LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria

Camino amb la ment a un altre lloc. Observo com els meus peus avancen amb un pas lent, sense pressa. Primer la dreta, després l’esquerra, un altre cop la dreta i un altre cop l’esquerra. I així, amb la tranquil·la brisa marina, camino amb la mirada perduda a la gran immensitat blava d’un mar on realment podria dir que sóc lliure.

Em trec les sabates i els mitjons. M’arremango els pantalons i trepitjo la freda sorra il·luminada per l’ataronjada posta de sol. Els petits granets em fan pessigolles als dits i alhora em donen una estranya sensació de plaer. M’apropo a la part humida on les ones van i tornen, on l’aigua em crida, on acaba el món i on comença el meu somni.

Decideixo no mirar enrere. No em serviria de res. Únicament aconseguiria omplir amb petites gotes un gran mar on d’aigua no en falta pas. Així que continuo el meu camí, continuo els meus últims passos. Faig un últim sospir i poso el peu a l’aigua freda. El sol s’acomiada de mi i l’últim raig m’il·lumina per última vegada el rostre.

Recordo tants moments, recordo tants somnis que mai arribaré a complir… Penso i penso i no trobo el moment. Sé que és la millor decisió, que no puc fer-hi res. Ja no puc evitar de creure que la meva estada en l’hotel de tres estrelles, un hotel que li diuen “Vida”, s’ha acabat. I així, començo a caminar fins que l’aigua m’arriba al coll. No entenc ben bé per quin motiu ho faig però, agafo aire. L’última imatge que em ve el cap és…

Van trobar aquest full tot xop a la platja de Premià, ja només calia reflexionar.

Pau

Acabo de veure un vídeo que m’ha deixat del tot astorada. Una noia, l’Amanda Todd, de Canadà, es va suïcidar el dia 10 d’octubre d’aquest any. Me’l va passar la parella del meu pare ara fa una setmana, però m’havia fet mandra mirar-ho i ara me’n penedeixo. El vídeo està fet per l’Amanda, que té 15 anys, i explica la seva història amb trossos de fulls. Hi ha molta més gent que ha fet saber la seva història pel Youtube, amb aquesta tècnica, però just aquest és el que he vist avui i del que vull parlar.

No coneixia a l’Amanda, i possiblement ningú dels meus amics tampoc. Potser no era la millor persona del món, potser no m’hagués caigut bé o per contra haguéssim sigut molt bones amigues, però no crec que ningú que la conegués hagués pensat que això acabaria d’aquesta forma. No puc evitar pensar que si les persones que la jutjaven, la criticaven, li feien bullying i li deien barbaritats haguessin pogut saber que es suïcidaria, o la història que tenia, no haguessin actuat d’aquesta manera. No pot ser que desitgessin la mort d’aquesta noia realment, perquè mai van pensar que podria passar realment. Recomano que es vegi el vídeo, ja que fa pensar, fa que inevitablement comparis els teus problemes amb els de la noia i et deixa amb la sensació de que s’ha de seguir endavant tot i les dificultats de la vida.

Valentina