LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’agradaria dedicar el meu escrit a totes les persones que han patit o pateixen càncer i a totes aquelles que ja no estan aquí per culpa d’aquesta malaltia.

Fa un temps jo pensava que la medicina hauria evolucionat suficientment per salvar a moltes persones; no coneixia cap cas d’algú proper que hagués mort de càncer. Però fa uns mesos va començar a haver-hi gent al meu voltant que tenia familiars o amics amb aquesta malaltia i al final molts es van convertir en terminals. Jo sempre em preguntava: no hi ha forma de tornar enrere? No es pot solucionar? I poc a poc vaig descobrir que es necessitava un miracle per vèncer a aquesta malaltia quan està tan avançada. Encara que a mi aquests casos ni m’anaven ni em venien vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte per evitar totes aquelles morts innecessàries. No m’agradaria haver de passar pels moments tan durs que això comporta.

Per últim m’agradaria donar ànims a aquelles persones que hagin perdut alguna persona important en la seva vida i a totes aquelles que ara pateixen càncer. I animar a tothom que col·labori per aconseguir un remei.

Andrea Morell

No, no os voy a hablar ni de un dúo de cantantes ni de dos grandes actrices. Ana y Mía distan mucho de ser eso. Es más, ni siquiera son personas. Para aquellos que no lo sepan, Ana y Mía son los nombres con los que se refiere a la anorexia y a la bulimia, respectivamente. Pues bien, hace unos días, estaba buscando información detallada sobre estas enfermedades porque es un tema que me interesa mucho. Grande fue mi sorpresa al descubrir varios blogs de pro-anas y pro-mías (gente partidaria de estas enfermedades). En estas webs se da todo tipo de información y consejos para llegar a ser lo que ellas consideran una “princesa”.

La primera web que encontré se llamaba “Mis amigas Ana y Mía”. Debajo del título rezaba la siguiente frase: “Porque la comida es como el arte… Existe sólo para mirarla”. Navegué por todo el blog, y descubrí todo tipo de dietas extremas, ayunos de larga temporada, ejercicios para quemar calorías y varias pastillas -como la sibutramina o incluso los anticonceptivos- que ayudan a perder peso. Me impactó mucho saber todas las consecuencias que tenía la dueña del blog por ser Ana y Mía, pero mucho más saber que le daba absolutamente igual: ella quería ser una “princesa” costara lo que costara.

Infinidad de mujeres y hombres sufren lo mismo por una baja autoestima, por problemas familiares, e incluso por fracaso escolar. Muchas personas han muerto y otras muchas están a punto. La sociedad no ayuda a erradicar estos problemas. Marcas de ropa como Bershka o Stradivarius tienen muy poca variedad de tallas y son bastante pequeñas. Las grandes modelos de la pasarela Cibeles son delgadíssimas: sus cuerpos carecen de carne, de curvas. Apenas tienen caderas, apenas tienen pecho.

Todos estos factores incitan a querer estar más delgada y más “guapa”. Mientras todos esos estereotipos de belleza no sean eliminados o reemplazados por otros, la anorexia y la bulimia seguirán llevándose las grasas, los músculos, la fuerza y, poco a poco, la vida.

Arantxa

PD: Os dejo el link de la página web, por si queréis entrar y ver más detalladamente lo que hay.

http://amigasanaymia.blogspot.com/

La bulímia, es el desordre alimentari causat per l’ansietat i per una preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

És una malaltia psicològica i somàtica, amb dietes abusives, associat a vòmits i la ingesta de diversos medicaments (laxants i diürètics)

Bastants persones en aquest món tenen bulímia o anorèxia. Hi han més noies que nois. Però cada una d’aquestes persones que té aquesta ”malaltia”, la té a causa de problemes amb la societat.

En alguns casos, la persona pensa que si no està prim no triomfarà en la vida. Vull dir, que no podrà treballar en qualsevol lloc simplement per què està gros. Ell es veu gros, però en realitat està prim. S’obsessionen tant amb el pes, que no veuen la realitat. No són els mateixos, canvien de personalitat.

Aquest escrit l’he fet, perquè ningú s’adona que pateixen molt. I han d’estar tancats en un lloc per recuperar-se (normalment entre 6 mesos o 18 mesos). Aquestes persones sofreixen, perquè si no es recuperen de qualsevol manera, poden morir.

Clàudia Gómez Sillero

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

‘’Suda de mi, m’és igual si em moro d’un puto càncer! No em vull operar, es més, no em faré l’ecografia. No té sentit!’’ Quan vaig ser conscient del que havia dit, va ser massa tard. La meva mare es va quedar callada, i va marxar en silenci cap als lavabos. Jo, orgullosa, vaig seure a la sala d’espera, tot i que no sabia ben bé el que esperava. La meva mare va tornar just a temps, vam entrar a la consulta i al marxar cap a casa aquell capítol va quedar arxivat al nostre historial mèdic personal.

Fa aproximadament un any, que convisc amb un quist a l’ovari dret. Per primer cop vaig experimentar un bloqueig emocional al meu cos. La postura que vaig agafar davant la família va ser de rebuig. Durant mesos vaig fer-me la dura, donant a entendre que a mi allò no m’afectava. Pensava que d’aquesta manera potser ajudaria. Si a mi em veien forta, ells s’oblidarien i viurien feliços. El meu pla, va fracassar i vaig adoptar una postura neutra davant de tot i tothom.

Aquell quist era bastant considerable i els metges deien que corria el risc de tenir càncer. Durant uns mesos, els ginecòlegs van decidir no tocar res, i seguir el procés natural del cos. Segons la reacció, el quist podria créixer o dissoldre’s. Em van fer una última ecografia i la bona noticia va ser que el quist s’estava fent cada cop més i més petit. Probablement no caldria operar-me, ni patiria cap càncer. Al informar-me bé, vaig assabentar-me de que molts cops els quists són hereditaris i de que si ja n’havia tingut un, probablement en tindria més. De totes maneres, aquesta bona noticia va ajudar a equilibrar el malentès que hi va haver amb ma mare abans d’entrar a la consulta.

El fet de patir un càncer, d’operar-me, de fer-me més ecografies m’aterroritzava. Vaig viure amb por durant un any i no estava disposada a conviure amb aquesta por durant un any més.

No sé si la meva reacció va ser la correcta, si vaig fer mal a la meva mare o si la gent del meu volant es va assabentar de la meva història. El que si que sé, és que la por s’apodera del teu cos com vol i quan vol, i que davant de situacions com aquestes només ens queda la nostra ànima, i la fe. Fe en nosaltres mateixos, en créixer i seguir lluitant. La vida es curta, i estem aquí per ser feliços.

Aprofitant l’escrit vull donar les gràcies a tots aquells que van saber des d’un principi el meu problema. A la meva mare, que ho va passar malament. A la meva tieta, que encara que ella ja no hi sigui, quan miro per la finestra la segueixo veient. Als meus avis, a la Júlia, el Mario i la Berta. I per últim i no menys important a vosaltres. Els meus amics i companys, que des del dia que ho vau saber, vaig rebre tot el vostre suport i força per sortir endavant.

Carolina C.

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

Començo el 2011 amb bon peu, finalment i després de dos anys sense treball, la meva mare n’ha trobat!
Si estic feliç però ja no és estar feliç perquè hi hagi un sou més a casa o perquè hi hagi més diners sinó perquè per la meva mare trobar un treball és una feina amb força dificultat ja que està malalta. Té una malaltia anomenada fibromiàlgia i us preguntareu què és. La fibromiàlgia és una malaltia en la qual els ossos et fan molt de mal, se’t inflen les mans, els peus, i fins i tot hi ha dies que no et pots moure del llit. Realment és molt dur per la persona que la pateix i per la gent que l’envolta encara ho és més. Una persona que no té aquest tipus de malaltia pot trobar feina molt més fàcilment degut a que es pot moure i carregar pesos amb molta més facilitat i agilitat. Després d’enviar milions de currículums per tot el Maresme ho ha aconseguit bé però no me’n vull anar del tema el fet de veure a la meva mare estirada al sofà sense poder-se moure bastants dies em dol molt però imagineu-vos a ella, ella que se sent inútil per no poder agafar una olla amb sopa a dintre o fins i tot buida perquè té les mans inflades i adolorides. La fibromiàglia no té cura però sí mètodes de relaxació; per això està en un estudi està lluitant perquè gent que te un grau bastant alt li puguin donar la invalidesa total perquè hi ha dies que una persona amb aquesta malaltia s’enfonsa, cau en depressió fins el punt d’arribar a fer mal als éssers que l’envolten.
Tot això us ho he explicat perquè realment veure la meva mare sortir de casa i que no estigui tot al dia tirada al sofà, que estigui amb un somriure a la boca per a mi això és començar un molt bon any i sincerament ha valgut la pena lluitar tant i tant per aconseguir-ho, veure-la així per mi és el millor regal del món, ni reis ni tió ni papa noel poden compensar una cosa com aquesta.

Ariadna Gelambí

La marató és un projecte solidari impulsat per la Televisió de Catalunya i que està enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació de malalties que, de moment, no tenen curació definitiva. Aquest programa, s’emet cada any en el mes de desembre i dura unes quinze hores. Durant l’emissió, s’expliquen els testimonis de les persones que pateixen la malaltia, els de les seves famílies, els dels metges, etc.

Però la marató, va més enllà de la recaptació de fons. La població catalana hi  té un important paper. L’emissió la segueixen més de tres milions de persones i, per això es diu que és una mobilització ciutadana. També hi participen voluntaris coneguts o anònims, rebent les trucades de donacions en les seus telefòniques.

Aquest any la Marató de TV3 tracta les lesions medul·lars i cel·lulars adquirides. Aquestes lesions apareixen de manera sobtada i poden canviar la vida en un segon. Alteren el funcionament del cos humà i molts dels afectats queden discapacitats.

Penso que la Marató és una manera de fer veure a les persones el que veritablement es passa quan es pateix una malaltia com aquesta. Perquè estic segura que molts de nosaltres no hi pensem mai en aquests malalts o, simplement, en la sort que tenim de no patir-ne cap. També és una forma de reunir a moltíssimes persones catalanes per una bona causa. I, si cadascuna d’aquesta gent hi posa el seu granet de sorra, podrem ajudar en la investigació d’aquestes malalties i, recordem que la investigació és l’esperança per a tots aquests malalts. Per això, jo sóc una més i em sumo al lema d’aquest any; “La Marató diu molt de tu. Truca”.

Anna Benítez.