LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquests dies he tingut angines. Durant la nit, com que tenia febre, somiava coses estranyes. Dimarts, per exemple, havia somiat que estava a una illa i que volava amb un drac i jo somio coses rares, però no tant. Durant el dia també delirava una mica i a l’hora de dinar no vaig parar d’explicar acudits estúpids.

Aquell dia tenia poca febre, i normalment quan en tinc tampoc deliro d’aquesta manera. Va ser divertit perquè tot i que jo me’n reia de les bajanades que deia, no podia parar de dir-ne. També estava més contenta que de costum tot i el mal de cap que encara arrossegava.
Espero tornar a estar així el pròxim cop que estigui malalta, perquè almenys riuré una mica i em sentiré millor.

Júlia

Sento com la sorra em fa pessigolles als peus i com la suau brisa marina m’aparta els cabells de la cara. Miro al cel, és blau i clar, sense cap núvol, només veig brillar aquella gran estrella que desprèn tant de calor. L’aigua del mar em refresca i m’oblido així de la xafogor d’aquest dia d’estiu. Tanco els ulls. Escolto la cançó que està sonant al meu Ipod i penso en el gran estiu que estic vivint, sense parar quieta amb els amics.

De sobte, la brisa es converteix en un aire gèlid, i un calfred em recorre tot el cos. M’he tornat a deixar la finestra oberta i no és estiu, estem a novembre. Només estava somiant desperta. Tan de bo hagués estat cert… Enfonso els colzes a la taula i em torno a concentrar en la revolució industrial. Se’m fa eterna, m’estic adormint. Em consola pensar que ja queda menys per les vacances de Nadal.

Andrea

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia

Cada matí em llevo, i cada matí em faig la mateixa pregunta: Com hagués sigut?. Com hagués sigut si tota la meva família visqués a prop d’on visc jo? Que els meus pares es barallessin sobre amb quina família passar la nit de Nadal i amb quina cap d’any o reis; que per celebrar el meu aniversari ens ajuntéssim tots i ens ho passéssim genial! …

Somniar despert és fàcil, i gratis, però no serveix de gaire, doncs la vida real no és la única que tenim. Quantes de petites somiaven en ser princeses i tenir el seu príncep blau? Jo, m’imaginava, almenys, que tota la meva família vivia al mateix país. En realitat, tota la família per part de ma mare, viu a Holanda. A excepció de la meva tieta que viu a França, i no sé com s’ho fa perquè no té família allà.

Cada dos anys vaig a Holanda. I quan estic allà, em sento com a casa, però alhora trobo a faltar el que durant molt de temps sempre considero la meva única casa. És possible mantenir dues vides? Dues identitats? Jo tinc passaport holandès i DNI espanyol. Però si haig de viatjar a algun lloc, quina nacionalitat agafo? A l’aeroport dic que sóc holandesa o que sóc espanyola? Masses preguntes.

Fa poc el meu cosí és va treure la carrera de psicologia i la d’arquitectura, i jo no hi era per felicitar-lo. Quan a la meva àvia li van detectar càncer i la van operar, tampoc hi era per donar-li suport. I tampoc hi era quan la meva besàvia va morir, ni per estar amb els meus cosins en moments importants, i veure créixer el meu cosí més petit –que ara és igual d’alt que el meu germà tot i que es porten més de 3 anys -. Sempre que els visito i veig la quantitat de coses que m’he perdut, que no conec de les seves vides… Ara som com estranys, i quants més anys van passant, aquest sentiment és més gran.

Fa dos anys vaig creure haver trobat la solució, doncs volia anar-me’n a estudiar allà. Però perquè? Podré tornar a sentir-me bé amb ells? O sacrificant-me així l’únic que aconseguiré serà perdre també la bona relació que tinc amb la meva família d’Espanya?

Però saps que? M’agrada tenir part d’holandesa i part d’espanyola, doncs m’ha donat més cultura i sé un idioma més. A la vida sempre hi ha coses que es podrien millorar, però lo maco es poder sobrepassar els obstacles i seguir endavant.

Kim