LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc dins un somni, un dels bons, un d’aquells que la felicitat t’acompanya al llarg d’aquella nit. Quan em desperto a mitjanit i miro el despertador pensant que m’he adormit en un dia de competències bàsiques. És just quan m’omplo de felicitat en veure que encara em queden 3 hores per seguir dormint i somiant a gust. En aquell instant sóc per uns segons la persona més feliç del món. Ja que la felicitat és això, petits bocins que es mostren de tant en tant a la nostra vida.

Si es presentés a cada hora del dia, tindria la felicitat el mateix concepte? Crec que no seria valorada i estimada de la forma que ho fem actualment.

Per això mateix m’agrada pensar que la felicitat no és permanent, perquè així fa que estimem el que som i no el que tenim.

En tancar els ulls, vaig imaginar-me que estava conduint un cotxe de tan sols dues places i que l’estrenava avui. Em trobava just acabant de sortir del garatge i no sabia pas cap on em dirigia; però, tot i així, vaig seguir conduint.

Passant per davant d’una parada d’autobús, que es trobava prop d’allà on vivia, vaig fixar-me que hi havia dues persones esperant… La primera era una àvia molt malalta i calia portar-la a l’hospital urgentment. La segona persona era un amic meu. Ai no! Vaig fixar bé la mirada en ell i vaig caure en què era el meu millor amic, i que arribava tard a la feina.

Passava el temps i l’autobús no hi arribava. Mentrestant els observava, vaig preguntar-me: “Com podria ajudar-los?”

Vaig pensar en dues opcions: portar a l’àvia a l’hospital o portar al meu amic a la feina. Però cap de les dues opcions solucionava ambdós problemes. Finalment, vaig decidir que la millor opció era deixar-li el cotxe al meu millor amic i que ell mateix portés a l’àvia a l’hospital, així els dos arribarien a temps allà on hi havien d’anar.

Tinc una germana petita que es diu Alícia, té nou anys i va a quart de primària. És molt entremaliada i juganera, però tot i així, és la germana més divertida, graciosa, dolça i carinyosa que hi pot haver.

Ens barallem molt sovint i discutim per qualsevol cosa, em fa molta ràbia, sigui pel que sigui sempre vol tenir la raó. Em treu de polleguera, a vegades em posa tant nerviosa que em vénen ganes de tirar-la per un precipici, però com a germana gran que sóc, he de saber controlar-la.

Una vegada vaig tenir un mal son molt desagradable, vaig somiar que em despertava a casa i anava a la habitació de l’Alícia, i enlloc d’ella hi havia un nen petit amb el cabell rinxolat i ros, jo només repetia
– Tu no ets l’Alicia, on està? Qui ets?- i el nen em deia-
– Anna, què dius? Sóc el teu germà petit, l’Òscar!-

Aleshores jo anava molt amoïnada i confosa a la habitació dels meus pares preguntant sense parar per l’Alícia. Ells em miraven com si estigués boja i em deien que aquí no hi havia cap Alícia i que el meu únic germà era l’Òscar. Jo no parava d’insistir.
-L’Alícia, la meva germana petita, la vostra filla!
I ells seguien mirant-me malament i dient-me que no digués bestieses. Finalment sortia de casa corrent i plorant, buscant-la.

Quan em vaig despertar del malson, tenia els ulls vidriosos, era un somni molt real, vaig baixar a l’ habitació de l’Alícia a fer-li petons i a abraçar-la. Em vaig adonar que encara que tinguem les nostres discussions, me l’estimo més que a ningú en aquest món i que no sé què faría sense ella.

Anna

Per alguna raó que no puc recordar estic enfilada a una escala horitzontal, miro a terra i el veig ple de punxes esmolades, si caic, ho tinc clar… Segueixo endavant amb totes les meves forces, però els barrots no s’acaben mai. Les mans em comencen a relliscar i cada cop el meu cos pesa més. Vull fer un últim esforç però la mà dreta em falla i l’esquerra em rellisca, caic d’esquena a terra i noto com se’m claven les punxes al cos. El cor em fa una punxada molt forta, com un crit d’ajuda, i les pulsacions cada cop em van més a poc a poc. Sento un compte enrere i sé que és el cor que fa els últims batecs. Deu, nou, vuit, set… Cada cop escolto menys pulsacions… Sis, cinc, quatre… De sobte el cor se m’accelera i comença anar a cent per hora. Abans que s’acabi el compte enrere em desperto. Estic al llit, paralitzada, el cor em batega tan ràpid que no cal que em posi la mà al pit per escoltar-lo. Tot ha sigut un somni. Tanco els ulls i aconsegueixo, al cap d’una estona, adormir-me de nou.

No és la primera vegada que els meus somnis arriben a ser tan reals; de petita ja tenia somnis semblants on, per exemple, queia d’un precipici, però just abans de caure a terra em despertava; ara, em desperto després de caure. Quan creixem, els nostres somnis creixen amb nosaltres? Però el més sorprenent és pensar que tot ho crea el nostre cervell, és curiós i inquietant alhora. Fins a quin punt desconeixem o ignorem el potencial del nostre cervell?

Àurea

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada de panxa enlaire, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor es comencen a accelerar, per més que ho intento els senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. Intento calmar-me, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquil·litzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de brollar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i m’espabilo tant com puc.

Marta

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

Edison , va somniar amb crear grans invents, avui , aquest somni és la realitat que il.lumina la humanitat .

Rodolfo Neri Vela , va somniar de nen viatjar a l’espai, es va elevar  fins allà on els més somiadors s’atreveixen .

Verne va dir: “Qui serà en un futur no llunyà, el Cristobal descobridor d’algun planeta?

I potser aquest somni pugui veure’s cristal·litzat per algun de nosaltres o dels nostres fills.

Felix Baumgartner va somiar en superar els límits humans i superar-se ha si mateix, demostrar que els humans no tenim límits i que sempre estarem aconseguint èxits. Va executar un salt de 36.600 metres des d’una càpsula suspesa d’un globus estratosfèric inflat amb heli i de parets de tot just 0,02 mm de gruix.

Somiar no és per la gent que no viu la vida, somiar és posar-te reptes per aconseguir o superer els teus límits.

Pau

Tots alguna vegada hem somiat desperts amb aquell desig que tenim ganes de fer realitat, però que quasi sempre està més lluny del que podem arribar a aspirar. Parlo d’aquell somni que tots tenim guardat en un racó del cap per un dia poder-lo fer realitat. Tothom voluntàriament o involuntàriament pensa a fer realitat el seu somni, sigui quin sigui.

Però tots estan molt lluny del nostre present, de la realitat, i però això són somnis. Són inalienables i per molt que ens posem de puntetes, no arribem ni a tocar-los amb les puntes dels dits. Però el que no podem fer, és quedar-nos de mans creuades esperant que la vida passi davant dels nostres ulls i penedir-nos de ni tan sols haver intentat fer-los realitat. A vegades, tot es posa a favor, i per alguna raó, acabes vivint-los. Llavors, deixen de ser somnis per fer-se realitat i passa a formar part del teu present.

Jo personalment tinc molts somnis. Sóc d’aquelles persones que no pot evitar que el cap se me’n vagi sovint als núvols i s’hi quedi una estona. Somio constantment desperta. Entre altres somnis, m’agradaria dedicar-me al que realment m’agrada, que és l’esport i que pogués guanyar-m’hi la vida. Però sé que jugo amb desavantatge perquè són noia i això fa que només sigui un somni. També m’agradaria viure durant un temps en algun lloc remot del món o practicar esports de risc. Però el que realment anhelo, el somni que més desitjo fer realitat és viatjar. Fer la volta al món en vaixell, vorejar les costes dels cinc continents i veure món, tastar menjars, conèixer cultures i viure altres tradicions totalment diferents a les nostres.

Jo personalment, no tinc ni idea de com fer realitat els meus somnis, però per aquest petit detall no penso deixar de somiar.

Àurea

Alguna vegada us heu despertat a mitjanit amb la sensació que no t’ha sonat l’alarma i estàs fent tard per anar a l’institut? Per exemple, ahir a la nit em vaig abrigar, em vaig posar al llit i de seguida vaig entrar en calor mentre repassava mentalment els problemes que havia tingut aquell dia i intentar trobar-los una solució, i recordar la sèrie que havia vist mentre sopava, ja que havia estat molt interessant i intensa. Vaig estar un quart d’hora fent voltes pel llit per trobar la posició més còmode. Finalment vaig adormir-me, però al cap d’una estona notava com una veu dintre meu em deia que em despertés perquè potser no havia sonat l’alarma i arribaria tard a l’institut; i així ho vaig fer, vaig agafar el mòbil que estava al terra i vaig mirar l’hora: era la 1:30 del matí. Vaig tornar-me a dormir i al cap d’unes hores em va passar el mateix, i així com dues vegades més, fins que en un moment d’aquests que em vaig aixecar vaig mirar el mòbil i eren les 7:30 del matí. Em vaig despertar a corre cuita, havia de dutxar-me i esmorzar, només tenia mitja hora! Però amb les presses ho vaig aconseguir, i em sentia més desperta que altres dies. No ho sé si és perquè quan em desperto sense alarma em sento millor, o perquè havia anat a dormir aviat. Potser tenia inquietuds que no em deixaven dormir tranquil·la o la alta temperatura del meu llit, per això no vaig dormir plàcidament durant tota la nit. El món dels somnis i les hores que dormim, està inexplorat. Tothom sap quan se’n va a dormir i quan es desperta, però no sabem què passa durant la nit. De vegades te’n recordes del que has somniat, a vegades creus que no has somniat res… però hi ha hores, minuts i segons que queden en l’aire que ningú li dóna importància, i queden a l’oblit, com si no existissin.

Marta

El món dels somnis, és inacabable. No estic aquí per parlar-vos dels meus somnis i desitjos, sinó que dels somnis als que em refereixo són aquells que tenim a la nit, quan dormim. Bé, si estàs dormint i és de dia també pots somiar, que quedi clar, no sempre ha de ser de nit, ho he dit així perquè quedava millor.

Hi ha dos, o potser tres, tipus de somnis: els “bons”, els malsons, i els eròtics (que normalment són bons). Dels “bons” gairebé mai ens en recordem. Els malsons, en canvi, perduren en la nostra ment per sempre (o quasi sempre), fins i tot sé amb la total seguretat que cada un de vosaltres recordarà, com a mínim, un malson que va tenir quan era petit. És lògic, per això, que ens en recordem, ja que al ser petits ens sobtaria molt. Ara, quan tinc malsons, molts cops els intento “modificar” perquè surtin bé, ja que sovint sóc conscient de que estic dormint; si no ho aconsegueixo, em desperto i torno a tancar els ulls amb l’esperança de canviar de somni.

Al despertar-me, de vegades me’n adono que molts dels meus somnis són del tot il·lògics. Això no em sorprèn tan com el fet de que quan ho estava somiant donava absolutament per suposat que allò era el més normal del món mundial. De vegades em passen coses molt estranyes i no sé si a vosaltres també, per això he decidit posar-vos-en un exemple i així sabreu a què em refereixo: No us ha passat mai que de sobte us desperteu com si estiguéssiu caient? I, oi que, després d’obrir els ulls i comprovar que estàs damunt el matalàs, mires a banda i banda per si algú t’ha vist? Oi que et sents ximple? És que a mi em passa. Si mai heu viscut aquesta experiència, no em prengueu per boja, si us plau.

Sabent-me molt de greu deixarem de banda el tema dels somnis eròtics.

Maria