LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Coses tan necessàries com tenir menjar, dormir sota un sostre, tenir una família a prop ens donen la llibertat i la dignitat com a persones. Però no tothom té la sort de poder gaudir d’aquestes satisfaccions.

Moltes persones no prenem consciència de la importància de gaudir-les fins que les perdem. Per motius molt diversos, l’ésser humà pot trobar-se el dia menys esperat en una situació de mancança total, com en el cas dels milers de refugiats a Síria que fugen del seu país per motiu de la irracionalitat de la guerra.

Penso que tots tenim la responsabilitat d’atendre les seves necessitats i oferir-los una segona oportunitat per poder refer les seves vides. No podem defugir el deure de no ajudar-los perquè si ens passés a qualsevol de nosaltres, també esperaríem que ens ajudessin.

Aquesta notícia ha recorregut el món i molts ciutadans europeus voldrien acollir famílies sirianes com per exemple en el meu cas. Els governs, però, no tenen clar que fer amb aquestes persones, la qual cosa fa impossible, de moment, ajudar-los.

La Marató és un projecte impulsat per Televisió de Catalunya que es realitza anualment cada mes de Desembre. Consisteix en recol·lectar un màxim de diners per poder investigar sobre diferents malalties que de moment no tenen cura. Cada any es tracta d’una malaltia diferent i es fan una sèrie d’activitats, repartides per tot Catalunya per poder aportar tots els diners possibles perquè en un futur es pugui trobar una cura per la malaltia. La Marató s’emet durant 15 hores aproximadament i diferents persones afectades amb la malaltia tractada assisteixen al plató per explicar la seva història i  perquè persones com nosaltres sapiguem com viuen el seu dia a dia. Durant aquestes 15 hores, milers de voluntaris distribuïts per Catalunya reben trucades de la gent que vol aportar donacions.

La Marató aquest any tracta sobre les malalties del cor, una de les principals causes de mort al món i també a Catalunya. Les malalties del cor, enteses com els trastorns que afecten l’òrgan principal de l’aparell circulatori, van causar durant el 2011 la mort de 13.000 persones a Catalunya. Per millorar aquesta esperança de vida crec que totes les persones de Catalunya hauríem d’aportar diners, és igual si en son molts o pocs però almenys ajudar amb el nostre granet de sorra per ajudar a gent que veritablement ho necessita. 

Truca. La investigació respon.

Carla

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Amb els escoltes hem fet un projecte anomenat KIVIT on ajudem a les persones grans. Les persones grans es poden ajudar de moltes maneres, i nosaltres hem escollit l’habitatge digne. Tota persona mereix viure en un habitatge digne, sota un sostre segur. Però és clar, no tothom pot gaudir d’això a la perfecció. Durant quatre dies hem estat pintant i arreglant tres cases.

La meva, la casa de l’Ana, una dona de 83 anys tenia l’habitació i moltes parets destrossades. Com no es podia permetre uns paletes, l’hem ajudat. Els altres grups de cases han fet el mateix, i malgrat tenir alguns problemes ho hem acabat tot exitosament. Aquest projecte no només m’ha aportat aprendre com pintar o tapar forats, també ha enfortit els lligams del grup, i el més important de tot, he ajudat. Sé que es pot ajudar de moltes maneres, i totes bones, però ara noto realment que he fet una cosa bona i a més a més he fet una nova amiga, l’Ana. L’Ana és una dona que xerra pels descosits, i totes les històries que explica són d’allò més divertides. Ens va explicar que deu fer uns setanta o seixanta anys que viu a Vilassar, perquè va emigrar de Múrcia. Una de les coses que em va impactar més d’ella és que quan treballava a la fàbrica portava vint telers!

En resum; recomano molt fer aquest projecte, no aquest concretament, sinó ajudar a persones grans ja que no només les ajudem a elles sinó també a nosaltres perquè a vegades se’ns oblida que són elles les més sàvies i les que ens poden donar millors lliçons.

Helena

La Marató és una gala solidària realitzada anualment per TV3 el diumenge abans de Nadal i impulsada per Televisió de Catalunya i la “Fundació La Marató de TV3”. La primera edició es va fer el 1992 i cada any el tipus de malaltia és diferent. En cada Marató es recapta una mitjana de set milions d’euros.

Aquesta iniciativa serveix per recol·lectar diners i dedicar-los a la recerca de malalties tant conegudes com desconegudes. Per aconseguir diners s’organitzen un miler d’actes arreu dels Països Catalans.

Al 2013 s’han recollit per la investigació de les malalties degeneratives, s’ha aconseguit una recaptació de 9.550.109 euros. Això demostra la solidaritat de les persones a Catalunya. La majoria de gent, encara que sigui poc o molt s’implica a donar una ajuda ja que és important col·laborar per aquelles persones que estan malaltes. Tant de bo amb aquests diners es puguin trobar medicaments per ajudar a curar o a millorar la salut de milers de persones.

Maria

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

“Medicinas gratuitas, así las llaman públicamente. Las donan las compañías farmacéuticas, la mayoría están caducadas. Fármacos desechables para pacientes desechables.”

El jardinero fiel

La película el Jardinero fiel, basada en la novela de John Le Carré, es, entre otras muchas cosas, una brillante crítica social. Aunque, seguramente, podría llenar este texto de elogios y demás sobre ella, esta vez he elegido utilizarla únicamente como ejemplo para reflexionar sobre un tema que me indigna especialmente.

África, América Latina, Europa Oriental y Asia son continentes donde la pobreza y la miseria abundan. Las compañías farmacéuticas juegan con sus gentes como si de títeres se trataran. Se aprovechan de la situación, de las enfermedades que los atacan, de la angustia y de la poca ayuda médica que reciben, para utilizarles como conejitos de indias tras una tapadera solidaria.

Y yo me pregunto por qué, ¿Por qué se benefician de la desesperación de la gente? ¿Por qué no son capaces de ayudar, ellos que poseen los recursos necesarios, en lugar de empeorarlo todo? ¿De verdad les da satisfacción mejorar a costa de la vida de los demás?

Vivimos en una sociedad injusta, preferente, que se mueve por puro interés. La pena es que todos lo sabemos, lo criticamos y nos compadecemos, pero los actos reales son mínimos.

Mi reflexión final se limita a un par de preguntas, ¿Igualdad, justicia, dónde quedan esos caracteres que decimos tener? ¿Existen verdaderamente?

Ana

El dissabte al vespre vam anar a sopar a casa d’una amiga que feia poc havien operat. La idea era; si ella es trobava bé, quan acabéssim de sopar baixaríem a Premià de Mar, si no tenia ganes de sortir, quan ens fes fora de casa seva hi aniríem. Vam sopar i vam passar una bona estona, però quan vam acabar va arribar l’hora de decidir. Tot i que ella volia sortir de casa i respirar aire del carrer li feia vergonya que algú conegut la veies i que li preguntés que l’hi havia passat, volia passar el més desapercebuda possible. Així que les altres tres vam decidir pintar-nos un hematoma al voltant de l’ull, com si haguéssim caigut per les escales o ens haguéssim barallat.

Un cop a Premià de Mar ens vam trobar a varis coneguts, i tots es van fixar en el nostre morat a l’ull. Quan ens preguntàvem què ens havia passat responíem amb un “és una historia molt llarga”. La tàctica va funcionar, tothom es va fixar en el nostre hematoma i ella va passar desapercebuda, que era el que volíem, a més a més la reacció de la gent al pensar que ens havíem pegat va ser molt divertida.

Maria