LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al principio es algo solo para los sábados noche; y te sientes bien, como un gánster o una estrella de rock… Es solo algo para matar el aburrimiento de vez en cuando. Lo llaman drogarse, un pequeño-gran vicio… Y te satisface tanto que empiezas a hacerlo también los viernes, luego vas aumentando la dosis y la frecuencia; y finalmente te atrapa…

Si no consigues escapar ni le ves límite, terminas perdiendo la ilusión por todo menos por ello, sólo te sientes bien con la droga. Si no te das cuenta cuándo debes hacerlo, toda esta mierda te arruina y acaba convirtiéndose en algo habitual para ti, algo malo y perjudicante. Crees saber controlarlo, pero en realidad no aprendes a hacerlo hasta que no te deshaces de ello.

Poco a poco y desgraciadamente, van cayendo todos, cada uno rompe su hielo y no lo hace incasualmente. La influencia de la compañía que te rodea y, la curiosidad y tentación por experimentar nuevas sensaciones; vienen a ser las mayores incitaciones.

No deberíamos caer y si deberíamos saber evitarlo; debemos saberlo dominar y no dejar que nos domine. No hay conciencia del daño que nos estamos haciendo ni del mayor daño que nos hará cuando en verdad nos pase factura a la larga. ¡Cuánto nos arrepentiremos!

Todo aquello que experimentamos bajo sus efectos, verdaderamente no existe, lo hace existir la droga, tan solo en tu mente, cuando la consumes. No estás reaccionando naturalmente, estás viviendo la reacción de la droga en tu cerebro. No estás en tu puro estado ni estás viviendo tu realidad, sino la realidad de la droga. Que sí, la mayoría de la droga es química, y la química es real; pero tu cerebro naturalmente, no actúa como cuando te drogas.

Lo que vengo a decir es que las drogas alteran nuestro cerebro, nuestras hormonas, nuestro sistema nervioso, nos vuelven locos y esquizofrénicos, incluso nos matan. No vivimos la vida naturalmente en su total plenitud cuando vamos colocados; nos convierten en otras personas, que acaban viviendo de la ficción de las drogas y olvidando la realidad, olvidando como eran las cosas sin ir colocado.

¡SI QUIERES ESCAPAR DE TODA ESTA MIERDA TIENES QUE SER MÁS RÁPIDO QUE ELLA.!

Celia.

Aquests dies he tingut angines. Durant la nit, com que tenia febre, somiava coses estranyes. Dimarts, per exemple, havia somiat que estava a una illa i que volava amb un drac i jo somio coses rares, però no tant. Durant el dia també delirava una mica i a l’hora de dinar no vaig parar d’explicar acudits estúpids.

Aquell dia tenia poca febre, i normalment quan en tinc tampoc deliro d’aquesta manera. Va ser divertit perquè tot i que jo me’n reia de les bajanades que deia, no podia parar de dir-ne. També estava més contenta que de costum tot i el mal de cap que encara arrossegava.
Espero tornar a estar així el pròxim cop que estigui malalta, perquè almenys riuré una mica i em sentiré millor.

Júlia

Jo estava a la dutxa tan tranquil·la, com sempre relaxada. Tardo com trenta minuts en acabar. Em vesteixo, em pentino, m’asseco el cabell. Surto del lavabo. M’assec al sofà i acaricio a la meva gossa. Em poso a mirar la tele. Estic sola.

Al cap d’un quart d’hora sento sorolls d’algú que no pot respirar. Em giro cap a l’entrada de casa i observo a la meva gossa que està tremolant i fa uns sorolls molt estranys, vaig cap a ella corrents, jo estava molt espantada no sabia el que li passava a la meva gosseta que feia quinze minuts estava tan tranquil·la com sempre. M’hi vaig acostar i la vaig fer caminar, es pot dir que actuava com una persona quan va tan borratxa, que va d’un costat a l’altre sense ser conscient del que fa, doncs així actuava l’animalet. La vaig agafar en braços i la vaig estirar al sofà perquè es calmés, la veia patir com si li costés respirar i al mateix temps no parava de moure’s. vaig trucar corrents a la meva mare i va venir en un tres i no res. Ens la vam emportar al veterinari i ens van dir que només va ser un ensurt, li havia agafat un atac epilèptic.

Jo no en tenia ni idea que els gossos també en poguessin tenir d’epilèpsia. Jo només tenia ganes de plorar perquè ho havia passat molt malament veient a la meva gossa patir. El veterinari em va tranquil·litzar i em va dir que no tenia per què patir, que un gos pot viure tranquil·lament amb epilèpsia.

A partir d’aquell moment em vaig mentalitzar que hauria d’estar preparada per veure a la meva gossa patir d’aquella forma quan li agafessin aquells atacs.

Només seran espants enganyosos, m’anava dient, espants que et fan patir però que al cap d’uns minuts es torna a la normalitat com sempre.

Laura

Ahir, tenia hora per el dentista. Ja sabia al que anava, m’havien de posar ferros. Això no es que sigui plat de bon gust, perquè apart de que influeix en el teu aspecte, també requereix que hagis de treure’t alguns costums que tenies en el passat.

Anava amb la idea de que em faria una mica de mal quan me’ls posessin perquè algunes amigues que n’havien portat, m’ho havien comentat. Això va fer que tingués una mica de “por” al cos, durant tot el dia. Un cop allà, vaig asseure’m  a la sala d’espera, com diu el mateix nom, a esperar. Se’m va fer etern, fins que va venir la secretària i em va dir aquestes paraules: “Bé Marta, ja no podem esperar més. Et toca”. Després de sentir aquestes paraules, em va sortir com un acte involuntari el tocar-me les dents, perquè probablement, no podria sentir el mateix tacte en 2 anys, que és el temps que he de portar-los posats.

Vaig estar com mitja hora asseguda en una mena de butaca. Quan ja me’ls van posar, em sentia molt rara. És una sensació que mai havia sentit. És inexplicable. Has de passar per aquesta experiència per poder comprendre la raresa de portar un tros de ferro a les dents.

Gairebé no volia riure ni parlar aquell dia. No volia que la gent em veiés les dents. Tot i així, vaig reflexionar una mica i vaig dir que no em podria estar durant dos anys de la meva vida, amagant-me les dents. A part que no és res de l’altre món portar ferros, perquè pel que he vist, molta gent en porta o en portarà d’aquí poc temps.

Un dels inconvenients, és que no pots menjar tot el que t’agradaria. Al principi, has de deixar de banda les “gominoles” o bé una cosa que m’agrada molt, el fuet. Encara que si en volem treure un punt positiu de tot això és que tindré una dieta més saludable.

El primer dia, no he menjat gairebé res. No perquè no vulgui, sinó perquè no puc. A part de que tardo el doble del que tardava abans, hi han moltes coses que són incòmodes de menjar perquè has de mossegar bastant, i fa mal.

Encara que la gent diu que em queden bé, jo no opino el mateix. Això és psicològic, per tant encara que m’ho diguin molts cops o em diguin coses bones…quan tens una cosa ficada al cap, a vegades no hi ha res ni ningú que ens pugui fer canviar d’opinió. Suposo que amb el pas del temps m’acostumaré i acabaran per agradar-me, encara que sigui una mica.

He arribat a la conclusió que no val la pena estar tot el dia pessimista, com ho estic aquests primers dies. Les coses no canviaran. No me’ls trauran. Així que m’hauré d’acostumar i intentar seguir com abans. Com moltes amigues m’han dit, el resultat és el que compta, i encara que seran dos anys llargs, espero que finalment hagi valgut la pena.

Marta