LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

El 18 de febrer va ser el meu aniversari i aquell mateix dia ja vaig rebre uns quants regals. Al mig dia un cop vaig tornat de l’institut va venir ma germana corrents a felicitar-me molt alegrement i em va dir que el seu regal me’l donaria el cap de setmana, que en aquell moment no el tenia i que seria molt gran. Estava a dimarts i m’havia d’esperar fins dissabte.

Divendres vaig quedar amb els amics a casa meva per jugar una estona tots junts que feia molt temps que no quedàvem. A les 7 casualment tots tenien alguna cosa a fer… Un bàsquet, l’altre havia de netejar, l’altre tenia classes d’informàtica… A les set tots ja eren fora i com no tenia res a fer vaig posar-me a llegir. Al poc rato va venir ma germana a l’habitació, no podia esperar més, havia de fer-me entrega del regal que estava molt nerviosa perquè el veies. Jo no m’esperava cap sorpresa. Vam agafar el cotxe i ens vam dirigir on estava guardat el regal que segons ma germana era molt gran i a casa no l’hauria pogut guardar. Jo pensava què podia ser això tan gran però se m’acudia res. Un cop aparcat el cotxe vam anar cap a la casa on estava guardat el regal, em va donar la clau a mi perquè obris la porta que ella “estava” amb el mòbil. Vaig obrir i hem vaig trobar allà tots els meus amics! No sabia què dir ni què fer. Ma germana em va demanar que no fes gaire rebombori, allà teniem sopar per tots i postres. Érem deu persones i entre tots em van fer tres perfectes regals. Van regalar-me tres samarretes, una de futbol personalitzada amb el meu nick  “RICKI” i dos samarretes de vestir molt guapes per cert.

Aprofito aquest text per agrair a ma germana per fer-me aquest regal que és millor que qualsevol altre regal material i als amics per venir-hi (Montse, Aina, Sara, Lluís, Oscar, Narcís, Marc, Ferran i Marcel) i acabar d’alegrar-me aquell divendres tan perfecte. Moltes gràcies.

Ricki

Tot va començar el dia 21 de desembre, havia quedat amb la Maria, en Marc i en Marcel per anar al cinema a veure El Hobbit. Vam arribar a Mataro Park, vam comprar les llepolies com sempre fem i ens vam dirigir al cinema per veure la pel·lícula. Al sortir tots contents, ja que ens havia agradat,  vam anar a sopar alguna cosa allà mateix. Un cop acabats de sopar ens vam dirigir als recreatius per divertir-nos una estona i em va cridar l’atenció una màquina anomenada “stacker”. Aquesta màquina consisteix en introduir una moneda d’1€ i començar a jugar, es tracta de fer una columna en vertical sense desviar-te; comences amb 3 quadrats de base i acabes amb un. Vaig treure quatre euros de la butxaca, per així posar-me un límit, ja que a aquestes màquines t’acabes enganxant i vas posant monedes sense adonar-te´n .  Al meu tercer intent vaig aconseguir arribar a dalt de tot i em va tocar el premi, a la màquina que jo jugava el premi és un televisor 3d, Smart Tv i 42”. En el moment que ho vaig completar la màquina va començar a fer un soroll molt elevat, el cor s’em va posar a mil i no em creia el que acabava de passar. Ho havia aconseguit! Al moment vam trucar a la mare d’en Marc perquè ens vingués a recollir, un cop arribà va firmar un paper i al moment ens van fer entrega del televisor. Gegant! El vam agafar com vam poder i  cap al cotxe per portar-lo cap a casa.

Allà començava la part més difícil; introduir-la dins del cotxe. No hi cabia enlloc així que ens el vam haver de col·locar sobre nostre. Molt incomodes però al final vam aconseguir arribar. Allà m’esperaven els meus pares molt contents. El vaig pujar fins a casa i allà es va quedar, i aquí segueix tres setmanes després, ja que ara tenim un altre problema, no sabem on col·locar-la, es massa gran per la meva habitació i ja estem pensant com fer-ho per instal·lar-lo el més aviat possible. Aquell va ser un dia inoblidable, i la feina que vaig tenir per dormir!

Ricard

Avui com qualsevol altre dia m’ha sonat el despertador a les set en punt. Com sempre, he obert el llum amb un gest mecànic que faig cada matí, i m’he tornat a estirar al llit fent el mandra mitja hora. Quan finalment he decidit aixecar-me, he obert l’armari i mig adormida i repenjant el cap sobre una de les portes, he trigat uns deu minuts per escollir la roba que em posaria. Un cop ja estava vestida he anat al lavabo i com sempre, he agafat la tovallola i m’he rentat la cara, però avui tenia alguna cosa al front diferent. He començat observar-lo i a obrir tots els llums possibles per veure-hi amb precisió fins que he vist que tenia un bony petit vermell marronós que em feia mal. He estat una estona pensant amb què podia haver-me donat el cop, però no se m’ha acudit res. He intentat fer memòria però només recordo estar ahir a la nit posant bé la manta de color blau sobre els edredons gruixuts de color groc, i posar-me a dormir. Com que anava malament de temps, he baixat a esmorzar sense donar-hi gaire importància. He començat a preparar els meus cereals preferits i quan ja estava començant a menjar, ha baixat la meva germana. Hem estat uns cinc minuts en silenci davant del bol i menjant de pressa ja que quedaven deu minuts perquè sonés el timbre. Al cap d’una estona m’ha dit: “Ahir et vas donar un cop?” i jo me l’he quedat mirant i ha dit: “Es que ahir a la nit estava dormint i es va sentir un soroll molt fort contra la paret i em vaig despertar”.

Després que m’expliques això vaig lligar caps, i quan vaig pujar a dalt per rentar-me les dents vaig anar a mirar si hi havia algun senyal a la paret, ja que si hi dónes algun cop ja queda marcat, i efectivament, hi era. La veritat es que em vaig treure un gran pes de sobre, aquest bony em tenia molt encuriosida, però com pot ser que donant-me un cop tan fort i suposadament dolorós, hagués pogut continuar dormint tan tranquil·lament enlloc de despertar-me?

Anna

Què hi ha després de la mort? La veritat: no ho sé. Ningú ha sobreviscut per explicar-ho, és obvi, així que cadascú és lliure d’inventar la seva pròpia història.

Molts cops penso que tot el que estic vivint forma part d’un somni del qual despertaré quan la mort hi posi punt i a part. Dic punt i apart perquè després d’aquest llarg somni espero començar el que és la vida de veritat. Penso que tot això només és una mena “d’entrenament” que té com a objectiu preparar-nos pel que ens espera. D’aquesta manera podrem corregir tot allò que ha passat i no ens ha agradat, començar de zero i tenir una segona oportunitat per fer les coses ben fetes.
Sé que tot això és una mica absurd, però com he dit, tothom és lliure d’inventar la seva pròpia història sobre el que ens depararà després d’aquesta vida. És dificil de creure en un més enllà, és massa surrealista. Però us imagineu que existeix? Tinc la inquietut i la impaciència de conèixer moltes respostes sobre aquest tema, però això significaria que primer hauria de passar per la mort -cosa que no em fa gaire gràcia-. Llàstima que no hi hagi ningú per explicar-ho! No m’agraden les preguntes sense resposta…

El que s’ha de fer ara és continuar amb les nostres vides, deixar que el temps passi al seu ritme i esperar la nostra hora. Qui sap, pot acabar passant el que un menys s’espera…

Marta

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia