LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És fàcil resumir el que he fet aquestes 24 hores enrere ja que no he fet gaires coses. Ahir, igual que abans d’ahir, em vaig despertar després que sonés l’alarma per anar al cole; vaig baixar del llit; em vaig posar les sabatilles i vaig anar a la cuina, una mica marejada, per preparar-me l’esmorzar. Em vaig preparar un batut de maduixes i dues torrades i m’ho vaig menjar. Mentre em vestia vaig haver de córrer al lavabo però no vaig arribar a temps i vaig vomitar al terra. Quan la meva mare es va assabentar em va aconsellar que no anés a l’institut i em quedés a casa, perquè el dia abans m’havia passat el mateix. Vaig tornar al llit, convençuda de que no m’adormiria perquè normalment una vegada desperta no puc tornar-me a adormir. Sorprenentment em vaig adormir i vaig despertar-me gairebé a les tres. Per a mi, això va ser el fet estrany i a més a més va ser la prova de que alguna cosa no anava bé.

Carla

“El millor dia de la meva vida”, tothom ha pronunciat aquestes paraules algun cop. Un dia especial, divertit, que ens hagi marcat d’alguna manera o d’una altre… hi ha moltes maneres per a definir-lo, però mai sabries com acabar de fer-ho. No hi ha adjectius concrets o específics que expressin tal i com és o com el veiem, però saps que no són unes vint-i-quatre hores qualssevol; acostumen a ser diferents de les dels altres dies, potser perquè s’allunyen de la nostra rutina, no ho sé.

Quan et pares a pensar com el definiries no et surten les paraules, vols dir tant en tan poc temps que acabes quedant-te callat. Saps el que vols dir, però no com expressar-ho, és una sensació molt estranya que, amb els anys i l’experiència espero poder resoldre-la.

M’agradaria imaginar-me’l, però no puc. Tantes coses voldria fer que al final no em donaria temps de fer-ne cap, i es que quan ens va tot bé, el temps passa massa ràpid.

En conclusió: després d’haver-m’ho pensat i repensat m’he plantejat uns série de preguntes: És veritat que hi ha un dia en concret que hagi sigut el millor? Quin va ser? Només n’hi ha un? I la més important: Existeix?

La veritat és que no tinc resposta a tot això però m’agradaria pensar que encara no ha passat, que no hem tingut la oportunitat de viure’l. Perquè si no, quina gràcia tindria haver passat ja el millor dia de les nostres vides?

Marta

Avui, un dijous com qualsevol altre he hagut d’aixecar-me a les 7:30, per a preparar-me l’esmorzar i la motxilla. Després d’això, m’he posat de camí al institut amb la meva moto i tota la pesca. Després de sis interminables hores entre les quals hi havia un control de matemàtiques, que la veritat no m’ha anat gens malament, m’he hagut de quedar amb la Júlia Montagut Mogas, una companya de classe, a assajar l’escena IX de l’obra que estem preparant a quart, tot i que a la fi no l’hem pogut assajar perquè faltava molta gent. Després hem anat a dinar la Julia i jo fora de l’institut per a poder respirar una mica, i hem tornat a entrar per fer l’assaig musical. La veritat és que aquest últim no ha sigut gaire avorrit però s’ha fet força pesat esperar a la gent per a que assagés i esperar el meu torn. Quan he sortit a la fi he anat al gimnàs i m’he esforçat tot el possible, amb l’ajuda d’un company. Me dutxat i me’n he anat cap a casa.

Després de tot aquest embolic ja tocava sopar a casa amb la família i parlar una mica amb ells, que si el meu pare m’explicava que li havia fet falta la meva ajuda avui per a fer una mudança, que ma mare havia tingut molt treball a la tenda…

I per fi després de tota aquesta moguda m’he posat a escriure aquest escrit per a fer temps abans d’anar a dormir i així poder-hi anar amb la consciència ben tranquila.

Àlex

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca

El domingo no es mi día favorito la verdad, casi que lo odio. Es un día deprimido ya que tienes que estudiar y hacer todos los deberes. Y, además, el día siguiente es lunes, el peor día de la semana.
Para mi, no todo es malo en los domingos, disfruto de ellos a mi manera. Primero, me levanto lo más tarde que puedo, me encanta dormir. Para desayunar, me como unos churros con chocolate caliente para animarme un poco y darme fuerzas. Más tarde, empiezo los deberes y a estudiar, no acabo hasta el mediodía y, normalmente, me desespero porque creo que no lo podré acabar todo. Después de comer, viene lo bueno: cojo el coche y paso a buscar a una amiga para salir y desestresarnos. Normalmente, vamos a la playa hasta que se va el sol, luego vamos a merendar mientras nos dejamos la voz cantando en el coche. Los conciertos que hacemos dentro del coche son únicos y, sobretodo, se quedan dentro del coche.
Creo que esto es lo único que me gusta de los domingos y, la verdad, es que no lo cambiaría por nada.

Ruth