LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, dia 24 de febrer del 2014 tenia hora al metge, concretament a les 4:40pm. El fet es que jo a les 4:38pm, aproximadament, estava a la sala d’espera esperant a que sortís el metge amb la seva llista, i digués el meu nom. Vaig estar esperant, i al cap de quinze minuts em vaig començar a posar nerviós, però després vaig pensar que al CAP és normal que triguin una mica. La cosa em va començar a estranyar quan a les 5:30 encara no havien dit el meu nom.
Estava cansat de perdre el temps, d’haver perdut 50 minuts de la meva tarda, així que em vaig aixecar i vaig baixar al pis de baix per preguntar què havia passat. Jo portava un paperet en el que hi deia la data i l’hora de la cita amb el metge. Quan estava a recepció els vaig ensenyar el paperet, i em van preguntar quin era el problema. Jo els vaig explicar tot el que havia passat, així que la recepcionista va entrar les meves dades al ordinador per mirar què havia succeït. Resulta que per un error informàtic la meva visita s’havia esborrat, però ningú m’havia dit res.
En definitiva, després de 50 minuts esperant assegut a una cadira, resulta que per un problema informàtic no em van poder atendre. Potser si no retallessin tant en sanitat podrien tenir un sistema que funcionés… però és millor fotre als pacients, al cap i a la fi… ja demanaran hora per a una altra visita.

Marc

Una escena del món del cinema que realment m’ha fet enraonar, ha sigut de la pel·lícula Matrix, on un personatge fa una revelació sobre la classificació dels humans com a éssers vius.

Ve a dir el següent: els humans no són mamífers; tots els mamífers del planeta desenvolupen instintivament un lògic equilibri amb l’hàbitat natural que els rodeja, però els humans no ho fan. Els humans es traslladen a una zona, es multipliquen, i segueixen multiplicant-se fins que tots els recursos de la zona s’esgoten. Així que la única manera de sobreviure és expandir-se fins a una altra zona. Existeix un altre organisme en aquest planeta que segueix aquest mateix patró: un virus. Els humans són una malaltia, el càncer d’aquest planeta, són una plaga.

La comparació que fa amb un virus ens pot semblar una mica exagerada, però no s’allunya tant de la realitat. Ens considerem la espècie més avançada i més intel·ligent però no és del tot així. Hem evolucionat però no cap a millor precisament, ens hem donat comoditats i facilitats per nosaltres mateixos, però sense pensar en que repercutia a la natura. Això no és una evolució intel·ligent.

Certament la Terra ens ho dona tot i nosaltres no sabem agrair-ho adequadament. Potser va sent hora de tornar-li aquest favor i conscienciar-nos de lo que és la Terra per a nosaltres realment.

Marcel

L’altre dia, estressada pels deures; exàmens i treballs, el primer que vaig pensar va ser en la gimnàstica artística. Em vaig adonar de que cada vegada que estic baixa d’ànims, estressada, preocupada, nerviosa o no tinc ganes de fer res, un llarg entrenament sol arreglar-ho tot. La gimnàstica artística és el meu esport, encara que és dels més durs, és el que m’agrada. Els entrenadors t’ensenyen pràcticament a volar, per dir-ho d’alguna manera, t’ensenyen a fer coses increïbles, salts elaborats, piruetes de tot tipus… I per suposat, t’ensenyen a coordinar tots els músculs del teu cos i a utilitzar-los com tu vols exactament. A més a més, la gimnàstica ajuda a mantenir la flexibilitat (tots naixem amb 100% de flexibilitat i segons el que es treballa durant els primers anys de vida, quan ets gran tens més o menys flexibilitat) i per tant, ets molt més àgil (sí, quan més flexible, més àgil). També et deixa un cos esvelt i saludable, el qual es reconfortant i agradable quan te’n adones de tot el que ha servit tant d’esforç.
Els esports són saludables pel nostre cos. És sorprenent la diferència entre la salut d’ algú que fa esport i la d’algú que no en fa. Però el més important és l’efecte que causa mentalment. Quan descobreixes quin és el teu esport i el practiques, això et pot ajudar en molts moments.
M’he adonat de que no canviaria la gimnàstica per res!

Carla

Un dia, mentre feia neteja de la meva habitació, em vaig començar a trobar malament. Em picava el nas, no parava d’estornudar i se’m va inflar la cara. No sabia què em passava, mai m’havia succeït una cosa semblant. Vaig anar al metge amb els meus pares i em va dir que m’havia de fer unes proves per acabar de diagnosticar el que em passava.

Un cop fetes totes les proves em van dir que tenia al·lèrgia, però no sabien ben bé a què. Per aquest motiu, em vaig fer una prova més, que consistia en fer petits forats a la part interna del braç i injectar-hi petites quantitats de líquid amb diverses substàncies, les quals eren cèl·lules de partícules, aliments, pèl d’animal…i així, podríem saber a què era al·lèrgica, ja que la substància que em produís una inflamació a la zona on estava col·locada, seria la causa del meu problema.

Finalment, després d’aquesta prova i diversos anàlisis de sang, em van dir que sóc al·lèrgica als àcars, uns animalons minúsculs que estan per tot arreu, al pèl de gos i al de gat.

Per poder fer vida “normal” m’he hagut de vacunar setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any i prendre tot tipus de pastilles. Ja fa quatre anys que em van detectar l’al·lèrgia, i cada mes m’he de vacunar i vigilar de no acostar-me a llocs on aquesta es pugui desenvolupar amb més facilitat. A més a més, cada dos anys m’he fer les proves de nou, ja que l’al·lèrgia evoluciona al llarg dels temps.

Mireia

Va començar a entrar una petita ràfaga de llum que va fer-me despertar. Al principi, em vaig notar una mica extranya però de seguida vaig pensar que era perquè el dia anterior havia anat a dormir tard i estava cansada. Una estona després de llevar-me vaig anar a veure l’àvia, que feia temps que no la veia. Com que vaig estar tot el matí distreta no vaig tornar a pensar en el malestar que tenia quan em vaig llevar, però tan aviat com vaig acabar de dinar vaig tornar a notar-lo. Vaig decidir estirar-me al sofà i dormir una mica a veure si sem passava però no aconseguia adormir-me, així que quan la meva mare em va dir d’anar a Barcelona no m’ho vaig pensar dos cops perquè vaig creure que una mica d’aire fresc podria ser la solució al meu problema.

A les nou del vespre vaig tornar a casa i pels calfreds que em venien de tant en tant vaig sospitar que tenia febre així que em vaig posar el termòmetre per assegurar-me i, efectivament, tenia febre. Em van diagnosticar grip. Mocs, tos, febre bastant alta i per si fos poc, als pocs dies s’hi van afegir els vòmits a la festa.

Al final, vaig acabar pensant que sóc gafe i atrec tots els virus perquè tot just un mes abans havia tingut angines. Però després, en tornar a classe em vaig enterar que més companys estaven igual que jo i que tot havia sigut una epidèmia. Em va consolar saber que no sóc gafe però ara em sap greu per tots els meus companys que deuen estar patint el virus perquè, de veritat, sembla una tonteria però és passa malament.

Núria

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca

Farà ja dues setmanes, vaig veure un vídeo que tractava d’una noia anomenada Lizzie Velasquez,  que explicava que tenia una malaltia en la que no podia engreixar-se, és a dir, podia menjar tot el que volgués, però mai s’engreixava. Mai havia pesat més de 28 kg. I a part, era cega d’un ull. Explicava que a els seus pares, de petita, l’havien educat com una noia normal, i en el seu primer dia al jardí d’infància és va donar compte de que tothom la tractava com si fos un monstre. Va ser al arribar a casa seva, quan els hi va preguntar als seus pares que per què els altres nens la tractaven diferent, i ells li van explicar que l’únic que tenia de diferent era que era més petita que els demés, i li van explicar la classe de síndrome que tenia.

Ella ho va portar sempre bé, ja que els seus pares li van dir que tot i tenir aquest síndrome, ella havia de mantenir sempre el cap amunt i ser ella mateixa, i que no li importes el que l’altre gent pensava d’ella.  Però quan anava a l’institut, un dia va trobar-se un vídeo al Youtube on la declaraven la noia més lletja del món. Era un vídeo de 8 segons, sense so, i amb una sola fotografia d’ella. Hi havia 4 milions de reproduccions, i centenars de forts comentaris com per exemple: “Lizzie, si us plau, fes-nos un favor a tot el món, posa una pistola al teu cap i suïcida’t.”

Després de veure aquest vídeo, es va plantejar suïcidar-se. Però va pensar en deixar-ho córrer i es va donar compte de que la seva vida estava a les seves mans: podia convertir allò en una cosa bona, o bé podia triar en convertir-ho en alguna cosa dolenta. Podia també ser agraïda, obrir els ulls, i donar-se compte de les coses que tenia i fer-ne d’allò les coses que la definien. Va dir-se: “Deixaré que la gent que em diu monstre em defineixi? Deixaré que la gent que diu “mateu-la amb foc” em defineixi? No. Faré que les meves metes i el meu èxit em defineixin, no la meva aparença exterior.” Va donar-se compte de que tota aquella gent i els seus comentaris li servien per fer-la millor persona i fer-la sentir millor. Va convertir tots aquells comentaris negatius en una escala per enfilar-s’hi i aconseguir totes les seves metes.

Personalment, crec que ningú es mereix això que li va passar a aquesta noia. Va ser afortunada de ser forta i valenta, i va ser capaç d’aguantar tots els comentaris negatius i com la gent la va tractar. És obvi que és físicament diferent a la resta, però això no és raó per riure’s-en o fer-ne bullying, perquè per sobre de tot s’ha de tenir en compte que és humana i té sentiments. Si jo hagués sigut ella, no crec que hagués sigut tan forta, no crec que ho hagués portat tan bé com ella. Jo sóc la classe de persona que es rendeix molt fàcilment, però si estigués en aquella situació, la meva família em recolzaria i això em donaria la força per aconseguir tot el que em proposi.

Els meus punts de vista han canviat després de veure aquest vídeo, ja que m’ha fet pensar en com la gent es preocupa tan per la seva imatge. Sí, pots semblar perfecta exteriorment, però si estàs buit per dins, de què et serveix la bellesa? Aquesta noia, en el moment en el qual va començar a parlar, va demostrar a tothom que tot i ser massa prima, i no gaire agraciada, podia ser cent cops millor que ningú. El primer que vaig pensar en veure aquest vídeo va ser com la gent podia escriure aquell tipus de comentaris i per què ho feien. Perquè si no la coneixien, no podien dir res sobre ella. I haurien de pensar sobre lo malament que es pot sentir una persona amb un simple comentari.

Alba

Fa dues setmanes em van agafar tremolors a les mans, jo no li vaig donar importància ja que pensava que en un moment es passaria, però no, passaven els dies i jo seguia amb el tremolor. Cada vegada era més fort fins al punt de no poder escriure bé. La meva mare es va espantar i em va portar al metge, allà va començar tot.

Jo li tinc por a moltes coses: als gats, al foc, al silenci, a la foscor, però sobretot li tinc por a les agulles, no puc veure cap sense que m’agafin esgarrifances. Pot sonar absurd, ho sé, però no hi puc fer res.
A l’hora de anar al metge em van fer moltes proves i em van demanar que em fes una anàlisi, la cara que vaig posar ho va dir tot. Li vaig preguntar a molta gent si feia mal, o si et marejaves, tothom em deia que no era res, que era com una picada de mosquit, per molt que m’ho diguessin mil persones seguiria pensant el mateix. A la sala d’espera estava pàl·lida i quan em van cridar em vaig posar a plorar, era la primera vegada que em treien sang i no em podia imaginar aquella sensació sense que m’agafés por. Quan va acabar em vaig posar a riure, no havia fet gens de mal, no entenia com m’havia pogut posar tan nerviosa per allò que no era res.

Ara només falta els resultats espero que només sigui ansietat, perquè no aguantaria tremolar per tota la vida.

Adriana

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

05/12/2012 Este día, nunca se me olvidará, siempre quedará en mis recuerdos. Fue el día en que me expulsaron para siempre de mí instituto. Me expulsaron porque, según la directora, me pillaron con drogas en horario escolar, llevaba un grinder lleno de Marihuana.

Todo empezó, cuando estaba en las gradas del polideportivo, vi que tenía algo en el bolsillo, lo saqué y me di cuenta de  que era el grinder, yo sin saber que el profesor estaba detrás lo abrí, había  un poco de polvo que se había quedado pegado en el grinder, me giré y me lo encontré de brazos cruzados mirándome, me preguntó que era eso que tenia en las manos? En ese momento se me pasaron mil excusas por la cabeza, pero no podía hablar, me quedé en blanco.  Me dijo que se lo diera, yo no quise, me hice el loco, me siguió insistiendo hasta que se lo di. Tres horas mas tarde me sacan de medio de clase. Me llevan a la sala de actos y mi tutora me comunica que estoy expulsado durante 3 días (de momento), me dice que ya no puedo seguir haciendo  clases durante este día, que me esperara a que acabaran las clases, cogiera mis cosas, y me fuera para mí casa. Sería la última vez que volvería a hacer clase en ese instituto.

Llegué a casa a las 15:30, las clases de tarde empiezan a las 15:00. Mí padre me preguntó que por qué había llegado tarde. Le contesté susurrando “me han expulsado, papa”  no me escucho me dijo  “Zakaria dime porque has llegado tarde!”  le conté que me habían expulsado.  Hubo un silencio incómodo, entonces me giré, y fui a mi habitación antes de que me preguntara el por qué de la expulsión. Después de un rato vino a mi habitación y me lo preguntó. Yo le respondí : me han expulsado porque me han pillado con un grinder. Él, curioso, me preguntó que es un grinder? (para él, era la primera vez que escuchaba aquella palabra) y le dije para qué servía, entonces se quedo callado y se fue.  Mi madre llegó de trabajar le habían llamado, y  ya sabía todo, pero aún así me preguntó por qué estaba en casa,  para ver lo que le contestaba, Le dije la verdad y me dijo: Zakaria estoy decepcionada nunca pensé que tu llegaras a hacer esto.

Después de tres días fui a la reunión entre mis padres, mí tutora y la directora. Me dijeron que quedaba expulsado para siempre y que la inspectora de educación ya me estaba buscando otro colegio.  Esa fue la última vez que pisé ese colegio.

Zaka