LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

La meva mare és professora d’infantil des de fa uns quants anys i aquest curs li ha tocat P-3. Com molts de vosaltres sabreu, en aquestes edats, la classe ha de tenir un nom, és a dir, es pot ser l’aula dels cavalls, la de les girafes, la dels conills, etc. El cas és que els nens de la meva mare van escollir les gallines, ja que només podien ser animals de granja. Un cop triat l’animal cal comprar la mascota, aleshores, una companya de la meva mare va passar el dia en una fira i es va presentar a casa amb un peluix d’una gallina, tal i com jo m’imaginava, i amb dos pollets. La veritat és que allò no m’ho esperava i per experiència sabia que cuidar dels pollets resultaria bastant difícil. Estaven un enganxat al costat de l’altre i morts de por. La meva mare em va explicar que els petits es quedarien durant la setmana a l’escola i el cap de setmana els portaria a casa.

A partir d’aquí vaig estar analitzant la situació durant uns minuts. A aquells dos pobres pollets els havien separat de la mare i dels germans als pocs dies de sortir de l’ou, a penes sabien caminar i, el pitjor de tot, és que desconeixien el que els esperava, estaven en un món inexplorat. Com es deurien sentir en aquell moment? Sincerament a mi em van fer molta pena, simplement perquè, en el hipotètic cas de que a mi em fessin el mateix, em sentiria més perduda que mai i tindria por, molta por. Tot i que, evidentment, els pollets no tenen la mateixa mentalitat que els humans, crec que ells se senten igual d’incòmodes amb aquesta situació i per tant, intentaré cuidar-los el màxim de bé que pugui i acabaré aconseguint que es trobin a gust en el seu nou món.

Marina

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

Me encuentro sentada en mi habitación , rodeada de cuatro paredes , en compañía de mi amiga la soledad , que aunque no sea visible siempre está conmigo , en esos momentos en los cuales necesito de una compañía o de solo una palabra de aliento . Ella me hace pensar y darme cuenta que en realidad no soy más que yo.
Entonces puedo afirmar que “El amor y la amistad no caben en una billetera”, es decir por mucho que quieras tener las fácilmente, hay que buscar y luchar para conseguir el objetivo.
Y la soledad me permite reflexionar sobre las alternativas que puedo utilizar para llegar a la meta. Natalia.