LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des del terrat es veu la lluna, una mica borrosa, però es veu. Li falta un trosset a baix a l’esquerra. He estat pensant en tu, en mi, en tots nosaltres, i no he arribat a cap conclusió. Les persones són massa complicades. És difícil ajudar algú que vol desaparèixer i no sap com fer-ho.

De mica en mica, els núvols es fan més densos, d’un color fosc però tímid, com si tinguessin por de sentir-se massa importants. Suposo que no han pogut suportar tantes emocions perquè s’han posat a plorar. Primer en silenci, lentament, com cauen les gotes d’una aixeta mig oberta, o mig tancada. Ara les llàgrimes rellisquen per les parets emetent petits sanglots carregats d’electricitat. Sé que no val la pena consolar-los, que necessiten crear una petita inundació i desfer-se de tota la ràbia abans de deixar sortir el sol.

S’aixeca un vent càlid. El sol ha decidit morir cap a les 9 del vespre. Començo a distingir taques de sang entre els llençols d’angoixa que em cobreixen el pit. El cel varia ràpidament del blau al rosat. Un centenar d’orenetes es persegueixen enmig de tot aquest caos que és la mort, la teva mort. La meva mort. Algunes porten un lliri blanc al bec i el deixen caure sobre l’aigua per intentar dissimular l’ambient llòbrec que, de mica en mica, s’empassa la ciutat i no la deixa respirar.

Sé que és complicat, però aquest escrit parla de sentiments, de sensacions, d’estats d’ànim, de mi. I per sort, ningú ha dit que els sentiments s’hagin d’entendre. Feia temps que tenia l’estomac ple d’emocions i necessitava vomitar-les. M’he marejat una mica però ja em sento millor, gràcies.

Paula

Estic molt cansat de tot, és a dir, res m’anima, res amb motiva, res desperta aquella “chispa” que veig a persones que realment estimen el que fan. Ni tan sols estar amb els amics em desperta una gran atracció sinó el contrari, si ho faig és més per convenció que per altra cosa. Això no ve des de fa poc, porto uns dos anys així. La meva família (que és l’única que coneixia aquest problema fins ara) sempre m’havia dit que els estudis no ens agraden a ningú, que acabés l’ESO i em posés a fer un cosa que m’agradés. El problema que s’em planteja aquí, és que l’única cosa que realment m’agradaria fer és anar-me’n de casa, posar-me a caminar fins on em portessin els meus peus.

Llavors què estudio? alguna cosa ràpida i fàcil per arribar a la meva meta més ràpidament? I els diners? perquè per fer això en necessito, que em passo tota la vida treballant perquè quan sigui ja vell i sigui possible fer-ho jo no ho pugui fer per culpa de les limitacions físiques? Cada cop que ho torno a pensar em bull la sang i mentre un no sé que, que fa que cada cop em plantegi agafar la meva motxilla unes mudes i anar-me’n, viure per mi mateix, ser lliure. Una cosa que vull des que tinc una mica de seny.

Visc una mentida, ja que, no puc complir les meves metes.

Guillem

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Us sorprendrà el títol, ja que no l’he acabat. Però l’he escrit per un simple motiu: cridar l’atenció del lector. Encara us preguntareu de què parlo i perquè hi ha tants. El que vull transmetre en aquest escrit són els sentiments d’un petó. I per això m’he interessat parlar d’ells. Un petó és un acte de tocar amb els llavis uns altres. Igual que en els sentiments. Han de ser de veritat i sempre han de transmetre alguna cosa. Hi ha molts sentiments: de confiança, d’alegria, de benestar, i el que m’agrada més a mi, el de seguretat, etc. Des del meu punt de vista, la seguretat d’un petó és el més important, ja que no tothom té seguretat en si mateix.

Des de ben petita que en dono. Sempre en sortir del col·legi li donava un petó a l’avia o a la mare, perquè eren elles les que em venien a buscar. El petó preferit de la infància era el de bona nit. Quan la mare et venia i et posava el llençol fins que no podies respirar i desprès et donava un petó al front, en aquell moment era quan em transmetia seguretat.

En canvi, els petons d’amor transmeten desig i passió, ja que són petons intensos plens de sentiments. Però no poses el mateix sentiment quan li fas un petó a una amiga que quan li fas a la teva parella, ja que la teva parella és la que et dóna suport en una relació i, en una amiga li transmets desig per conservar-la per sempre.

Judith