LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

Cada matí a l’hora d’esmorzar poso les notícies. Sempre són els mateixos temes. Un dels que més es parla aquests dies és el tema dels refugiats, una de les pitjors crisis que s’ha enfrontat la UE.

En ple segle XXI, com pot ser que es produeixi una situació com aquesta? Milers de persones que venen a Europa fugint de la guerra (una guerra que nosaltres mateixos hem provocat) i en comptes d’ajudar-los, com a persones humanes que són, els tanquem les portes de “l’Europa Civilitzada”.

Què estem fent amb la dignitat d’aquestes persones? L’argument que donen els dirigents europeus és que aquí no hi ha lloc ni diners per a tanta gent. En canvi, sí que hi ha diners per a què les persones que fan aquestes declaracions se’ls puguin guardar en paradisos fiscals.

En permetre que tots aquests refugiats es morin de fam, ofegades o per malalties, els estem privant de la seva dignitat i també els estem degradant com a persones. Un acte vergonyós i inhumà.

No ens adonem que, en aquesta societat, és més important la imatge que no pas el que pensem o els nostres sentiments. La gent es fixa més en si portes les sabates a l’última moda que no pas en com et pots arribar a sentir, quan la imatge no importa i tu estàs sol davant dels teus problemes, sense cap ajut. Molta gent se sent que no encaixa i, fins i tot, se sent marginada per tenir uns gustos diferents, encara que alguns s’adapten als gustos que ”més es porten”, suprimint per complet la seva pròpia personalitat.

Moltes persones fan crítica o bé bromes de mal gust a tots aquells que “no s’ajusten a la normalitat”. Però avui dia, què és normal i què no ho és? Sempre es critica a la gent que destaca, a la gent que s’aficiona per coses potser no tan conegudes i ja els etiqueten de ”bitxos rars”, quan potser tenen un gran interès en fer amics i en integrar-se. Crec que hauríem de fer un ”clic” en la mentalitat de la societat i deixar de rebutjar a la gent amb diferents costums, fent així un món molt més agradable.

L’altre dia, vaig començar a pensar en l’actualitat política del nostre país. No és gens estrany, ja que, normalment acostumo a fer-ho. Habitualment m’envaeixen els pensaments més dramàtics, els factors que realment et poden fer mal a tu i sobretot a la gent que t’importa, i aquest n’és un. El fet és que, el que em preocupava no era la incertesa política actual, sinó l’esperança que, els que finalment succeeixin l’actual govern, siguin honestos amb nosaltres i no abusin del poder que els concedim. Sí, és una democràcia, una bonica i perfecta democràcia, però no ho és tant com sembla.

Constantment apareixen nous casos de corrupció dins del govern, en relació amb aquest, o de gent poderosa. Així és com penso, ens estan prenent la nostra dignitat com a honestos ciutadans de carrer o realment estan venent la seva per uns zeros més al compte del banc?
El més sobtant és que els últims a entrar en l’espiral sense fi, han estat clars vencedors de les últimes eleccions. Així és com em qüestiono la capacitat humana i si al final hem evolucionat tant com ens creiem, o ens han fet creure.

És que a l’actual societat li han pres la capacitat de raonar? Sé que no tinc dret a jutjar les decisions alienes, però m’és impossible evitar-ho. Potser és que el sistema no està ben estructurat, o potser està tan ben planejat que des de ben petits ens preparen per manipular-nos en un futur, no ho sé. El que sí que sé és que, si aquesta espiral no és tallada de soca-rel, el futur que ens espera no és de color blau cel.

Que no guste una cosa es algo muy habitual, muchos querríamos realizar cambios en esta vida. Yo por ejemplo, cambiaría la sociedad, la manera de pensar de la gente… Pero entiendo que tiene que existir la variedad. Os podéis imaginar un mundo donde todos actuáramos, vistiéramos y pensáramos igual?

Por lo tanto no hay que ser inútil y perder el tiempo, hay que dejar de quejarse porque al fin y al cabo no sirve de nada. Tenemos que pensar en cómo resolver los problemas, porque lo más importante es la actitud que tienes frente a este. No puedes cambiar a toda la gente que te rodea porque no te guste la relación que tienes con ellos. Si algo va mal, cambia tu y verás que tu entorno realiza el cambio solo.

Un problema muy grande que tenemos la mayoría es pensar que la culpa siempre la tienen los demás. Cuando te llaman la atención en clase la respuesta más escuchada es: Pero si todos están hablando! Debemos ser mas maduros y responsables como para comprender que un profesor no puede estar pendiente de llamar la atención a uno por uno. Por eso lo más importante es saber pedir perdón.

El pedir perdón dice mucho de una persona. Todos nos equivocamos en esta vida, pero una vez el error ya esta hecho hay que asumirlo y rectificar. Un acto no se puede borrar pero si que se puede aprender de él.

Mònica

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc

La gente en gran parte, busca un mundo perfecto pero, siempre hay alguien que tiene codicia y siempre quieren dinero y poder.

Un buen ejemplo sería el medioambiente. La gente codiciosa sigue usando energías contaminantes aunque haya otras alternativas solamente porque les saldría más caro.

Otro ejemplo, el gobierno. Se dice que ellos organizan más o menos la sociedad. En cambio, muchos políticos son codiciosos y por culpa de gente como ésa el mundo está tan mal, esa gente no piensa en su país, sólo piensan en ellos.

Al fin y al cabo lo único que quiero mostrar con esos ejemplos es que sólo una sociedad fundada sobre igualdad, con respeto al medioambiente, con gente que no sean codiciosos, ni timadores puede llegar a ser una utopía. El primer paso de este mundo perfecto es la confianza y el respeto a sus semejantes y a sus creadores, de lo contrario no existe ese mundo al que queremos llamar, perfecto.

Siempre habrá conflictos, pero no ayudamos si nosotros los causamos.

Jordi

L’altre dia mirava a la televisió un programa titulat Encarcelados, on explicaven com vivien els delinqüents en una presó de Bolívia. Un grup de dones espanyoles complien condemna allà per haver traficat amb drogues i elles mateixes són les que expliquen el documental com es viu en aquell penal. És com una petita ciutat on hi ha restaurants, botigues, bars… Per gaudir d’aquests serveis s’ha de pagar i les presoneres fan servir els diners que els hi envien els amics i familiars. També utilitzen els diners per pagar el lloguer d’un dormitori i per anar al lavabo. D’amagat poden comprar droga a les botigues fàcilment.

Com és possible que la vida a les presons sigui tan variada d’un país a un altre? És injust que als presoners els tractin de manera diferent pel mateix delicte. Tots haurien de tenir els mateixos drets i els mateixos deures. També haurien de complir la mateixa condemna pel mateix delicte.

Per una altra banda, no entenc per què s’ha de fer pagar per uns serveis bàsics, com són el dormir o anar al lavabo. Llavors, què passa si una persona no té diners, que no pot dormir sobre un matalàs ni fer les seves necessitats? És injust.

Com és possible que en una presó es pugui adquirir droga amb tanta facilitat? Allà dins no haurien de tenir aquests tipus de privilegis.

Tot plegat és injust.

Alex Ariza