LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, mirant un documental, em vaig adonar de la quantitat de programes que no valen la pena de veure, ja que no aporten res més que una falsa idea d’una vida que no és real. Però tot sabent-ho, hi ha gent que els mira.

En aquell instant vaig veure que qui veu aquests tipus de programes està ignorant la greu situació mundial, els problemes que hi ha i mostra el seu menyspreu davant d’aquests fets.

Estic totalment en contra d’aquest plaer que obté aquesta gent en veure aquests programes en lloc de llegir, escriure o, simplement, no fent res. La mania d’haver de gaudir sempre de la mateixa manera en comptes d’exercitar el nostre cap fent coses de profit.

La veritat és que ens estem perdent moltes coses només per mirar la televisió, tant per a aquells que miren els documentals, com per als que miren les tertúlies.

Quim Masferrer és “El Foraster”, un monologuista ambulant que recorre els pobles de Catalunya amb menys de mil habitants.

Cada dilluns a la nit el Forester va a un poble diferent i allà s’hi passa quaranta-vuit hores en les quals coneix el màxim de persones que pot, visita el més important i fa entrevistes als veïns. Després d’aquests dos dies en Quim reuneix al teatre del poble a tots els veïns i realitza un monòleg personalitzat i fet a mida sobre el poble que ha visitat i els seus habitants, on explica la seva experiència i totes les curiositats que li han explicat. En aquest programa els veïns són al mateix temps el públic i els protagonistes, ja que tots hi són presents quan el Foraster està fent el monòleg i tots poden aparèixer en qualsevol moment.

El Foraster és un programa amb el qual pots conèixer molts poblets que segurament no hauràs sentit mai el seu nom i gràcies al programa no sols tindràs la possibilitat de saber-ne el nom sinó també de saber profundament com és i també com són els seus habitants. Com diu Quim Masferrer: “Potser no hi has estat mai, però segur que després de veure’ls, els voldràs conèixer en persona. Jo faig de caçador de poblets i ells fan d’ells. Cada poble és, en el fons, Catalunya en miniatura”.

Carla

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

Ahir a la nit vaig sopar pizza amb el meu pare mentre vèiem el partit del Barça. Vam patir, i molt, però finalment vam guanyar. Després em vaig estirar a la part llarga del sofà, li vaig agafar els comandaments de la tele al meu pare per veure quins programes emetien o per disfrutar d’alguna gravació, llavors em va dir que ell marxava a dormir.

Vaig decidir-me de mirar una pel·lícula de comèdia. La veritat és que em va agradar bastant, es diu “Niños grandes 2”, per si interessa a algun lector. Entre whatsapps i la pel·lícula vaig acabar al llit a les 4.

Avui m’he despertat a les 12 del migdia, he esmorzat i he anat a fer un tomb amb el meu gos mentre que la meva germana estava al gimnàs i el meu pare prenent un cafè amb la meva mare a La Concòrdia. Quan han tornat tots hem dinat i m’he inspirat en fer aquest escrit.

Luca

Tot va començar el dia 21 de desembre, havia quedat amb la Maria, en Marc i en Marcel per anar al cinema a veure El Hobbit. Vam arribar a Mataro Park, vam comprar les llepolies com sempre fem i ens vam dirigir al cinema per veure la pel·lícula. Al sortir tots contents, ja que ens havia agradat,  vam anar a sopar alguna cosa allà mateix. Un cop acabats de sopar ens vam dirigir als recreatius per divertir-nos una estona i em va cridar l’atenció una màquina anomenada “stacker”. Aquesta màquina consisteix en introduir una moneda d’1€ i començar a jugar, es tracta de fer una columna en vertical sense desviar-te; comences amb 3 quadrats de base i acabes amb un. Vaig treure quatre euros de la butxaca, per així posar-me un límit, ja que a aquestes màquines t’acabes enganxant i vas posant monedes sense adonar-te´n .  Al meu tercer intent vaig aconseguir arribar a dalt de tot i em va tocar el premi, a la màquina que jo jugava el premi és un televisor 3d, Smart Tv i 42”. En el moment que ho vaig completar la màquina va començar a fer un soroll molt elevat, el cor s’em va posar a mil i no em creia el que acabava de passar. Ho havia aconseguit! Al moment vam trucar a la mare d’en Marc perquè ens vingués a recollir, un cop arribà va firmar un paper i al moment ens van fer entrega del televisor. Gegant! El vam agafar com vam poder i  cap al cotxe per portar-lo cap a casa.

Allà començava la part més difícil; introduir-la dins del cotxe. No hi cabia enlloc així que ens el vam haver de col·locar sobre nostre. Molt incomodes però al final vam aconseguir arribar. Allà m’esperaven els meus pares molt contents. El vaig pujar fins a casa i allà es va quedar, i aquí segueix tres setmanes després, ja que ara tenim un altre problema, no sabem on col·locar-la, es massa gran per la meva habitació i ja estem pensant com fer-ho per instal·lar-lo el més aviat possible. Aquell va ser un dia inoblidable, i la feina que vaig tenir per dormir!

Ricard

L’altre dia veia un programa de televisió a TV3, concretament l’APM, on plantejaven com de costum, aquesta qüestió: la televisió és cultura? A cada programa hi surt un artista diferent parlant-ne entre acudits. I jo em vaig preguntar: i a que se li pot considerar cultura avui en dia?

A l’APM sempre se’n riuen de gent que surt per la televisió o internet fent el ridícul, tant sigui perquè s’embarbussen, perquè cauen, perquè canten malament o perquè no tenen ni gota de cultura. Que una dona digui “Cómo se acuestan las manzanas para tener manzanas?” o que una noia de Gal·les digui “Espero que en Londres también hablen inglés”  és força greu.

L’APM és un reflex de la nostra societat. Es podria arribar a pensar que és una exageració, però la ficció supera la realitat. Només són petits fragments de la barbàrie humana.

El problema és que generalment, molts programes de televisió que fan actualment, es basen ja en aquesta mísera cultura que té bastanta gent . “Hi ha molta maldat en este món” I molta incultura, al loro! El jovent d’avui en dia creix mirant programes que se’ls hi mengen l’olla, amb tant de Justin Bieber i One Direction. Van sortir unes noies dient que salvarien abans a en Justin Bieber que als seus pares! “El mundo a veces hace señales de haberse vuelto loco“. Que hi hagin programes en contra del català, dels homosexuals, del Barça,… “Esto es el  Bronx!” O que diguin que els abrics de pell són llei de vida! “Sort que me pres una pastilla abans de vindre!” I només falten aquella colla que ens governa, “es de ser inútiles!” Sí, els polítics també hi queden ben retratats al APM. “A robar carteras, que no hay pasta pa’ comer!”

I és que en aquest país, “se va haber un follón que no sabe ni donde se ha metido!”

Aina Ros Alsina.

Hay un programa televisivo que emiten los lunes a las 22h, llamado “la Voz”. Tratra sobre gente que canta muy bien y ha de competir con otros rivales. En este programa no puede entrar todo el mundo, está claro. Solo entran unas determinadas personas que escoje un jurado, las que cree que lo hacen mejor.

No todo el mundo canta los mismos estilos, hay de todo; jazz, rock, flamenco, pop…

Los coaches son cuatro cantantes famosos; David Bisbal, Malú, Antonio Orozco y Rosario Flores. Son cuatro equipos de dieciséis cantantes cada uno, que competirán entre ellos a lo largo de los siguientes programas.

Estas semanas hacen “Audiciones a ciegas” es decir, la gente escojida para participar en la Voz, sube al plató y canta un trozo de canción que solo puede durar un minuto y medio. Los coaches están girados para que no les influencie el fisico o la manera de moverse de ellos cuando van a elegir. Cuando a un coach le gusta un cantante por la audición, pulsa un botón y se gira, si lo hacen más de uno el cantante ha de escojer con qué equipo se quiere quedar. Si nadie lo escoje, dejan de participar en el programa.

En el momento que cada coach tiene escojidos los 16 cantantes, hacen que compitan entre ellos por equipos y los menos votados se van eliminando hasta que queda uno, que será el ganador de la Voz.

Yo creo que llegar hasta este programa es muy importante aunque haya gente que no triunfe en quedarse, porque hay mucha rivalidad y un alto nivel. Me gustan los participantes que aunque no sean escojidos, agradecen la oportunidad que les ha dado el programa para poder cantar ya que hay una audiencia televisiva muy amplia y piensan que participar en el programa les puede ayudar en su carrera profesional.

Maria

Sempre he sigut molt addicte a tot el tema de consoles i li he dedicat molt de temps, inclús massa. Per això aquest estiu he decidit canviar una mica l’estratègia i n’estic totalment satisfet.  Aquest any m’he mentalitzat que passaria menys hores davant de la tele i passaria més estona amb els amics i així ha sigut! Es poden fer moltes més coses del que pensem, des d’anar al cinema, fins anar a Barcelona per canviar una mica d’ambient o bé anar a fer un partidet de futbol al poliesportiu d’aquí Vilassar. M’ho he passat tan bé aquest estiu que m’havia oblidat per complet que tenia una consola a la qual abans li havia dedicat tant del meu temps. No he parat ni un dia per casa! De fet l’any passat els meus pares es queixaven perquè estava tot el dia “viciat” a la consola, aquest any al revés, que perquè no estava mai a casa i que no havia de sortir tant, però que hi farem… Qui em coneix no ho hauria dit mai que faria un canvi tan radical. He fet de tot! Que si vaig al cinema, que si quedar a les nits per donar una volta i parlar amb els amics, jugar a futbol, anar a la platja o piscina a refrescar-nos una estona… Increïble!

Per què escric això? Per un motiu ben simple, perquè no passeu més estona a casa i us animeu més a sortir al carrer amb els amics. Proveu-ho no us en penedireu!

Ricki

El dia 19 de Maig es va celebrar el cinquanta-setè  festival anual d’Eurovisió a Malmo (Suècia). Aquest any, degut a la crisi econòmica que estem vivint, molts països han decidit no participar-hi, ja que això comporta grans despeses. Per exemple, cada participant ha de pagar pel seu escenari  i això costa uns tres milions d’euros. Tot i això,  Espanya va optar per participar.

Jo crec que no hauríem d’haver concursat per vàries raons:

Principalment, perquè no ens convé guanyar, ja que el vencedor,  s’ha d’encarregar d’organitzar el festival l’any següent al seu país. Això vol dir, fer noves infraestructures per acollir a tanta gent només per uns dies.

En segon lloc, perquè en els últims anys les votacions no qualifiquen l’actuació en si, sinó que es basen en la relació que tenen els països entre ells. Per exemple, Noruega rep sempre la màxima puntuació de Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Aquest any, una de les raons d’haver quedat en un lloc tant baix, és perquè ni Portugal ni Andorra han participat i per tant, només hem rebut dos punts d’Itàlia i sis d’Albània.

Finalment, crec que si participem, no hauríem de cantar una cançó en una llengua que només comprenem nosaltres. Molts països, com per exemple Rússia i Alemanya, opten per cantar en anglès ja que és l’ idioma més internacional i per tant gairebé tothom pot entendre el missatge que vol donar la cançó.

En conclusió, crec que hauríem de ser autocrítics i pensar si participem per guanyar o només per intentar donar una bona imatge, ja que no participar seria acceptar que estem a un nivell inferior a la resta dels països europeus.

Pau Cuenca

Fa cosa de cinc minuts he encès la televisió, he marcat un canal des del comandament i m’ha sortit una icona que s’anava movent per tota la pantalla. Dins seu hi posava “Sin señal”.

Aquest fet m’ha fet enfadar molt, ja que qualsevol persona després d’aixecar-se vol esmorzar mentre mira la televisió. Però jo no ho he pogut fer, a més a més avui començava una sèrie que m’hauria agradat molt veure, però en comptes d’això només he vist un quadre que es movia. Tot seguit he pensat que ho podria arreglar, així que he tocat tots els cables de darrere de l’aparell. No he aconseguit res. Després de fer tot això (encara que no ho sembli m’ha portat una bona estona) he decidit deixar-ho estar, i m’he posat a endreçar l’habitació. Fins que al pujar la persiana, que encara no ho havia fet, he vist que estava plovent.

Jo visc casi bé a la muntanya, i quan plou la senyal de molts canals se’n va. Així que finalment he acabat resolent el misteri de “Sin señal”.

Laura