LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-Miki ?

– Si! (Vaig respondre)

-Dissabte a les 10.30 a Barcelona, tinc una sorpresa per tu! (Em va dir el meu tiet)

– D’ acord, dons allà estaré.

Em vaig aixecar a les nou i mitja, seguidament vaig agafar el tren, i al cap de tres quarts d’hora vaig arribar a Barcelona. Vam agafar el cotxe, direcció Lleida amb el meu tiet, ens esperaven a la “Dolceta” un restaurant de primera categoria de la qual la seva especialitat eren els cargols, un dels menjars que m’agrada més.

Un dinar esplèndid amb una atenció al client excepcional, i uns cargols per llepar-se’ls dits.

Jo desprès de dinar encara esperava una sorpresa. Amb aquestes que de cop et trobes al aeròdrom de Lleida i jo no tenia idea que un amic del meu tiet tingues una avioneta, encara no m’ho creia, però sí, vam volar per sobre Lleida. Un espectacle: va ser una experiència molt gran. Va haver-hi un moment que me’l va deixar portar i és una sensació que et deixa al·lucinat, difícil d’explicar. S’ha de viure per explicar-ho.

Miki

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.

“Hola, me llamo Claudia, estoy en Moranbah contigo y voy a ir al mismo curso que tu en la escuela.” Ese mensaje me sorprendió en la escala de Singapur de camino a Australia. Otra española en Australia era normal, pero ¿en el mismo pueblo? ¡¿Y de la misma edad?! Pensé que eso no sería bueno para mí, ya que era mi experiencia para estar sola en medio de otra cultura, de otro mundo… me equivoqué.

Ya el primer día me enseñaste cómo funcionaba todo, me lo contaste todo, hablamos de todo, como si nos conociéramos de toda la vida… Juntas del primer al último día, combatiendo el aburrimiento de esos días en los que no había nada que hacer, encontrando algo, aunque fuera la mas mínima chorrada, para conseguirlo. Luego viajamos, un poquito. Fue divertido, cómo no. ¿Quién se aburriría contigo? Y me di cuenta de que no podría haber sido más afortunada. ¿Somos afortunados por conseguir lo que queremos, o por conseguir que la vida nos sorprenda día a día con cosas que no sabíamos ni siquiera que nos gustarían?

Yo conociéndote a ti no solo conseguí una amiga de por vida, sino una hermana, una gemela. Felicidades Claudia, pásalo genial en tu 16 aniversario. Espero volver a verte pronto.

Ainara

Bé, m’agradaria dedicar aquest escrit a una persona que fa 6 mesos que no veig exactament a l’Ainara Odriozola.
Per temes d’estudis se’n va anar 6 mesos a estudiar a fora, al principi et fa molta il·lusió i te’n alegres moltíssim per ella però de mica en mica notes que a la teva vida li falta alguna cosa que no està plena…
Durant tot aquest temps ens hem estat comunicant via Facebook o skype hem estat parlant de com és la vida a Austràlia i de com es aquí, de l’hora que és aquí i l’hora que és allà, el temps, els amics, els problemes, les alegries etc…
Avui semblava ser un dia normal bàsicament com un divendres qualsevol en el qual entràvem a les 8.30 a l’institut i sortíem a les 13:00 amb l’examen d’última hora de castellà i l’hora del pati estudiant… però quan ha sonat el timbre d’última hora al baixar les ultimes escales abans d’arribar al pati l’he vist! Estava allà! Havia tornat! Han sigut moltíssimes emocions moltes llàgrimes, abraços, petons… ha sigut un dels meus millors dies.
I és que quan una amiga s’en va, ni que sigui per poc temps, si és una amiga vertadera sempre la trobaràs a faltar…!

Ariadna Gelambí

Bé, avui he estat amb unes amigues i, parlant parlant, deien dels pírcings i els tatuatges i tots aquests temes… Després de parlar molt i molt, he dit que a mi m’agradaria fer-me un pírcing i un tatuatge molt petitó al peu. Totes s’han posat a riure perquè saben que la meva mare esta en contra de tot això: ella pensa que foradar-se el cos i pintar-se’l no té molt de sentit, ja que si te’l forades després et queden marques i si te’l tatues és per sempre i no te’n podràs penedir mai. Al cap de molt de rato he decidit posar-me un brillantet al nas i arribar casa amb el brillantet per a veure què diria la meva mare. Jo pensava que es posaria a cridar i que diria que me’l treies, però m’ha dit: -Doncs et queda bé, potser quant acabis el tractament de la cara te’l podries fer-. Se m’ha quedat una cara de sorpresa i felicitat i aquí estic escrivint-ho ja que porto molts anys donant-los la tabarra perquè em deixin fer un pírcing i un tatuatge. De mica en mica s’omple la pica com diu el refrany, primer el pírcing i, qui sap, potser d’aquí un temps el tatuatge.

Ariadna