LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 28 de juny de 2013 va ser, possiblement, el pitjor dia de la meva vida. A la meva mare li va agafar un mal de cap molt fort que al cap de res es va saber que era un derrame cerebral bastant important.

Abans de saber-ho els meus pares van marxar a l’hospital i vaig dormir sola a casa. Al dia següent em vaig aixecar sense fer soroll per no despertar a la meva mare que pensava que estava dormint a la seva habitació. Va passar una estona i el meu pare em va trucar, tenia una veu molt fina i dèbil, em va dir que la meva mare esta a la UCI de l’hospital universitari Germans Trias i Pujol esperant una operació per poder evitar més pèrdua de sang al Cervell.

En aquell moment em vaig sentir impotent i també espantada. Mai havia sentit a parlar d’aquesta cosa tan estranya per mi i per tant tenia por, por a no poder veure més a la meva mare, a no poder abraçar-la i estimar-la tant com ho havia fet fins aquell moment. Però el que més vaig sentir va ser incertesa, no sabia si la operació o simplement la recuperació d’un cop tant fort sortiria bé o no, si la meva mare tornaria a casa igual que quan va sortir o si simplement no hi tornaria.

Vaig passar un estiu prou dur a causa de que la meva mare va trigar bastant en recuperar-se però ho va fer, va sortir endavant i amb un 15% de possibilitats de quedar perfectament igual que va començar se’n va en sortir.

Aquest gran fet m’ha fet pensar en aquest dia dia, en les petites baralles contínues amb ella, aquells moments en que tens ganes de que et deixi per sempre perquè se’t fa pesada… i m’he adonat que entre la vida i la mort hi ha molt poc i per tant que hem d’aprofitar tots els moments al màxim amb aquelles persones que de veritat estimem perquè en un dia, una tarda o tan sols en un segon tot pot canviar per sempre.

Laia

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

Hace más de un mes, mi hermana tuvo un accidente doméstico. En el cual se hizo daño en la punta del tercer y cuarto dedos de la mano derecha. En el primero se hizo un corte profundo y en el segundo le fue amputado, solamente lo aguantaba la piel. Se sometió a una cirugía, en la cual hubo que tomar anestesia general, que para su edad es muy peligroso. Pero podría ser que el dedo amputado, a pesar de la operación, no pudiera salvarse.

Después de un mes de de observaciones y curas; la parte de bajo del cuarto dedo tenia circulación sanguínea, cosa que nos daba esperanzas. Pero aún así, ella tuvo que someterse a otra cirugía. Al acabar la cirugía los médicos nos dijeron: “ La operación ha sido un éxito y no fue necesario cortar el dedo”. Mi madre y yo, quedamos muy felices porque de la manera en que se encontraban los dedos era casi imposible de que se perdieran.

Pero como los milagros existen, Dios miró por nosotras e hizo este milagro. Hoy estoy muy agradecida por haber salvado su vida y sus dedos.

Carla

Todos los humanos tenemos manías, pueden ser muchas o pocas, normales o raras… Pero cada uno tiene las suyas.
Yo concretamente, tengo una manía muy común: morderme las uñas; a todas horas, haga lo que haga siempre me las muerdo. Esto empezó cuando era muy pequeña, y con el transcurso de los años esta manía se ha hecho algo habitual y lo hago de manera automática. A causa de esto tengo unas uñas realmente desagradables.

Me he documentado sobre este tema, y he encontrado el origen del problema y sus causas. Los niños pequeños se empiezan a morder las uñas por ansiedad, se trata de una vía de escape que acaba convirtiéndose en algo habitual. Con el paso del tiempo este problema deja de ser una vía de escape, para convertirse realmente en una manía. Morderse las uñas también puede causar problemas físicos: El primer problema que nos encontramos es que el crecimiento y la estructura de las uñas se ve afectado, ya que al morderlas provocamos pequeñas roturas que la obligan a crecer de manera diferente. El segundo problema es que las uñas demasiado cortas pueden provocarnos dolores a la hora de coger objetos, junto a este problema debemos tener en cuenta que morderse las uñas también tiene un efecto en los dientes, ya que se desgastan mucho.

Después de toda esta información que he leído y os he resumido, creo que intentaré dejar esta manía atrás, a ver si lo consigo.

Laura

Avui en dia la Tecnologia de la Informació i la Comunicació està molt avançada.  Això evidentment és bo, però en el meu punt de vista també té coses negatives.

Fa més o menys una setmana em vaig trobar pel carrer a un nen d’uns 10 anys, el qual anava cap a l’escola, i no treia els ulls del seu mòbil, un Iphone. També  he llegit una notícia per Internet que diu que s’estan produint moltes ventes de “smartphones” i “tablets” per als nens, d’una banda per aprendre a llegir i més coses relacionades amb l’aprenentatge , perquè hi ha aplicacions que ho faciliten, i d’altra banda simplement s’ho compren per jugar a determinats jocs.

Tot això em sembla bé fins el punt en que penso que jo a les seves edats el màxim que sabia utilitzar de la tecnologia era el Paint, per dibuixar.  Penso que s’estan perdent una part de la seva infància que es basa en jugar amb qualsevol tonteria que et trobes i no en fer-te un compte de facebook als 7 anys.

La meva infància no s’ha basat en la tecnologia, però el meu present sí. Estic mirant el mòbil constantment fins i tot quan no tinc res a mirar i quan estic a casa quasi sempre tinc la televisió posada i l’ordinador encès per molt que no estigui mirant res interessant. És una bogeria, ho sé.

Per últim vull parlar del WhatsApp. Gairebé tota la joventut  tenim aquesta aplicació i cada vegada més nens petits i persones grans també la tenen.  A vegades penso com seria si tornéssim en aquells temps en que els missatges pel mòbil només es feien a través de S.M.S, ens costaria  tornar-nos a acostumar, almenys a mi. El WhatssApp fa que podem estar més comunicats amb algunes persones i inclús conèixer a gent nova amb molta més facilitat i això està molt bé, però tot té els seus avantatges i inconvenients,  també fa que ens tornem addictes i que estiguem amb el mòbil en moments que no toca com per exemple en alguna classe avorrida o en algun dinar familiar, cosa que és de molt mala educació.

A qui no li han dit mai els seus pares que deixi estar el mòbil?

Silvia

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar

La vida esta llena de magníficas cosas por ejemplo: la salida y puesta de sol, la luna, las estrellas, el mar, el cielo, las montañas, la vegetación, etc. Todas estas son cosas no valoramos lo suficiente porque siempre hemos convivido con ellas.

Desde que nacemos pasa un tiempo hasta que aprendemos a andar, pero como pensamos que es parte de nuestra vida no la valoramos suficiente, en cambio si trabajamos y conseguimos comprarnos alguna cosa lo valoramos muchísimo, y de lo importante, como es el poder ver, oír, saborear, caminar no nos acordamos porqué siempre han estado allí

Para una persona que nunca pudo caminar podemos sacar dos conclusiones: la primera es que podría estar muy disgustado por no poder desplazarse como los otros y la segunda es: igual no lo echa de menos ni está disgustado ya que en ningún momento de su vida ha caminado, es decir, no sabe lo que es caminar, no puede extrañar algo que no ha tenido o vivido.

Hace un tiempo me lesioné el cartílago de las rodillas y debo mantener reposo, por lo tanto no puedo caminar a menos que sea necesario y no puedo hacer ejercicio. Nunca me había encontrado en una situación de éstas, ni me lo imaginaba. Ahora que la padezco me doy cuenta de lo bonito que es poder caminar,correr,saltar y todo lo que podamos hacer con esa habilidad.

Yendo hacia el traumatólogo me paré a mirar el mar mientras mi padre me llevaba en moto y me di cuenta de lo precioso que es. Los rayos del sol se reflejan en el agua del mar y crea un efecto luminoso muy bonito. Al otro lado me quedaba la montaña y también me paré a observarla. A todo esto me di cuenta de que todos los días que he pasado tumbado en el sofá, en el ordenador, podría haber estado en aquellos sitios tan preciosos y aunque no os lo creáis a mi me ayudan a pensar y me hace estar mejor de ánimo y de salud.

Finalmente decidí que cuando me recuperara de las rodillas no tardaría ni un segundo en salir corriendo hacia esos sitios , aunque solo sea para estirarme y pensar mientras disfruto de la luz del sol o la luz de la luna, la brisa y la tranquilidad

Sergio

No us ha passat mai que la vostra mare us crida per l’estat lamentable de la vostra habitació?

És que des de que tinc memòria que cada dos diumenges aproximadament la meva mare sense previ avís (encara que ara ja ens ho coneixem) decideix netejar la casa i evidentment no ho fa sola, obre la porta de la nostra habitació i ens comença a donar ordres de l’estil: recull la roba que t’he plegat, llença els papers que tens a sobre la taula, passa-li un drap a la tauleta de nit… i si veu que no fem cas, comença a escridassar-nos en castellà i aleshores si que ens fiquem mans a l’obra.

A mi personalment mai m’ha preocupat gaire la neteja però sempre he tingut uns límits, els que mai els ha tingut és el meu germà però això és un altre tema. Més o menys sempre havia tingut l’habitació decentment ordenada però aquests últims anys he anat perdent la rutina i cada vegada la tinc més desastrosa per més que ma mare m’escridassi. I és que sincerament ja no m’importa el més mínim.

Això ho dic perquè per exemple, de que serveix fer-se el maleït llit? De què serveix tenir la roba ordenada al armari? Amb aquestes coses vull dir que sí que és bo tenir una higiene decent però que aquest concepte moltes vegades es confón amb l’ordre i són coses molt diferents, el desordre pot semblar una cosa molt bruta però mentre el que estigui desordenat estigui mínimament net tant se val.

Així que ja li he dit a ma mare que els diumenges ajudaré a netejar però que em nego rotundament a fer-me el llit i començo a veure clar que és la decisió que va prendre el meu germà anys enrere perquè la seva habitació no estava bruta, però això sí, semblava que hagués passat un huracà per allà.

En fi, de moment ja tinc un límit fixat, haig de poder entrar per la porta de la meva habitació sense molt problemes.

Guillem