LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Les noves tecnologies

Dia rere dia es desenvolupen noves tecnologies i cada vegada hi ha més crítiques sobre aquestes. Però són realment tan dolentes?

Vivim en una societat en què les tecnologies influencien molt a les nostres vides. Cadascú  de nosaltres té un mòbil, un ordinador, i fins i tot videojocs per divertir-se. Però cada vegada més es desenvolupen noves tecnologies que faciliten la feina de les persones o fins i tot poden arribar a substituir-la.

Les màquines poden ajudar-nos amb la feina a casa, com el robot que neteja el terra, el robot de cuina que prepara el menjar o l’aspiradora en comptes de l’escombra. Per una altra banda les màquines estan començant a substituir la feina humana, els conductors de trens s’han substituït, ara quasi no es necessita mà d’obra per les fàbriques, ni els que cobren el peatge a la carretera perquè les màquines els han substituït. El fet de la invenció dels llibres digitals ha fet que les biblioteques estiguin una mica abandonades i així en molts altres més casos.

En conclusió,  les màquines poden ser molt útils per l’ajuda a casa o per l’àmbit social, però tampoc hem d’arribar al punt de substituir la feina de les persones per màquines, ja que sinó en un futur no hi haurà professions destinades a les persones.

Tinc molts problemes amb el funcionament dels instituts. Entre ells hi ha normes que no m’agraden.

Sóc una persona que acostuma a seguir les normes, però no m’agrada gens seguir normes que considero inútils. L’altre dia em van treure el mòbil. Anava pel passadís entre classe i classe. Porto tot el curs utilitzant el mòbil entre classes, primer perquè, com ja ho he dit, penso que és estúpid prohibir els mòbils entre les classes. Si me l’haguessin tret quan estava fent classe, com a mínim ho trobaria just. Segon perquè els professors no acostumen a dir res, suposo perquè a molts d’ells també els sembla inútil, encara que no crec que ho admetrien mai. Estava indignada que em traguessin el mòbil en aquesta situació, i a més a més em van dir que no me’l tornarien al final del dia, sinó que em quedaria sense mòbil fins divendres. Vaig tenir sort perquè me’l van treure el dijous.

El fet que em molesta per sobre de tot és que et treguin el mòbil per tota la setmana i no te’l tornin el final del dia. Hi ha alumnes que necessiten el mòbil per organitzar-se el dia amb els familiars. Per alguns és imprescindible el mòbil per comunicar fets importants. No estic parlant de quedar amb els amics, sinó de comunicar-se amb els pares i organitzar-se la vida fora de l’institut. Hi ha persones que argumenten que la gent vivia perfectament sense mòbil fa uns anys i que podem sobreviure una setmana sense mòbil, però la societat actual s’ha adaptat a utilitzar mòbils, i si te’l treuen d’una manera tan imprevista, pot dificultar molt a depén de quines persones. En resum, no saps mai la situació de les persones i per tant els instituts no haurien de castigar els alumnes de maneres que poden afectar tant a ells i a totes les seves famílies.

Danielle

Camino pel carrer i veig a tota la gent amb el cap mirant avall, fent servir el mòbil. Penso que és estrany, ningú parla amb ningú, però alhora penso que de vegades jo també faig el mateix, caminar sense fixar-me en res, amb els ulls fixos en la pantalla tàctil del telèfon.
Aquesta situació no només l’he viscut jo, és una cosa que passa a qualsevol persona constantment. Però és agradable veure que això passa constantment? Crec que no, però no podem canviar el comportament ni els actes dels altres. Per al que no fa servir el mòbil, és com caminar sol pel carrer sense qui hi hagi ningú més, però per al que va parlant pel telèfon, és estar xerrant amb els amics com si estiguessin al seu costat. Per què parlar amb un desconegut, quan podem estar amb contacte de la gent que coneixem de veritat? Això és el que pensa la gent que va enganxada al mòbil pel carrer.
El mòbil ens permet tenir un ordinador de la grandària de la mà humana sempre amb nosaltres, i ho aprofitem al màxim. Si pots buscar per Internet un dubte que tens, per què esperar a arribar a casa, quan pots fer-ho mentre estàs al supermercat comprant el sopar?
Seguirem igual al llarg del temps, empitjorarà la situació amb els mòbils o començarem a saber distingir quan fer-lo servir i quan no cal? Només el temps ho sabrà, però si continuem com fins ara, arribarà un dia en què no sabrem viure sense tenir el mòbil al nostre abast, i serà llavors quan ens adonem de tot el que es pot fer si aixeques els ulls de la pantalla.

Roger

Éste año en mi instituto han prohibido sacar el móvil entre clase y clase. Pero realmente no le veo el sentido, porque a pesar de las prohibiciones los alumnos siguen usándolo.
Entiendo que mientras estés en clase no puedas usar el móvil, pero no hacerlo en el cambio de clase es una tontería. A mi opinión, parece que los profesores están buscando otro motivo para poner  faltas de disciplina a los alumnos.

Los padres y los profesores suelen culpar al móvil de nuestra falta de interés en los estudios. Pero la verdad es que tampoco tiene tanto que ver cómo piensan, porque si no quieres estudiar siempre buscarás una distracción para no hacerlo. También nos amenazan constantemente con quitárnoslo pero todos sabemos que la única razón por la cual no lo hacen, y si lo hacen nos lo regresan, es porque en realidad el móvil es una herramienta muy útil y necesaria para la vida cotidiana hoy en día.

Nunca entenderé por qué le ponen tantos peros.

Nicole

La robòtica és un concepte de domini públic. La major part de la gent té una idea del que és la robòtica, sap les seves aplicacions i el potencial que té, però no coneixen l’origen de la paraula robot, ni tenen idea de l’origen de les aplicacions útils de la robòtica com a ciència.

Un robot és una entitat virtual o mecànica artificial. A la pràctica, això és en general un sistema electromecànic que, per la seva aparença o els seus moviments, ofereix la sensació de tenir un propòsit propi. La independència creada en els seus moviments fa que les seves accions siguin la raó d’un estudi raonable i profund en l’àrea de la ciència i tecnologia.

La robòtica, com avui dia la coneixem, té els seus orígens fa milers d’anys. Des del principi dels temps, l’home ha desitjat crear vida artificial. S’ha entestat a donar vida a éssers artificials que l’acompanyin en el seu domicili, éssers que realitzin les seves tasques repetitives, tasques pesades o difícils de realitzar per un ésser humà.

Japó és actualment el país amb més inversió en investigació i desenvolupament de sistemes robòtics, convertint-se en la primera potència del món en aquest camp, molt per davant dels Estats Units. Dit això, és possible que en el futur la intel•ligència artificial superi a la humana?

Andrea

Des del 19 d’agost del 2013 estic comptant els dies que em falten per recuperar el meu mòbil. Era un mòbil que m’agradava molt, però per concentrar-me en els estudis els meus pares creien que no anava massa bé, ja que, a mi quan em posen un telèfon o un ordinador davant, tinc el problema de no ficar-me límits, i això m’ha portat a que me’l traguessin.

Durant molts mesos ho he estat passant bastant malament, ja que, passar d’un “smartphone” a un telèfon que no té ni càmera, és un canvi bastant radical. A més, la gent que me’n volta no em comprèn, segons ells sóc una espècie de extraterrestre que viu en un món incomunicada i això em fa sentir diferent. Veure que tothom té mòbils espectaculars i que poden fer de tot, quan jo el màxim que puc fer és enviar un sms és exasperant…

Porto 9 mesos sense poder enviar cap whatsapp ni connectar-me al facebook; i encara que se m’ha fet difícil, al final ho he pogut suportar i ara ja m’he acostumat a no poder parlar ni amb amics, ni amb la família quan estic llunys d’ells. Realment he pogut veure aquest món de noves tecnologies des de un punt de vista molt diferent i en part, ho agraeixo, doncs  l’experiència és enriquidora.

M’adono de les situacions tant absurdes que succeeixen al meu voltant, quan observo des de la meva perspectiva de “no connectada” com tothom està enganxat a les xarxes (sigui internet, xarxes socials, o grups de whatsapp) entre hores de classe i no connectem directament entre nosaltres. Perdem la màgia de la conversa o del conèixen’s  més profundament de forma directa, amb tot el que això representa, des del que dius fins a com ho dius.

En definitiva puc veure, perquè tinc temps de fer-ho i no està endinsada en aquesta bogeria tecnològica. Se’ns han escapat els límits i el pitjor, és que no som conscients del que passa. El més trist és que jo en sóc perquè de manera forçada he pogut adonar-me’n.

Alejandra

Fa uns quants anys que els telèfons mòbils existeixen, però no en fa tants que estan a l’abast de tothom. Des de que es van inventar fins ara, cada cop més, han estat un dels aparells que més ens ha canviat la manera de fer i sobretot ens ha facilitat la vida a l’hora de comunicar-nos amb la gent sigui d’on sigui i estigui on estigui. L’evolució és tan important que és difícil imaginar-nos la nostra vida sense un telèfon mòbil, arribant a ser, en la meva opinió, totalment imprescindible. El telèfon és tot, l’agenda, la càmera per fer fotos, el diari de la teva vida, on penjar les vivències, la consola on hi ha els jocs de moda, l´alarma per llevar-nos al matí, etc, és gairebé impossible caminar pel carrer més de cinquanta metres sense veure a ningú mirant el mòbil, pendent a l’espera d’un missatge de whatsapp o de qualsevol tipus de notificació. Sobretot la gent jove i cada cop més la gent més gran, des que ens llevem fins que anem a dormir portem el mòbil enganxat, ja sigui a la mà o a la butxaca i a l’hora d’anar a dormir procurem deixar-lo a la tauleta de nit, ben a prop nostre, perquè l’endemà el puguem agafar sense moure’ns del llit. La tecnologia informàtica, i sobretot els telèfons mòbils, com a mitjà a l´abast de tothom, ens han permès més comunicar-nos amb la gent d’una punta a l’altre del mon, contribuint en gran mesura a fer un mon més globalitzat. Tot i els avantatges, que són molts, els telèfons mòbils presenten una sèrie d’inconvenients, com per exemple, ens limita l’atenció per realitzar altres activitats, estem més pendents d’ells quan no toca, com quan hem de dedicar-nos a estudiar o com quan estem en una reunió d’amics o familiar i estem més pendent del mòbil que del que es parla … i sobretot, penso que el pitjor que té, és que fa que la gent a vegades, interpreti situacions de manera molt diferent de la que ho faria si tingués una mateixa conversa amb l’altra persona cara a cara. Evidentment si ara desapareguessin els telèfons mòbils, l’evolució de la societat faria un pas enrere perquè tot i que presenten els seus inconvenients, ens aporten uns avantatges i unes comoditats innegables, però estaria bé de tant en tant apagar-los i dedicar-nos a escoltar en directe el nostre entorn.

Eva

Bip-bip
Ya es tarde, deben ser las cuatro de la mañana. Andrea levanta el brazo buscando torpemente su móvil en la mesita de noche.Tira un par de pulseras y las llaves de casa al suelo hasta alcanzarlo. Se frota los ojos y se incorpora en la cama. Lee mas de cien mensajes de varios grupos del whats app. Tantos mensajes para no decir nada, piensa. Encuentra otro mensaje recibido a las 00.36: “Ya he llegado a casa! No te he podido decir nada porque me he quedado sin batería. Joo, supongo que estabas cansada y te has ido a dormir ya. Hoy has aguantado el ritmo del grupo como una campeona, has hecho sufrir mucho a los chicos porque te querían ganar. Estás fuerte, ¿eh? Se nota que entrenas. Voy a ir a dormir yo también, joo, no voy a dormir bien si no me cantas una nana. Mañana hablamos y recuerda que me debes algo. Duerme bien y descansa, un beso.” Ese mensaje le hace sonreír como una tonta. Los 43km de sufrimiento durante la mañana habían valido la pena solo para verlo y pasar un rato con él. Aun no se ha dado cuenta, pero ese chico le hace sentir bien y poco a poco se empiezan a coger más cariño.

Carla

Quan dic que no tinc mòbil, em refereixo als Iphones i als ‘’ordinadors de butxaca’’ en general, perquè sí que en tinc de mòbil.
El telèfon va ser un dels grans invents de la humanitat. Qui no voldria poder comunicar-se amb algú a l’altre punta del món? Amb el telèfon, això es va aconseguir, i va suposar un gran avenç en el camp de les comunicacions. Aleshores un parell de dècades després, el telèfon es va convertir en mòbil, per a major comoditat dels usuaris, i aquest es va incorporar un ordinador que permetia buscar informació, navegar per internet i tenir una petita granja de vaques en una realitat virtual. Aquí és on comença el problema. Totes aquestes aplicacions que s’anuncien tan útils, servicials o divertides no són res més que vampirs que s’alimenten del nostre preuat temps. També hi ha un altre inconvenient: la pèrdua de comunicació. Sé que pot semblar una incongruència, però els mòbils ens allunyen de la gent que tenim més a prop. Deixem de parlar per enviar missatges, deixem de llegir per jugar i deixem de treballar per veure vídeos de gats.

Ferran

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea