LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

S’acaba el curs, però no un curs qualsevol sinó quart de l’ESO. Amb això vull dir que normalment l’últim curs de l’ESO és el decisiu i un curs en el qual la gent es separa per motius d’estudis o laborals.

Bé en el meu cas quart d’ESO és el meu últim curs en aquest institut ja que l’any que ve marxo a Barcelona a estudiar, no sabeu les ganes que tinc de perdre de vista a certa gent però a la mateixa vegada sense allunyar-me dels meus, de les meves amigues de veritat, dels pesats de la classe que sempre et treuen un somriure i sobretot de la persona que més estimo.

Espero que tothom comenci un nou curs amb moltes ganes i amb las piles carregades com jo.

Ariadna.

Quin serà el nostre futur? Veritablement, se’ns fa impossible saber quin és el nostre futur, però podem donar la nostra opinió del que creiem que serà. El món esta evolucionant de forma esfereïdora , i el nostre futur penja d’un fil.

Per començar hauríem de fixar-nos en el món laboral el qual està molt magre, els treballs que ofereixen, són pocs i la majoria d’aquests són treballs temporals, amb un sou baix, i alguns amb pèssimes condicions de treball. Com podrem els joves d’avui dia accedir a un habitatge digne? Si tenen aquest preu tan elevat fins i tot ara amb la crisi i hi ha tant poques ajudes per accedir-hi. Com podrem viure en un món, que amb el ritme que portem de consum i contaminació, acabarà amb els recursos primaris i la fauna. Per sort alguns països com Dinamarca i Alemanya estan prenent la difícil decisió d’apostar fortament per las energies renovables, el futur que necessitem per poder sobreviure en aquest planeta. Però les grans inversions de recursos i energia per poder fabricar aquests sofisticats sistemes d’energies renovables són els aspectes negatius que s’haurien de llimar.

Per tant jo crec que el futur que ens espera en aquest món és difícil de predir, però l’únic del que estic segur és que haurem de fer un gran canvi en la nostra manera de pensar si hi volem sobreviure. És difícil saber quin és el canvi que necessitem però és fàcil saber quina mena de canvis o costums no necessitem: no necessitem més empreses que només pensin en guanyar diners i tinguin els treballadors explotats, sinó treballadors que treballin per què els hi agrada i que pensin en els seus clients; tampoc hauríem de pensar en canviar de mòbil cada cop que surt un de nou, si no que hauríem de comprar-ne un de nou en el cas de que s’espatllés i es tornès inútil. Aquests, són l’estil de canvis que jo proposo per a un món millor.

Raul

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

Ja només em falten dos anys per iniciar una carrera universitària. La il·lusió de la meva vida seria poder estudiar medicina, com ho van fer els meus pares. Els meus pares em diuen que és més que una carrera universitària, perquè necessites el que tothom anomena tenir vocació.

El primer obstacle que hauré de superar és l’alta nota d’accés a la carrera de medicina. Aquest primer obstacle molts estudiants ja no el poden superar, quedant fora possibles metges amb vocació.

El segon obstacle que s’ha afegit últimament és la falta de feina. Sembla que ara, de cop i volta, sobren metges, però que hi ha menys malalts quan ha augmentat la població?. Probablement el país amb la crisi no pot cobrir l’assistència mèdica com ho ha fet fins ara.

Però jo m’he proposat superar aquests dos obstacles, perquè aquesta és la meva il·lusió. De moment no m’imagino fent una altra feina. I si tinc la sort de poder estudiar medicina, quan acabi la carrera desitjaria no haver de marxar d’aquest país per poder treballar.

Ariadna

Ja farà uns quants dies d’això, però se’m va passar d’escriure-ho al blog. Vam estar fent un treball de recerca “busca’t la vida”, és un treball que vaig trobar molt interessant i que casi segur que ens haurà ajudat molt de cara al nostre futur. El vaig trobar molt interessant per algunes de les activitats que ens proposaven: per exemple, l’activitat de fer entrevistes a un estudiant i a un professional de la professió que vulguem fer quant siguem més grans.

Trobo que és una activitat molt encertada per aquest treball, perquè t’adones dels “pros” i “contres” de la teva professió. També et permeten resoldre molts dels dubtes que t’hauries pogut plantejar.

Primer, no m’agradava el treball, el trobava innecessari perquè pensava que no serviria de res, però, un cop finalitzat m’he adonat de la importància i la necessitat d’un treball com aquest per orientar-nos de cara al nostre futur.

Bruno

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

El dijous passat vam anar al saló de l’ensenyament, on ens van oferir una àmplia informació sobre els estudis que es podien realitzar a Catalunya. Personalment em va agradar molt, vaig trobar molt interessant tot allò que m’explicaven. Tot i que des de feia temps, ja sabia que volia orientar els meus estudis cap al món de la comunicació, va servir-me per resoldre petits dubtes.

Després de saber sobre les altres possibilitats professionals, vaig tenir més clar que el que m’agradava era el grau de Publicitat i Relacions públiques.

A final d’aquest any ja toca decidir el batxillerat que voldrem cursar, i també aquelles assignatures que seran vàlides a la selectivitat. D’aquí pocs anys hauré d’escollir una carrera i també la universitat. Són decisions importants ja que la professió a la qual et vols dedicar en un futur dependrà d’elles i de l’esforç i dedicació que els hagis donat.

Sandra

El crèdit d’aquest any m’ha fet reflexionar molt sobre el meu futur. Tot i que ja tenia clar que volia fer medicina, era una d’aquelles coses que dius sense pensar, simplement perquè te’n atrau algun aspecte.

Doncs bé, el fet és que aquest crèdit m’ha fet aterrar al planeta Terra. Tor el que abans era un somni, ara és un projecte. Ara per ara, tinc clar què vull estudiar, on i per què -sempre es pot canviar d’opinió, però penso que no serà el cas-.

Vull estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Per fer-ho necessito un 12 de les PAAU. Tot i que és una nota molt alta, amb esforç i predisposició tot s’aconsegueix.

El perquè de la meva decisió és el fet de pensar que en un futur no gaire llunyà utilitzaré els meus coneixements per ajudar els altres. Admiro totes aquelles persones que dediquen les seves vides a millorar i/o salvar les vides dels altres. També admiro a les persones que dediquen, encara que sigui mínim, un esforç per millorar aquest món i els habitants que hi vivim.

Joana