LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui he pogut assistir a la segona sessió de l’obra PSIQUE, al Casal. Un treball d’interpretació fantàstic i una escenificació de molt mèrit. En Pau Castillo pot estar molt satisfet com a escriptor novell (que no pari!) i com a intèrpret. És una obra gens fàcil d’interpretar, per tant el repte s’ha aconseguit. Les moltes hores de treball previ han fet possible un espectacle de gairebé dues hores, amb una tensió dramàtica que els espectadors hem pogut gaudir gràcies a una presentació sorprenent.
Quan em va presentar el seu objectiu de treball de recerca (finals de juny del 2014) el primer que li vaig dir va ser: Pau, escriure no és fàcil, escriure bé encara menys, i escriure una obra de teatre és molt ambiciós, n’estàs segur? Quan ell em contestà que no tan sols volia escriure-la sinó també posar-la en escena, no pensava pas que seria possible. M’equivocava de mig a mig!
Molt bon treball d’equip. Felicitats a tots!!!
(Hi tornen el proper divendres 5. Val la pena)

Josep Maria

Fa poc més de dues setmanes vaig anar a veure una obra de teatre on el seu objectiu era transmetre als espectadors totes les situacions quotidianes on es veia reflectit el feminisme. Jo no sabia de què ens parlarien, ni com estaria enfocada.

En començar, es van presentar un grup de noies anomenades “Les invisibles” una obra pròpia de A Cavall de Forques. Aquelles noies van representar situacions quotidianes on es veu reflectit el feminisme i que alguna vegada hem viscut. Va ser interessant veure totes aquelles petites representacions i que en conjunt feien veure el món d’una altra manera.
Independentment de si em va agradar o no, crec que va ser una oportunitat per parlar de temes que normalment no tens l’oportunitat de tractar. El que em va agradar més va ser quan vam marxar del teatre, un grup de nois vam parlar sobre que ens havia semblat. La majoria érem noies, i totes estaven molt d’acord amb aquella obra. Però va ser interessant veure com els nois que hi havia, deien que s’havien sentit atacats. Ells deien que no tots els homes actuen d’aquella manera, i també tenen raó.

En conclusió, va ser una nit on a part de passar-m’ho bé vam poder parlar de molts temes que normalment no tens el costum de parlar.

Sara

Fa poc vaig acabar la meva obra teatral… no, no em refereixo a “Trivial”, m’estic referint a una obra teatral que estava escrivint des de l’estiu passat: “cruel d’ofici, d’ofici? Trobador” i estic molt content respecte al resultat!

Per primera vegada sé més o menys com se sent un pare, és el meu llibre, jo l’he creat, la història és original, no és la millor obra del món (no està al nivell de Hamlet evidentment) però l’he escrit jo! Encara no em crec que l’hagi acabat!

Bé, la història va de la aventura de l’Aríc, un jove músic que es veu obligat a unir-se a una banda de bandolers per tal de salvar el seu poble, semblava que l’Aríc anava a tenir una vida d’un sanguinari bandoler, però es troba amb en Francesc i l’Alekhem, dos bandolers que li expliquen el seu pla: mentre tots els bandolers saquegen els pobles i cometen assassinats, ells d’amagat salven persones mostrant-los el camí per fugir i que puguin continuar les seves vides. Però no tot surt com esperen.

Personalment, tot i que la història és un pel fluixa, em sento orgullós sobretot dels personatges, dos d’ells basats en mi mateix, la resta en les personalitats de gent que conec, n’hi ha pocs, però això no és dolent! Al contrari, tinc més temps per desenvolupar-los i fer-los millor! Personatges com la Llorença, la Margarida i en Sebastià, tot i estar desenvolupats, no ho estan tant com voldria, cosa que solucionaré, perquè tinc pensat escriure res menys que quatre obres d’aquesta història!

No puc descriure amb paraules com de bé em sento ara mateix! He creat un món! Sóc el progenitor de totes les coses del llibre! I, sobretot, m’he demostrat a mi mateix que quan començo una cosa puc acabar-la fins al final! Estic ple d’idees per les continuacions de l’obra i no puc esperar per començar el següent. Simplement, vull donar gràcies a tots aquells amics i amigues que em van donar una oportunitat amb el llibre en algun moment, mai podré pagar-los la gratitud que sento! Us en dec una!

Nil, el vostre ocell preferit

Cada estiu vaig a algunes colònies i cada any són d’una cosa diferent. He arribat a fer de música, teatre, cinema, d’equitació, anglès i les últimes que vaig fer l’any passat van ser de teatre musical.

Va ser una experiència increïble ja que teníem 10 dies per preparar un musical sencer : CHICAGO. Jo estava emocionada perquè era la primera vegada que preparava un musical i a més en 10 dies només. Al arribar tothom em va semblar molt amable ja que la majoria de gent ja es coneixia però em van acollir molt bé. El mateix dia vam haver de fer un càsting per que els professors ens assignessin un personatge. Jo, si sóc sincera, em veia al fons del escenari cantant de fons i omplint l’escenari. Al dia següent ens van repartir els paper i la veritat que em vaig quedar sorpresa.

El musical CHICAGO té dues protagonistes, la Velma Kelly i la Roxie Heart, per dir-ho d’alguna manera la principal és la Velma Kelly encara que la Roxie Heart també té un paper molt important. Quan van anunciar el paper de Velma Kelly i seguidament van dir el meu nom no m’ho creia, estava segura que em tocaria un paper secundari però mai hauria imaginat que pogués interpretar aquell paper.

La setmana va ser increïble i a la nit de l’estrena estava molt nerviosa però per sort tot va sortir molt bé.

Dilluns van anunciar que les preinscripcions estaven obertes i no vaig tardar un moment  a apuntar-me, el cas es que aquest any farem el musical de Hairspray! Tinc clar que faré el possible per aconseguir un paper important, com l’any passat. No serà fàcil però si l’any passat ho vaig aconseguir per què aquest any no?

Adriana

Escolto com els batecs del meu cor van cada cap més ràpids, els llums s’encenen i em provoquen una calor abrassadora, m’enlluernen, de lluny s’escolten els aplaudiments del públic i de cop s’obre el teló.

Sé que no surto fins més tard, però no puc evitar estar nerviosa. Estic als camerinos, retocant-me una vegada i una altra la roba, el pentinat i el maquillatge. Escolto els diàlegs, la música i com el públic riu. Escena rere escena l’obra va avançant, cada cop falta menys perquè surti. Tot i que ja és el meu tercer any que tinc paper, em sento com si fos la meva primera vegada. Intento distreure’m parlant amb els meus companys, però crec que ells estan més nerviosos que jo i els deixo tranquils. Gairebé sense adonar-me’n estic sobre l’escenari, veig tot el teatre ple però no sóc capaç de reconèixer gairebé ningú. Noto una sensació d’alleujament, per alguna raó estar a l’escenari em tranquil·litza.

En un tancar i obrir d’ulls veig com cau el taló davant meu, s’ha acabat l’obra. Un any més Els Pastorets de Vilassar de Dalt han sigut un èxit. La gent en surt contenta i els que em coneixen em feliciten per l’actuació. Però em falla alguna cosa, sembla que no n’hi hagi prou. Portem quasi dos mesos assajant-la i en menys de tres hores tot s’ha acabat fins a l’any que ve. Sento que tant d’esforç i sacrifici no em recompensen. M’aturo i penso en tots els assajos, en totes les bromes entre camerinos, en totes les pífies que el públic no veu i de cop i volta se’m dibuixa un somriure. Perquè el més important no és el destí, sinó el camí que agafem per arribar-hi, i aquest ha valgut molt la pena.

Gràcies companys!

Àurea

Ahir vaig quedar amb les meves amigues per anar a veure un espectacle de màgia d’en Mag Lari. Estava molt contenta de poder anar perquè sempre hem quedo al·lucinada amb els trucs que poden fer els mags.

Jo sé fer-ne uns quants, però són els típics que tothom sap fer, per això sempre que veig un mag que fa un truc em faig la pregunta de com s’ho fan i quan s’acaba em quedo molta estona pensant en com ho ha fet, em passen mil possibilitats pel cap, però mai sabré com són en realitat.

Quan vaig arribar al teatre i va començar ja es veia que anava a ser molt divertit. Va començar amb molt d’humor, i tot l’espectacle va anar així, ens estàvem rient tota l’estona. La màgia també era molt bona i em va agradar molt. Quan es va acabar, amb les meves amigues ens vam esperar a fora i va sortir ell, el Mag, i ens vam poder fer una foto amb ell i també li vaig poder demanar un autògraf, és el primer cop que en tinc de un famós.

Tot i així, va ser una tarda genial, feia molt que no anava al teatre i la veritat es que vull tornar, i aquest cop pujar jo sobre ell i poder ballar com abans feia.

Salomé

Avui, al Casal, hem tancat un projecte i una il·lusió. Fa una mica de pena pensar que ja s’ha acabat, però també necessitàvem descansar, penso. Ha estat dur fer la segona representació, cansats després del viatge, però ha valgut la pena. Us heu demostrat que l’èxit de la Massa no era casualitat, ni bona sort, sinó feina ben feta amb bons resultats assegurats. Ara que ja ha passat, us puc dir que a nosaltres també ens feia muntanya fer aquesta segona representació. No estàvem menys cansats que vosaltres i suposava més feina per a nosaltres profes que per a vosaltres. Per això era tan dur sentir allò de “no la fem!” (era una temptació tan gran!!!). Però calia sobreposar-se al cansament i pujar de nou a l’escenari per gaudir i fer gaudir de l’espectacle.
Una abraçada a tots i Moltes Felicitats per la feina feta!

Josep Maria

Just ara al final de curs és quan més hem de treballar, per dues raons: la primera perquè hem d’estudiar per intentar treure’ns el curs de sobre al juny, i no tenir que estudiar durant tot l’estiu per fer les recuperacions al setembre i arriscar-te de no aprovar i no passar de curs. I la segona es pel motiu de que ens  n’anem de viatge i hem d’aconseguir beneficis per treure’l el més barat possible. En la meva opinió aquestes dues setmanes finals de maig i la primera de juny han sigut les més pesades de tot l’any, de moment. Era el fet només de pensar que havies d’estudiar durant cada tarda ja se’m feia un infern, i a més a més hem hagut de fer treballs per recaudar diners pel viatge de final de curs.

Pel nostre viatge el que ens ha donat més diners va ser una obra de teatre celebrada al teatre La Massa que va ser tot un èxit, entre tots vam treballar molt i van ser moltes hores per preparar-ho tot i desitjar que surtís tot molt bé. A l’hora de l’actuació tots estàvem molt nerviosos per una part perquè era bastant llarga l’obra, però si algú fallava teníem un as a la màniga com per exemple si a un actor se li oblidava el seu paper teníem dues apuntadores per recordar-los els papers.

L’obra va ser tot un èxit ja que tot el teatre va omplir-se i al final de l’obra molta gent ens felicitava a tots i per nosaltres el millor de tot es que es van recaudar a prop de 2.000 euros.

Marc

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

Ja s’està acabant el segon trimestre. Aquesta setmana ha sigut molt dura: hem tingut molts exàmens i a sobre a tot això li hem de sumar les feines de l’obra de teatre que tots junts estem preparant. D’això és del que m’agradaria parlar-vos avui.

La meva feina, conjuntament amb uns quants companys més consisteix a gravar petits fragmens del dia a dia dels actors, decoradors i dissenyadors, i després unir-ho tot amb una bona música, el que ve a ser un “making off”. M’agrada moltíssim aquesta idea ja que desde fa molt de temps m’ha agradat la fotografia. I gràcies a aquest treball, ara m’estic interessant molt pel tema del vídeo també.

Crec que aquest treball és una gran oportunitat per a mi d’aprendre un munt de coses, ja que si tot segueix així, en un futur m’agradaria poder dedicar-me a això. M’agradaria poder demostrar a tots que no fa falta ser un gran expert per aconseguir grans objectius, sino que amb molta imaginació es pot aconseguir molt més del que un es pensa. Em prenc això com un repte, com un primer pas pel que podria arribar a ser quan sigui gran, i així, si algun dia ho aconsgueixo, m’agradarà mirar aquest projecte i pensar: ” Aquí és quan tot va començar…”. A més a més, crec que tinc un molt bon equip. Gent amb la que m’agrada treballar, gent amb la que m’ho passo bé, i sobretot, gent amb la que puc aconseguir que això arribi a ser molt gran, i que si sumem els punts forts de cadascú, penso que farem un treball magnífic.

Amb tot això, espero que el resultat no sigui dolent i que d’aquesta experiència en pugui treure moltíssimes coses positives que em puguin ajudar en un futur no gaire llunyà.

Arnau