LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma

El pasado domingo, como ya sabréis, en el teatro “La Massa” se hacía un espectáculo para recaudar fondos con el objetivo de abaratar un poquito el viaje de fin de curso a Berlín.

Yo participaba en la función, de hecho era uno de los presentadores, por lo que me tuve que aprender un guión y ensayar todo lo posible para que saliera bien. Aunque yo no voy de viaje acepté ya que el teatro es algo que no me desagrada, la verdad es que subirme a un escenario delante de un público y decir cuatro cosas mola y todo. Ha sido una pequeña pero bonita y diferente experiencia que aun no había vivido hasta ahora. He tenido la oportunidad de ver una función de teatro por dentro, su funcionamiento y su preparación, en vez de verla sencillamente sentado en una butaca de la platea. Se puede ver el trabajo de las personas que siempre “están detrás”, esas que no se ven pero que son las más importantes, se aprecia también los nervios y la tensión de los “actores” y, por supuesto, de esos “que están atrás”. Aunque yo creo que lo mejor de todo es la alegría del final, cuando se baja el telón y todo ha salido bien dentro de lo que cabe y los conocidos espectadores te dicen que les ha gustado, sin pasar por alto esa sensación de que te quedas con ganas de más.

Por último quiero decir, a esas ciertas personas que me han dado las gracias por haber salido a actuar, que ha sido un pequeño placer para mí haber podido disfrutar de un bonito domingo en el teatro.

(Por cierto, ya me podrían haber devuelto el sombrero de paja, que ya viene el verano y me haría falta, aunque estaba lleno de polvo, todo el año sin usar.)

Saúl Lara López de Mota

Fa cosa de dues setmanes que vaig anar al teatre amb la meva família i uns amics, vam anar a veure a l’humorista Carlos Latre. Jo el coneixia de veure’l per la tele i quan la meva mare em va dir que anàvem a veure’l en directe em vaig emocionar molt perquè m’agrada molt anar al teatre. De fet, estudio interpretació a una escola de teatre musical, deu ser per això que m’agrada tant veure un escenari en acció.

Dissabte 11 de Febrer en sortir de les meves classes d’interpretació vaig tenir la sort de gaudir d’una altra estona de teatre, una mica diferent. El Coliseum de Barcelona estava tot ple, no quedava ni una sola plaça lliure per a l’espectacle “Yes we Spain is different” que protagonitzava Latre. Tot estava decorat de llums i cartells amb el patrocini de l’obra, era maquíssim. Tot i que ja havia estat moltes vegades en aquelles butaques, no havia presenciat mai un monòleg en directe.

Abans que comencés l’espectacle, asseguda a les butaques jo pensava en com estaria preparant-se l’actor tant física com psicològicament, ja que és tant difícil omplir un escenari on només actues tu. No tens el suport d’altres companys i el responsable de que el públic gaudeixi amb els teus actes, ets tan sols tu.

Un cop començat l’obra vaig al·lucinar amb la capacitat que té aquest home de fer riure a la gent. Pot arribar a imitar a la perfecció a més de 100 personatges coneguts i en cap moment se’l va veure tímid, ballava i actuava com si fos el seu pa de cada dia (segurament ho és). La manera en què omplia l’escenari, mirava al públic i sobretot quan feia riure tot el teatre, em va fascinar.

Dedicar-se a fer riure els demés ha de ser molt complicat alhora que satisfactori. Admiro moltíssim el treball de Carlos, és un exemple immillorable i té un ‘do artístic’ que el caracteritza dels altres. La funció va ser molt divertida, tot i que ja ha marxat de Barcelona, recomano a tothom que pugui que hi vagi, val molt la pena deixar-te treure un somriure de la cara per aquest gran actor.

Paula