LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Teníem la televisió engegada, la meva mare planxava i jo estava sopant. Anaven passant els anuncis i els anàvem comentant, i un d’ells era el de Veri. Quan el vaig veure no li vaig donar gaire importància, l’única cosa que em vaig fixar, va ser en els paisatges i la música que van posar que la vaig trobar molt encertada. Després li vaig preguntar a la meva mare qui era el que sortia a l’anunci, i ella em va dir que era en Kilian Jornet, que corria per la muntanya i havia guanyat uns quants premis. A mi aquestes coses no m’acostumen a cridar l’atenció, pensava que era com els que guanyen premis però amb bicicletes, o qualsevol altre esport, així que no vaig donar-hi dues voltes i vaig continuar menjant.

Al cap de pocs dies després, va sortir anunciat que aquest tal Kilian Jornet sortiria al Convidat de tv3, i (com tots els Convidats) el vam veure, però no sé per què, aquest tenia ganes de que el fessin. Aquell dia va ser quan vaig descobrir exactament el que feia, i em va fascinar bastant, així que vaig començar a fer una recerca, mirant vídeos i buscant informació sobre ell, fins el dia d’avui.

En Kilian Jornet va néixer en un refugi a 2.000 metres d’alçada i des de ben petit que ha estat a la muntanya. No es defineix com un esquiador, ni alpinista, ni corredor… sinó que toca tots els temes, no és vol posar en un nom en concret. Ha fet molts rècords en pujar i baixar una muntanya, ha sigut 4 cops guanyador d’Skyrunning, apart d’haver guanyat moltíssimes altres curses.

Molta gent m’ha preguntat, inclús jo després de que ho fessin, perquè el tinc com a ídol si jo no faig curses de muntanya ni pujo corrents un 4.000. És cert que no em poso a córrer per la muntanya, però sí que m’agrada anar a fer pics, esquiar i passar-hi el dia. Potser el per què el segueixo és pel simple fet de la seva senzillesa, i el punt de vista en que et fa veure el món. La veritat és que li tinc enveja, cada dia penja fotos amb paisatges privilegiats els quals jo no veure ni la meitat, fa cada dia el que li ve de gust i encara n’hi tinc més perquè tot dia està menjant pa amb Nutella sense preocupar-se ja que ho crema tot!

Farà més o menys un mes que vaig anar a una conferència que feia a Barcelona, i l’Albert Om (l’entrevistador) li va dir que havia passat un any molt bo ja que ho havia guanyat tot, i ell li va contestar que sí, que havia estat un any amb sort i de seguida l’Albert Om va afegir que no fos tant modest, que no havia sigut la sort, i ell es va posar a riure. Després li va dir que tenia molts seguidors i el Kilian va respondre que ell creia que eren més importants els mestres, metges… que no pas ell que potser corria una mica més que els altres. Si el Kilian fos el mateix però cregut, ara aquest escrit no l’estaria fent, però jo no trobo que ens vulgui demostrar res, sinó que cada dia s’entrena i es prepara per fer el que li agrada.

Anna

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna