LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molts cops ens veiem obligats a fer coses que no volem. I les hem de fer perquè és la nostra responsabilitat. Això em passa a mi amb els meus pares, ja que em diuen que he de fer un munt de coses, però no veuen que no puc fer-ho tot. Sempre els hi dic que no m’estressin, però en part sé que ho fan perquè jo millori en els estudis i m’adoni que la vida no és un camí de roses… Jo sé que ho he de fer, però també tinc el debat dins meu de què és el que jo vull fer en realitat. No m’agradaria defraudar-los, ja que m’ho han donat tot per a mi i per als meus germans. Però hi ha alguns moments que no puc més i voldria tirar la tovallola… Llavors és quan entro en conflicte amb mi mateixa i em pregunto: “És això el que realment vull?”. Tot i així, tinc clar que faré alguna cosa en un futur pròxim i haurà de ser qualsevol cosa que m’apassioni. Allò que hagi de fer, vull que surti perfecte per poder sentir-me orgullosa de mi mateixa.

El tic-tac del rellotge no em deixa dormir. No para, no s’atura en cap moment. Això em fa pensar. Si hi ha alguna cosa a les nostres vides que hem d’apreciar, és el temps. Des que naixem tenim com un rellotge intern que comença a córrer com un rellotge de sorra. Ens va formant segons el que vivim, cada persona l’ocupa d’una manera diferent i això depèn d’on es neix, amb qui estàs envoltat i el com. Cadascú escull el seu camí i els motius pels quals fer servir el seu temps i consisteix també a acceptar les seves conseqüències, però no tothom el valora, ja que un cop passa no retorna.
I és aquí quan cau tota la sorra del rellotge i es queda totalment buit, perquè és clar, tot té un final i s’ha d’aprofitar cada instant. De fet, jo podria estar fent alguna cosa millor en aquest moment que estar escrivint això.

Estem exactament a una setmana del final de curs. Aquest any, el curs ha passat molt ràpid, sembla que fa dos dies que vam començar el curs al setembre i ara ja estem a Juny. Ja hem passat l’últim curs de l’Educació Secundària Obligatòria, i ara ve el moment en què podem triar, podem decidir si continuar estudiant o no.

Molts dels companys de classe que sempre han anat amb nosaltres, marxaran, triaran camins diferents del nostre, i marxaran del nostre costat. Aquest fet, em fa entristir una mica, ja que odio acomiadar-me de la gent, i sé que segurament, molts de nosaltres deixarem de veure’ns. Però en la vida tot arriba, i algunes persones seguiran el nostre mateix camí i d’altres marxaran. I encara que no ens agradi la idea de separar-nos, haurem d’acostumar-nos i trobar temps fora de classe per retrobar-nos amb els nostres amics.

Però aquells qui vulguem seguir amb els estudis, haurem de cursar dos anys de curs de grau mitjà o batxillerat abans d’anar a la Universitat. Jo he pres la decisió de fer batxillerat a l’institut, per després anar a la Universitat a fer un grau de Periodisme. He triat aquesta carrera perquè m’agrada molt el món de la comunicació, i especialment els idiomes i les notícies d’arreu del món.

Els quatre anys de l’ESO han sigut llargs i intensos, però m’emporto ple de coses bones, i també de dolentes; les intenses hores d’estudi per als exàmens, les interessants o no tan interessants lectures, les tardes de fer treballs amb els nostres companys, les hores del pati amb els amics, tots els professors que ens han ensenyat coses que ens han agradat més o menys, però que ens seran útils al llarg de la nostra vida, i molts moments més. He pogut conèixer moltes persones que no coneixia abans, i que m’han caigut molt bé, i sobretot m’emporto un munt de records tant de companys, amics, professors, com de moments viscuts com les excursions, classes, treballs, etc. I ara, per concloure el nostre pas per l’institut, farem un viatge a Itàlia, on segur que ens ho passem molt bé.

Laia

Som a falta de quinze dies per a la LLIBERTAT i no puc desitjar-ho més. Arriba l’estiu i amb aquest fet comença una nova etapa de la meva vida. Després de cinc anys a l’ESO començaré a fer el que realment m’agrada i vull fer, és un pas difícil i la veritat és que es podria dir que tinc una mica de por. Canviar d’institut i no conèixer a ningú és complicat, però sé que no tindré problemes per integrar-me.

Per fi ho veig tot amb una altra mentalitat i he comprès que si no estudio, qui surt perjudicat sóc jo i que m’he d’esforçar si vull tenir opcions per al futur. I així ho faré.

Tinc molt clar que desprès d’aquest propers tres mesos de desfàs i descontrol, per celebrar el final, em centraré en general perquè és pel meu bé. És un canvi de vida i l’espero ansiós.

Pau

Aquests últims dies a casa només fa que sortir el tema dels meus estudis, jo tinc molt clar el que vull fer en un futur per això ens hem de posar en marxa a buscar on poder realitzar aquests estudis.

La meva passió és l’esport, ja fa 9 anys que jugo a bàsquet en el Vilassar de dalt i faig curses de muntanya entre 18 i 22 km, per això des del primer moment, vaig decidir que em volia dedicar a això. M’agradaria poder fer un grau mitjà i seguidament el grau superior d’activitat física i l’esport a la natura.

Estem ben implicats a buscar diferents centres per què jo pugui realitzar els estudis que vull, perquè per sobre de tot vull estudiar el que m’agrada i dedicar-me a un ofici que estigui a gust.

És complicat buscar aquests centres, ja que hi ha centres en què el grau només se centri en un esport específic i jo vull fer un grau de l’activitat física i l’esport en general, també convindria que sigues públic, ja que no tenim un pressupost molt alt a la nostra família.

Sabent que aquests estudis són els que m’agraden faré el possible i més per poder treure la major nota per poder continuar els meus estudis i poder anar a la universitat.

M’agradaria fer la carrera de INEFC mentres m’ho compagino amb una petita feina per poder-me pagar els meus estudis.

El més important és poder estar feliç, acompanyat i amb bona salut.

Maria

Temps enrere, no tenia gens clar el que m’agradaria estudiar per al meu futur. Per a mi, anar al Saló de l’ensenyament no em va servir molt però després de camí a casa sí, és a dir, a l’autobús em va sortir la idea.

Vaig estar donant voltes i voltes al dossier que havia agafat com a guia i en un tres i no res em va venir al cap la professió de ser infermera de pediatria. Aquest tema tracta sobre cuidar diàriament als nadons i a mi m’encanten els nens petits. A més a més de tenir una germana de dos anys i mig, sempre m’han agradat. Em vaig informar bastant sobre el tema i pot ser difícil d’estudiar però si és una professió que t’agrada molt tractar, fas el que sigui per aconseguir-ho.

El projecte de recerca estava organitzat de manera que treballàvem en grups formats per alumnes que més o menys volíem estudiar la mateixa professió, i fèiem activitats relacionades amb el que havíem triat, així que m’ha servit d’ajuda.

Patricia

A mi m’agradaria ser metgessa quan tenia tres anys vaig dir que volia ser metgessa i fins ara la meva idea s’ha mantingut. De petita tenia un estoig de joguina en el qual hi havia coses de metge com unes tisores, esparadrap, termòmetre…

Dintre de la medicina hi ha diferents camins un dels que més m’agrada es el de cirurgiana, però no descarto mai que pugui ser una altra cosa com infermera, o farmacéutica.  Els motius perquè vull ser alguna cosa relacionada amb la salut es perquè la idea de poder ajudar a la gent o poder-la salvar em satisfà moltíssim. Però després hi ha els desavantatges quan alguna persona ve amb una malaltia que no es pot salvar i tu no hi pots fer res, crec que aquest sentiment és el pitjor ja que li estàs dient a una persona que no pot viure o que viurà amb una malaltia la resta de la seva vida.

El que tinc molt clar de moment és que vull continuar per aquest camí que és la medicina més endavant quan sigui el moment decidiré quina branca.

Judit

Todos hemos sido víctimas de la pregunta “¿Qué quieres ser de mayor?”. Desde bien pequeños, nos incitan a elegir una profesión entre la multitud que hay, y nos inculcan que debemos esforzarnos para llegar a ejercerla. Lógicamente, un niño chico todavía no sabe lo que será de mayor, pero lo cierto es que un adolescente tampoco. Nos infunden el miedo de que hay que estudiar para ser alguien de provecho en la vida, y de que siempre hay que luchar y competir para llegar a lo más alto. Personalmente, opino que es un gran error.

Hemos convertido la vida en algo increíble. Se pueden hacer una cantidad inimaginable de cosas. Sin embargo, ya desde pequeños parece que se nos exige elegir una sola. Nunca he entendido la razón de que una persona deba escoger una profesión y trabajar de eso, al igual que nunca he entendido eso de que siempre hay una profesión para cada persona. En vez de presionarnos durante toda nuestra infancia y adolescencia sobre los estudios, el futuro, el dinero y el esfuerzo, creo que deberían presionarnos por el presente. Qué es lo que hoy quieres hacer, y sobretodo, qué es lo que hoy te gusta. A veces, la gente llega a ser muy contradictoria. Te dicen que pienses sobre el futuro, pero te dicen también que vivas el presente y disfrutes de la vida. ¿Cómo vas a vivir el presente, si por cada cosa que haces te recuerdan las consecuencias del futuro?.

Volviendo al tema laboral, no me parece correcto que una persona ejerza de una sola profesión. La vida se hace monótona, repetitiva. Siempre se debería poder hacer de todo, o al menos intentarlo, pero nunca decantarse por una sola función. Hay que saber de todo un poco: anatomía, astrología, física, química, psicología, historia, geografía,… pero no; si quieres ser abogado, pásate años estudiando derecho, pero que ni se te ocurra pensar en por qué los objetos caen. La mayoría de personas tienen mucho conocimiento de una sola cosa en vez de un poco de conocimiento sobre muchas, que en lo que a mí respecta, es más importante. Eso es lo que más me sorprende

De la vida se pueden sacar muchas conclusiones, y hay todavía muchas cosas que no sabemos, pero nadie te incita a averiguarlas. Sólo te incitan a estudiar una profesión y a vivir de eso. Principalmente, esa es mi queja.

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric

L’any passat vaig passar quatre dies a casa d’una amiga, això va ser perquè vam decidir que aniríem juntes al Holi festival, un festival amb música on es tiren uns polvos de colors. Vaig dormir amb ella, ja que la meva família se’n va anar de vacances i ja havíem comprat les entrades.

El Holi festival se celebra com a representació d’una festa de l’índia, on es tiren colors i llencen coets per celebrar l’entrada de la primavera, l’època dels colors i la felicitat. Per això, aquest festival ha acabat fent-se a més de dues-centes ciutats de tot el món, imitant aquesta tradició. I com a gran ciutat, també es va celebrar a Barcelona, a una plaça al costat de les fonts de Montjuïc.

En arribar allà, vestides de blanc i amb flors al cap, tal com es representa la primavera, ja que surt el sol, la calor i les flors neixen, ens van donar les bosses amb els polvos de colors. Aquests els podies tirar quan volguessis, però a més, a cada hora punta, tots les tiràvem a la vegada. També hi havia música en directe a un escenari molt gran on tothom es volia apropar, nosaltres no vam aconseguir-ho. Vam estar ballant molta estona, però més tard, va venir la seva mare a buscar-nos. En sortir, estàvem totes plenes de colors, i ens vam fer unes fotos davant les fonts, tothom ens mirava quan passava. En acabar, després d’espolsar-nos molt bé per poder entrar al cotxe, vam tornar a casa.

Va ser un dia inoblidable, ens ho vam passar molt bé, vam ballar molt i vam acabar plenes de colors. Aquest any anirem a un festival semblant, però aquest cop hi ha un recorregut on et tiren els colors i només et donen una bossa. Però aquest any anirem moltes més, per tant ens ho passarem molt millor.

Marta