida és moviment, la vida és tot el que puguis imaginar.

“Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años.” Abraham Lincoln.

Amb aquesta frase, Lincoln, manifesta que no importen els anys que hagi viscut un individu, sinó que el realment important és el que haguem aprofitat aquests anys.

“La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes”
John Lennon.

Amb aquest frase, Lennon, vol dir que l´ésser humà és preocupa massa de coses sense importància i no es centra en el més important, viure la vida.

En conclusió aquestes frases tenen com a objectiu aconsellar a l´home per aprofitar la vida, ja que la vida és molt més curta del que ens imaginem, encara som joves i pensem que tenim tota la vida per davant però la vida és ara. Hem de ser conscients que si pensem en el futur (com és habitual en la etapa actual de les nostres vides) no podrem viure el present i caurem en una visió pessimista de la “bella” vida. Hem de viure la vida de la manera que ens faci més feliços, ja que la felicitat és vida.

Jordi

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Quan s’acaba l’any, és molt normal pensar en coses que esperes poder fer durant el següent, coses que encara no has aconseguit i nous propòsits. El començament d’un altre any et fa creure que és una nova oportunitat, com si tornessis a començar de nou. Inclòs pot semblar que les coses seran més fàcils. Però realment, no canvia res. Potser t’has proposat pujar les notes, i quan toca estudiar trobes que et costa igual, que seure i concentrar-se és tan difícil com ho era abans. Potser has decidit que aquest any faràs alguna activitat regularment, com ara anar a córrer o no estar-te tantes hores a l’ordinador, o qualsevol altra cosa. Comences amb la il·lusió de millorar i durant unes setmanes ho aconsegueixes, però al final no trigues a deixar-ho córrer i donar-te per vençut/da.

Jo m’he proposat coses cada any però gairebé totes han acabat igual o ni han començat. Per això aquest any ja ni havia pensat en els bons propòsits.

El cas és que m’he acabat adonant de que quan vols una cosa, no necessites esperar a cap fet especial perquè el més probable és que les coses no canviïn gaire. De fet, si vols canviar-les, ho has de fer tu i has de posar-hi molt d’esforç perquè sempre costen.

Crec que el cap d’any serveix per adonar-te de les coses que vols i pensar realment com ho faràs. Després, les ganes i l’esforç les hi has de posar tu.

Júlia

Aquest Nadal ha sigut diferent als altres. Pot ser que sigui jo, però aquest any no he viscut amb tantes ganes aquestes festes. Sempre ha sigut una data important per a mi, que esperava amb moltes ganes que arribés, però aquest any, no sé molt bé per què, no ha sigut així.

Sempre anàvem a Tarragona per passar aquests dies i aquest any no ha sigut una excepció, el que passa que ara ja no és com abans. Els meus cosins són més petits que jo i vulguis o no ja no és tan divertit com abans, ara m’avorreixo més que de costum. Suposo que això també te a veure amb l’edat. Quan més grans som, més estona volem estar amb els amics i no tant amb la família. Al menys això és el que em passa a mi. Dies com cap d’any, que m’agradaria estar aquí i celebrar el nou any amb els amics, no podrà ser. No podré tenir aquest privilegi. Estaré amb la família que també m’agrada molt estar unes 50 persones juntes i ballar, cantar i sobretot riure molt, però amb 15 anys ja és una edat que vols estar dies com aquests sense pares perquè no et controlin tant.

A pocs dies de que comenci un nou any, crec que és hora de valorar aquest 2010. Puc dir que aquest any m’ha servit sobretot per millorar com a persona, a aprendre dels errors que he comès i millorar el dia a dia. He conegut a persones que han fet que la meva vida sigui més alegre del que era. Només puc donar les gracies a les persones que m’han fet créixer com a persona. Aquesta gent és molt important per a mi i els hi desitjo el millor.
L’única cosa que desitjo en aquest any és que sigui igual o millor que aquest i que les persones que més estimo estiguin contentes i que aconsegueixin els seus propòsits.

Marta

Ja fa temps que ho estic pensant. Però que és el que vull de debò? De què vull treballar? A què em vull dedicar?

Aquest any hem hagut d’escollir quin itinerari volíem fer, per començar a enfocar més les nostres vides en el que volem estudiar. Però i si no ho tens clar, què has de fer? Jo vaig escollir l’itinerari humanístic-social, ja que les lletres m’agradaven. Però com que no estava segura, vaig demanar consell als meus pares. Ells hem van dir que havia d’escollir el que més m’agradés, que a tot arreu hi hauria alguna assignatura que no m’agradaria. Però no em va servir de gaire el que em van dir perquè no sabia què volia. Llavors vaig demanar l’opinió dels meus pares i la meva mare em va dir que ella faria el humanístic, ja que a ella li agraden les lletres. EL meu pare em va dir tot el contrari, que ell escolliria el científic, ja que a ell li agraden els números. Tot això encara em va confondre més. Llavors preguntant a professors i a amics, em van dir que el científic era el que tenia més sortides i que si més endavant volia fer el batxillerat científic i ara continuava amb el 4rt humanístic hauria perdut aquest any.

Al final, vaig demanar que em canviessin al científic, ja que tampoc em desagradava.

Crec que som massa joves per decidir ja el nostre futur, i més jo que sóc bastant indecisa i encara no sé el que vull, però si no, quan ho hauríem de fer?

Estefi

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara