LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. De totes les que he vist, va ser la primera que em va fer reflexionar una mica sobre tot el que passa al meu voltant. Es titulava “la decisión de Anne”. Tractava sobre una família  on un dels fills estava malalt de càncer (leucèmia), llavors van tenir el tercer fill -una nena- per fer-li trasplantaments al fill malalt. Quan la nena té els 11 anys, posa una demanda als seus pares perquè no vol donar-li un ronyó a la seva germana: volia tenir la possibilitat de decidir quan voldria sotmetre’s a operacions tan delicades.

Fins aquí anava entenent la pel·lícula i em vaig posar a pensar què faria jo si estigués en aquesta situació; per una banda la nena tenia raó, a mi no m’hauria agradat estar sotmesa a un munt de cirurgies, encara que fos  per salvar-li la vida a la meva germana, sobretot si hi ha conseqüències per al meu cos i la meva vida. Però també vaig pensar que, encara que fos per obligació, m’hauria sotmès a l’operació: no m’agradaria tenir a la meva consciència la mort de la meva germana.

A la pel·lícula t’anaven explicant tots els fets des de el punt de vista de tots els integrants de la família. Al final va passar una cosa que no m’esperava: en realitat la nena no es volia negar a donar-li el ronyó, sinó que ho feia perquè la seva germana li ho va demanar: estava farta d’estar tota la vida a l’hospital. Per primer cop li vaig donar la raó a algú per voler morir-se i vaig pensar dues coses: la primera va ser que l’amor que li  tenia la nena a la seva germana era molt gran i que el que havia fet ho trobava molt bonic. La segona és que si jo hagués nascut amb una malaltia així també hauria volgut morir-me, no suportaria tant de sofriment i cirurgies sabent que em moriria igualment malgrat els esforços.

Avui dia estic molt  feliç de no patir una malaltia com aquesta, i de que ningú familiar o conegut meu la pateixi.

Nicole

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés