LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’exercici no només és bo per al cervell sinó que també ens pot ajudar a prevenir malalties.

Fa molts anys es va descobrir que el cervell va evolucionant gràcies a l’exercici, i que si tens un ritme d’exercici constant el cervell genera una molècula anomenada BDNF, que és l’encarregada del creixement de circuits entre les neurones, per tant necessita gran plasticitat d’adaptació i també afavoreix la memòria. Però la majoria de la gent no és conscient del que ajuda l’exercici al nostre organisme.

El cos està constituït per òrgans connectats entre si per mitjà de circuits com és el BDNF. Si aquesta molècula es bloquegés també faria un bloqueig entre l’aprenentatge i la memòria; això es podria evitar tenint una practica constant d’exercici, ja que hi hauria una aportació més gran de BDNF i també ens ajudaria a prevenir malalties com; depressions i l’Alzheimer, entre moltes altres.

L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable. Però si no fem cap esport i no exercitem el nostre cos, tenim més tendència a patir malalties cardiovasculars, com per exemple; l’obesitat i la diabetes, però sobretot ens estem perjudicant portant una vida sedentària.
L’exercici juga un paper molt important en la nostra vida diària, ens ajuda a portar una vida sana i saludable i a prevenir moltes malalties.

Daniela

Como se suele decir, la primavera la sangre altera. Sin embargo, yo he empezado la primavera con la sangre poco alterada.

Hace cosa de unos días que noto que no tengo energía. Creo que esto me pasa porque necesito un cambio en mi vida, simplemente algo que pueda devolverme la fuerza que necesito. El problema es que busco y busco y no encuentro nada. ¿Será verdad que cuando buscas una cosa no la encuentras y cuando no buscas nada aparece por sorpresa?

Estos síntomas podrían ser consecuencia de la astenia primaveral. La astenia primaveral es un síntoma caracterizado por una sensación generalizada de cansancio, fatiga, falta de energía, debilidad mental y física… Se origina principalmente en el estrés, aunque puede tener otro origen, por exemplo orgánico. Por lo general aparece al amanecer, es decir, predomina por la mañana y puede ir variando durante el día. Por lo general, suele afectar más a las mujeres que a los hombres. Este síntoma no es ninguna enfermedad, al contrario, es de carácter leve y pasajero.

No hay un tratamiento especial para curar la astenia, pero se puede llevar una vida mas saludable, dormir más, evitar comer alimentos con mucha grasa y sobretodo mantener el cuerpo bien hidratado.

Espero que la primavera vuelva a alterar mi sangre.

Ainoa

Suposo que la majoria de lectors sabeu qui és aquest tal Benjamin Button, però per si un cas, ho explico: Benjamin Button és el protagonista de la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button. Aquest és interpretat per  Brad Pitt. El film narra la vida d’aquest home, però no és una vida qualsevol. En Benjamín en contes de envellir-se amb el transcurs de temps,com totes les persones, rejoveneix. Això fa que la seva vida sigui molt més complicada, però ara mateix no em vull capficar en els seus problemes.

Paral·lelament, us vull presentar al meu avi. El pare de la meva mare es diu Felipe Ruiz, va néixer l’any 1921 en un poblet anomenat Cervatos de la Cueza (Palència). Majo era el deu pseudònim, ja que en la seva família eren anomenats Majolitos pel fet de ser alts, rossos, amb ulls blaus i molt simpàtics. De ben jove va entrar en l’exèrcit, on va exercir de militar. Més tard va conèixer a la meva avia i van tenir quatre fills, un dels quals és la meva mare.

Per causes de l’edat, ara farà dos mesos van ingressar al meu avi a l’hospital. Ja no podia caminar, ni parlar, i apenes ens reconeixia.  Aquest conjunt de causets em van fer pensar el pitjor, que se’n pogués anar. Però no va ser així.

Com l’inexistent Benjamin Button, poc a poc va rejovenint. Ha tornat a casa, ja torna a caminar i ha tornat a aprendre a dibuixar! El que és una llàstima és que no pugui reconèixer a les persones que l’envolten, simplement les veu i s’emociona pel fet de tenir algú al seu costat. Però només hi ha una sola persona a la que sí que reconeix, a la que encara recorda el seu nom, a la que quan la veu aixeca els braços per donar-li una forta abraçada, a la que petoneja com si demà hagués d’acabar el món. I aquesta afortunada sóc jo.

Andrea Maria Vidal RUIZ

Se levanta y piensa en una excusa, una excusa para decirle a su madre y poder quedarse en casa. Finge que le duele la cabeza y que no se encuentra bien para ir al colegio. Su madre piensa que es mentira, lleva demasiados días diciendo que se encuentra mal. Le dice que se tome una pastilla y que vaya hacia el colegio enseguida.

Es la hora. Tiene que ir a ese sitio donde nadie le aprecia, todos le insultan y le pegan. Está a punto de pisar el infierno, el infierno de la humillación. Intenta llegar tarde para sufrir lo menos posible. Está harto, piensa que no ha hecho nada para merecer todo lo que esos niños le hacen. Tiene miedo, miedo de decirle a alguien lo que le pasa, no quiere que por eso, por defenderse, le hagan más daño. Se siente tan dolido, tan triste, tan humillado, que incluso piensa que su vida no tiene sentido, piensa que no sirve para nada, que molesta, que no quiere seguir viviendo.

Si te sientes o te has sentido alguna vez así, no lo escondas, díselo a tus padres, a tus profesores, defiéndete. Luchemos contra el bullying.

Sandra

En aquest escrit he trobat interessant parlar d’un tema que cada dia és més comú entre els joves, les drogues.

La gent quan es parla de drogues troba que és una cosa que queda molt llunyana de la vida quotidiana, però us puc assegurar que un 80% dels joves ha consumit alguna vegada part d’elles, des de l’alcohol, marihuana, hatxís, LSD, etc.

Hi ha drogues legals que en la meva opinió el que fa aquesta legalitat sobre les drogues és que es facin més comunes en la societat com per exemple l’ alcohol i el tabac, la qual cosa fa que la gent no les vegi com a tal, ja que les hem vist consumir el nostre voltant tota la vida, però com totes les drogues tenen efectes secundaris dolents i creen addicció. En canvi les drogues il·legals tenen més mala reputació ja que els efectes secundaris són més grans i ràpids.

També trobo necessari parlar sobre el motiu pel qual comencen la majoria dels joves a consumir-les. La majoria de la gent comença a consumir part d’ aquestes drogues perquè creuen que es un acte de “valentia” i perquè la gent no els digui covards, cosa que trobo absurda.

Així que, en la meva opinió trobo que la majoria dels joves no se’n adonen de que els hi depararà al futur, i té una pinta molt negre…

En conclusió, jo crec que s’haurien se començar a prendre mesures eficaces i dràstiques per evitar cada dia un món pitjor.

Fins el pròxim!

Jordi Xivillé

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

Avui és Sant Valentí, el dia dels enamorats però no sé què dir sobre aquest dia, així que us explicaré l’operació que em van fer el dilluns passat a la boca.

Primer de tot, amb una agulla em van punxar en el paladar per no notar mal quan em fessin l’ operació. No em van punxar només un cop sinó deu, ni més ni menys. Punxada rere punxada, cada una més dolorosa que l’anterior fins que ja no sentia la boca; un infern.

Cinc minuts després, quan ja la tenia complertament adormida van agafar un bisturí i van anar fent cuidadosament dos forats en el paladar, de manera que s’hi veiessin els ullals.

Mentrestant, despert i conscient que dos homes i una dona estaven “treballant per mi” només podia pensar que aquella operació s’acabés ja i poder-me’n anar a casa.

Quan els tres portaven quasi trenta minuts, vaig començar a olorar a pollastre a l’ast. Jo estranyat vaig pensar: I aquesta olor de què deu ser?

Bé, resulta que el meu amic doctor estava fent servir un bisturí elèctric, el qual es calenta molt, perquè d’aquesta manera al tallar segella automàticament qualsevol vena o capil•lar que hi hagi i no surt sang.

Finalment, vaig sortir de la sala amb dos forats ben grans a la boca i un dolor inimaginable.

Avui, una setmana després encara em fa mal, de vegades un mal insuportable i per ser menys, el dia següent a la operació em van enganxar a la dent (que es veu pel forat) uns ferros i no puc ni parlar. Així mateix si algun dia noteu que pronuncio malament sabreu que és per això i no per que m’hagi tornat boig.

Avui passaré un Sant Valentí una mica dolorós, però ja se’m passarà.

Marc

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Des de que anava a segon d’ ESO els meus pares em van dir que tenia problemes dentals, no càries sinó que tenia les dents mal col·locades.

A mitjans del segon curs de l’ ESO em van operar de la boca. Un dentista de Barcelona em va fer un tall a la geniva de la mandíbula inferior, i em va treure l’ullal dret que tenia en posició horitzontal en comptes de vertical. Més tard, una setmana abans de començar el tercer curs de l’ ESO, em van posar els “brackets” a la part de dalt. Sis mesos després me’ls va posar a la part de baix.

Ara, aquesta setmana passada vaig anar a Barcelona, al meu dentista, per fer-me una revisió, i em va arrencar un altre ullal. Ara em falta un, però el que faran és moure’m les dents per que es posin en la posició d’aquest. La noticia dolenta és que dintre d’uns mesos,em faran un tall en el paladar superior i em baixaran els ullals superiors.

Ara per ara no em preocupa perquè ja ho sé, pitjor hauria sigut que un dia em llevés i de cop m’ho diguessin. No?

Marcos Giménez