LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest és el missatge que m’agradaria transmetre a molta gent que conec que rarament somriu tot i tenir un gran sentit de l’humor. Sembla que han malentès l’art del somriure: no s’ha de somriure només quan et fan un acudit o quan t’ho passes bé, a vegades un somriure significa molt més del que podem assimilar.

Sóc una persona la qual adora somriure i adoro veure somriures, un somriure a la cara d’algú que parla amb tu sense una raó lògica és, de vegades, una de les millors coses que m’han passat. Et dona confiança en aquella persona i et dona lligams més forts , perquè tens la sensació que d’alguna manera la fas més feliç, la qual cosa et fa feliç a tu, i la teva felicitat ajuda a la seva i tot plegat acaba siguen un dels cercles viciosos més dolços i fantàstics que hi ha.

No cal oblidar que un somriure no sempre representa felicitat, de vegades pots veure somriures que expressen que alguna cosa no va del tot bé, altres que expressen vergonya, altres que expressen orgull, i tots són bons, perquè una persona somrient tot i tenir un moment difícil la transforma als teus ulls ( o als meus com a mínim) en una persona realment forta, que somriu per no preocupar-te, perquè li caus bé i, tot i ser evident que passa alguna cosa, tu valores aquest gest perquè ho mereix, perquè ho intenta.

Una persona que somriu molt és una persona que em desperta confiança, amistat, simpatia i força interior, i com més persones tinguem somrient més possibilitats hi ha que tinguem un espai més confortable. Per això vull enviar aquest missatge a les persones que somriuen poc: somriu punyeta! No és tant difícil!

Nil, el vostre ocell (rialler) preferit.

S’emportà a la persona més riallera i extravertida que mai havia conegut, després d’haver lluitat durant eterns mesos de patiment entre la vida i la mort.

El vaig arribar a veure l’estiu passat, estava força recuperat, els metges li van dir que se n’havia sortit, encara en el seu rostre podies veure tot el que havia patit i en els seus ulls una esperança plena de vida. Mai oblidaré quan ell i la seva dona, dins el cotxe, ens deien adéu, marxaven somrients cap a casa seva, Madrid, feliços per haver guanyat la primera batalla. Després d’aquell dia jo estava molt contenta, ja que l’havia vist somrient com sempre, com era ell, potser una mica dèbil físicament però amb l’ànima plena de força. Jo era conscient que no el tornaria a veure fins a l’hivern, amb sort.

Un dels dies més durs de la meva vida va ser quan una cosina de la meva mare, que viu a Madrid, va trucar a casa. Alguna cosa no anava bé, la meva mare de seguida es va posar en contacte amb els familiars de Madrid. Tot va ser molt ràpid, i em va costar assimilar-ho, de fet, no volia fer-ho.

Havia empitjorat, molt. Era hivern, només feia tres mesos quan vaig tenir el plaer de veure’l, d’abraçar-lo. Però ara el pronòstic dels metges era que amb sort arribaria a l’any nou i poc més… com pot ser? Com pot ser la vida tan cruel? Va ser molt dur, no sabia a qui demanar les explicacions, eren massa preguntes sense resposta.

No em van deixar anar a veure’l a l’hospital, em van dir que estava molt malament i que quedaria afectada, que no em tocava. Els meus tiets i la meva mare hi van anar, el més aviat possible, ja que era qüestió de dies que el seu cos aguantés.

Em van dir que seguia fent les bromes típiques d’ell, que del cap seguia sent el de sempre, això em va agradar, fins i tot, es sorprenia amb les visites que estava tenint últimament, no era realment conscient de que s’estava morint, ningú li va dir que el càncer estava podent amb ell.

Va aguantar més del que els metges tenien previst, va ser fort, valent, es pot dir que no es va rendir fins al final.

I ara, cada cop que el recordo, em cauen llàgrimes, sí, però sempre van acompanyades d’un somriure com els que ell em regalava.

Laura